L’actor i director repeteix l’aventura de liderar un gran musical. Enguany el multipremiat The Producers triomfa al Teatre Tívoli amb el segell humorístic de Mel Brooks i una espectacular posada en escena. Ens colem al camerino d’Àngel Llàcer, cinc minuts abans de començar la funció.
Teatre Barcelona: Algun ritual abans de sortir?
Àngel Llàcer: Sempre intento agafar l’energia positiva… Parlo amb la gent, fem pinya. A La jaula de las locas li dèiem “el atún”.
“El atún”?
Abans de començar la funció, cantàvem com bojos cançons de Chenoa i de Bisbal, de Gloria Estefan, de Mónica Naranjo… Ens tocàvem, ballàvem i quan ja teníem tota aquesta energia, començàvem l’espectacle. “Pim, pam, pum, bocadillo de atún! Tot ha d’anar amb ritme, no hi ha temps per res! No pensis!”. És una mica amb l’esperit amb què dirigeixo.
Encara ho feu a The Producers?
Com que jo tinc un personatge secundari, estic relegat aquí a l’últim camerino, sol, lluny de tothom, no em puc encarregar de cohesionar. Sempre dic que hi ha d’haver un líder. Quan vam fer Cantando bajo la lluvia, li vaig dir a l’Iván Labanda: “Tu has de fer de Don Lockwood, però també has de cohesionar”. I ara li dic a l’Armando Pita: “Hem de ser líders, som un equip”. I ho fa ell.
És una responsabilitat liderar un musical que ha costat 2,7 milions d’euros.
No hi ha cap altre musical que s’hagi fet a Barcelona que hagi costat aquests diners. És l’espectacle més ambiciós que s’ha fet mai. Tot el que hem guanyat amb els espectacles anteriors ho hem invertit per fer aquest.
“L’èxit per mi és que la persona que s’asseu a la butaca surti feliç”
Omplir sis mesos el Tívoli no és fàcil, però ja l’han vist més de 50.000 espectadors.
Sempre dic que faig èxits. Però l’èxit per mi, a part de la quantitat d’espectadors, és que la persona que s’asseu a la butaca surti feliç. Si faig obres on no ve gaire gent, sempre dic: “Va ser un èxit pels qui van venir”. [Riu]
Quan vas tenir el teu primer moment “Ser productor es mi sueño”?
Mai. Jo soc productor per casualitats de la vida. On soc productor és a El Petit Príncep, des de fa deu anys, i ja en tinc prou. Prefereixo ser director, crear equips… Fa cinc anys vam començar a fer musicals i no en sabíem. Ja n’hem après.
Quin consell donaries a aquell Àngel?
L’Àngel de fa cinc anys era molt més savi que el d’ara, era més valent, amb més ganes de tirar endavant, sense preguntar-se res, sense jutjar res, era un paio molt més… valent del que soc ara. De fet, necessitaria que l’Àngel del passat vingués a mi i em donés algun consell. Saps? L’edat no és un grau i no serveix de res, és una merda fer-se gran. Ara em ve més de gust descansar.
Àngel Llàcer. Imatge: David Ruano
En aquests anys has acumulat molts èxits.
Sí, pot ser. Però també amb feines que vaig arrossegant. El Petit Príncep compleix deu anys. Ara tenim aquesta factoria de musicals amb Nostromo Live. Fa cinc anys no pensava que continuaríem fent musicals i amb previsió de fer-ne més. A Tu cara me suena fa dotze anys que hi vaig. Les grans coses que jo faig les vaig arrossegant del passat.
Escollir musical per aixecar-ne la producció ha de ser difícil. Què us inspira?
Jo veig que el Nathan Lane sempre ha estat molt present en tots els espectacles que fem. Crec que hem de tenir més o menys el mateix criteri, ens agraden els mateixos musicals. A més, els dos busquem que puguem fer l’espectacle a la nostra manera, que no siguin una franquícia. La còpia no m’agrada. Tot i que amb El Petit Príncep tinc una franquícia i quan el portem a altres països demano que el facin exactament igual. Els faig fer el que no m’agrada que facin amb mi.
El segell Llàcer-Guix ja és una garantia.
La jaula de las locas és molt divertida, té aquest humor descarat, personatges còmics, i Cantando bajo la lluvia té l’espectacularitat, els grans números musicals… Quan escollíem què fer, vam pensar: “Si els anteriors ens han sortit bé, sumem-los i ens sortirà rebé”. Fer The Producers era el més natural.
Àngel Llàcer a ‘The Producers’
A The Producers interpretes un director a qui acusen de frívol.
No l’he afegit jo aquest text, és original de la funció. Hi ha un moment que em diuen: “La gente tiene la sensación de que nunca te han valorado porque haces entretenimientos banales”. Jo responc: “Ah, cuánta razón tienes”, i ric. Esclar, realment és la meva vida, perquè jo sempre he donat aquesta imatge que he fet entreteniments banals. Molta gent em valora, o menysprea, precisament per haver fet aquests entreteniments banals durant molt de temps, que per mi no són gens banals, però bé. Al final sempre t’has d’estimar els teus personatges. A més compartim leitmotiv per dirigir: “Pónle plumas y así brillará”. I també purpurina. Però ara l’han prohibit i crec que això serà el final dels nostres espectacles. Europa no sap el que acaba de fer, prohibint la purpurina.
I el següent gran musical ja ho heu anunciat: serà en català.
Gràcies al fet que amb Nostromo hem fet grans musicals d’èxit, creats a Barcelona, les institucions s’han començat a posar a les piles i volen apostar per això. Volem fer musicals de les dimensions de The Producers en català.
Quin espectacle tens ganes de poder representar?
Ja sé que queda molt estrany, però a mi m’agradaria interpretar un altre cop La jaula de las locas.
Passarà?
Passarà.
Més informació, imatges i entrades a:
