The Scarlett letter és la resposta d’Angélica Liddell a aquest nou puritanisme encarnat en el políticament correcte, que ha vingut instal·lant-se en els últims anys en la nostra societat, generant una onada de conservadorisme en l’art, en la política o en la ideologia, i afavorint l’aparició de moviments reaccionaris com el feminista #MeToo. “Seguim rebelándonos contra la violència de la hipocresia moral en temps de puritanisme. Hem perdut en l’art la força de la natura salvatge per sempre. Hem guanyat en pacatería, en estupidesa i en mentida. La covardia i la hipocresia són més agressives que mai. Abans era la religió. Ara la ideologia”, diu Angélica Liddell.
El seu nou espectacle, que es podrà veure al GREC Festival de Barcelona (amb totes les entrades exhaurides) després de passar pels Teatros de Canal de Madrid, està inspirat en La lletra escarlata, de Nathaniel Hawthorne, i en el seu protagonista, Hester Prynne, condemnada a portar la lletra “A” brodada en la seva roba, com a marca de pecat imperdonable que va cometre a l’quedar embarassada de Dimmesdale, sacerdot del llogaret, en aquella societat puritana de al segle XVII. “En els temps de Hester la religió i la llei eren una sola cosa. Avui es pretén que la ideologia i la llei siguin una mateixa cosa, i s’exigeix a l’art que sigui ideologia, i per tant que sigui la mateixa cosa que la llei “.
Dimmesdale i Hester són un transsumpte d’Adam i Eva, expulsats de l’paradís pels pecats comesos. No en va, l’espectacle comença amb una escena en la qual Adam i Eva juguen impúdics al voltant de la tomba de Nathaniel Hawthorne. Liddell es lamenta d’aquesta involució beata que sembla haver-se fet fort en tots els fronts, especialment en el de l’art, on la llibertat d’expressió està sent esterilitzada mitjançant la castració de la passió. “Mai més es podrà representar el déu Pan, símbol magnífic de potència masculina i desig sexual, penetrant animals, adolescents i nimfes, ni podrà representar-se a Eros nen, completament nu, introduint el seu dit a la vagina de Venus, ni a un toro erecte raptant a una bella dona desvestida, tampoc podran representar-se a pigmeus sodomitzant pigmeus “.
Angélica Liddell carrega també contra el neopuritanisme que ha acabat per apoderar-se de l’discurs feminista en l’era post-Weinstein. The Scarlett Letter és una diatriba contra “aquest món on les dones odien als homes”. Com en totes les seves obres, Liddell reclama la culpa, la humiliació, la violència de el sexe i la impuresa de l’desig, davant de l’ordre social i moral d’una societat benintencionada. “La condició puritana no suporta la causa obscena de la fecundació i la propagació, amaga l’origen genital de la nostra concepció i del nostre naixement, neguen que el fet sublim de la vida i de l’amor procedeixi de el desig, d’un brut i violent moviment entre penis i vulves, d’una passió irrefrenable i irremeiablement violenta, i per descomptat no tolera en absolut l’arrel sexual de les nostres alegries i dels nostres dolors “.
Està clar que el seu discurs i, sobretot, la forma de defensar-lo, la força que transmet en escena, no deixa indiferent a ningú i fa d’ella una artista única. I tindrem l’oportunitat de comprovar-ho una vegada més al GREC, que ha recuperat el teatre d’Angélica Liddel per al nostre país -després d’anys d’absència, trencada només per visites al Temporada Alta.
Teló lent… i final.
Juan Mairena / @Mairena_Juan
Fotos Simone Gosselin
