Àngels Gonyalons. Imatge: Marc Mampel
Àngels Gonyalons va néixer a Barcelona l’any 1963. Filla de professors, és la gran de tres germanes i va créixer entre llibres, exàmens i correccions, fet que no li va despertar la passió per estudiar memoritzant, però sí d’entendre i interpretar el perquè del món que l’envoltava.
“Vaig descobrir el teatre musical a través dels cicles musicals de Fred Astaire i Ginger Rogers que feien per la televisió”, però al teatre es va quedar fascinada amb Granja animal al Teatre Romea l’any 1976: “Em van portar a veure aquesta obra de George Orwell amb música de Joan Vives, protagonitzat per Joan Baptista Humet i Carme Sansa, i em va enamorar”. Tot i que durant el franquisme i la transició el món artístic no gaudia de reconeixement i bona fama, els pares de l’Àngels li van fer costat perquè pogués començar a formar-se al costat d’Esteve Polls, el primer a donar-li “la gran primera oportunitat, totalment desinteressada”.
I així va ser com va descobrir la seva vocació, actuar: “El que volia fer realment era actuar: estar a sobre d’un escenari i comunicar-me a la gent”. L’any 1980, amb només 17 anys l’Àngels va començar a fer teatre al Centre Parroquial del Roser del Fort Pienc, on va conèixer un dels seus grans company d’aventures, i parella durant molts anys, Ricard Reguant: “Amb ell vaig descobrir Txèkhov, Brecht, Arthur Miller, Williams o Shepard i, junts, vam emprendre l’aventura de fer musicals, sense saber-ne i vam decidir fer Torna-la a tocar, Sam“. Paral·lelament, va començar a treballar al costat de reconeguts artistes com Carles Lloret i Joan Guasch i amb la companyia de Paco Morán “i amb una gran dama del teatre, Irene Gutiérrez Cava”.
“Un dia vaig fer una prova amb Dagoll Dagom per substituir a la Teresa Vallicrosa a El Mikado. No em van agafar per aquest paper, però sí per protagonitzar La botiga dels horrors amb el Pep Antón Muñoz“. Pocs temps després, l’any 1988, va encarnar a Blanca al musical Mar i Cel: “No era conscient de la repercussió i èxit que tindria i estic molt contenta del que vaig fer, però no m’agrada mitificar: jo feia un personatge com qualsevol altre… jo només volia fer teatre i fer-lo bé”.
Amb el cèlebre barco pirata van arribar d’altres grans èxits com Estan tocant la nostra cançó (1990), Memory (1991), Tots dos – al costat del cantant de Sau, Carles Sabater-, Germans de sang (1993) o Àngels (1995).
‘Soc una actriu que, a més, canta i balla’
‘Soc una actriu que, a més, canta i balla’, aquesta frase de l’actriu nord-americana Glenn Close és una de seves les frases preferides. Seguint aquesta premissa l’Àngels Gonyalons i el Ricard Reguant van crear, l’any 1994, l’Escola Memory: “Jo vaig arribar als musicals per casualitat, no sabia fer res. Vaig aprendre d’oïda i per això vam decidir oferir una formació orientada a professionals: per ensenyar a un ballarí a defensar-se amb la paraula i ensenyar als actors cantar”. Durant aquests 25 anys d’història per l’escola han passat grans professionals com Ferran González, Marta Ribera, Carlota Olcina, Jana Gómez, Vicky Luengo o Elena Tarrats, entre moltes d’altres.
Per a l’Àngels no existeixen els actors de teatre musical, existeixen només intèrprets: “Crec que aquesta diferenciació ha desprestigiat el teatre musical, un gènere que s’ha acabat nodrint de molta gent que canta molt bé, però de pocs actors”. El seu objectiu és que els seus alumnes siguin capaços d’afrontar un càsting que no sigui estrictament d’un musical: “Han de ser intèrprets, actors que cantin i que ballin, però sobretot actors… que siguin capaços de comunicar i construir personatges. No n’hi ha prou amb saber cantar bé”. També valora molt el fet de saber estar rodejat de bons professionals: “Valoro molt d’un director que sàpiga fer els seus deures, que tingui criteri i que sàpiga modelar als actors com si fóssim plastilina”.
A finals dels 90, Gonyalons es va establir a Madrid on va fer obres com Chicago (1999), Palabras encadenadas (2000) o Cuando Harry encontró a Sally (2002), un ecosistema teatral molt diferent del de Barcelona: “A Madrid s’han establert grans multinacionals que han portat molt treball, però han contribuït a encotillar a un sector d’artistes que, lícitament, només es mouen en les esferes d’aquests grans musicals”. Creu que això només afecta un nombre d’actors concret i confirma el gran talent d’altres actrius i actors que no s’acomoden: “Molts musicals de Madrid estan protagonitzats per actrius i actors catalans, que s’han preocupat per la seva formació i que destaquen per sobre d’altres”.
Després del seu pas pel centre de la península l’actriu va tornar a Barcelona on va protagonitzar espectacles com Acosta’t (2003), Germana Pau; La infanticida (2009), Un marit ideal (2009), o Persèfone (2011), la darrera incursió de Comediants al Teatre Lliure. L’any 2014 va encarnar l’estricta Mare Superiora de Sister Act, al costat de la jove Mireia Mambo: “Ens va dirigir una gran directora, Carline Brouwer, qui ens va donar via lliure per crear els nostres propis personatges. Vaig aprendre molt de ser la segona de a bord, em vaig reconciliar amb mi i amb la meva ànima”.
“Som el resultat del tot el que ens ha precedit”
L’Àngels és una persona que busca l’equilibri. Li agrada parlar des d’un punt de vista general però tenint en compte tots els matisos, i és això el que intenta transmetre a les noves generacions: “A la gent jove se l’ha d’escoltar però sense menystenir als vells de la tribu, per no caure en els mateixos errors. Som el resultat del tot el que ens ha precedit”.
Per a l’actriu l’educació és essencial i no només la dels professionals sinó també la del públic: “Els qui ens dediquem a l’espectacle som un reflex de la societat. El públic rep les històries i els personatges que els proporcionem… així que tenim una responsabilitat. Venim d’una crisi econòmica i potser la gent s’ha acostumat a associar el teatre només a l’oci i no a la cultura”.
L’Àngels Gonyalons continua incombustible, involucrada en molts projectes i amb ganes de tornar-nos a regalar grans moments damunt els escenaris com al muntatge Els jocs florals de Canprosa amb què el Teatre Nacional de Catalunya va encetar la temporada 2018-2019; comèdies d’èxit com la que va protagonitzar al costat del seu inseparable company Abel Folk, Una teràpia integral; o la seva última aventura musical al costat de Dagoll Dagom, L’alegria que passa.
Àngels Gonyalons a ‘L’alegria que passa’. Imatge: David Ruano
“No he perdut ni la il·lusió ni les ganes d’aprendre”, quasi 40 anys després d’iniciar la seva aventura pels escenaris la Gonyalons continua mantenint la seva essència: “Com a persona he millorat en maduresa i autocontrol; com a professional, suposo que he perdut coses, però valoro molt més les que he guanyat: com la serenitat”.
Aquesta és la història d’una de les actrius que ha protagonitzat alguns dels musicals que formen part de la nostra memòria col·lectiva. La d’una persona que té els seus valors i criteris molts clars, una professional en constant evolució, el reflex d’una persona feliç: “He viscut moltes coses, però sento que a la vida encara em queden moltes oportunitats per aprofitar, per continuar creixent i per fer les coses millor”.
Més informació:
