Té més de 50 anys i un dia va decidir que havia de tornar a començar, com la protagonista de la seva obra, Obsolescència Programada, que s’acaba d’estrenar a la Sala Beckett. La dramaturga Anna Maria Ricart Codina, fa anys va deixar la seva feina a la redacció de Catalunya Ràdio per a dedicar-se a la seva veritable passió, el teatre i la dramatúrgia. L’experiència li dona un aire de serenitat i seguretat en ella mateixa, que li permet sentir-se més lliure a l’hora d’escriure. Tot i això, no deixa de patir per quina serà l’acollida de la seva última proposta, un text personal, íntim, que destil·la tendresa, tot i la duresa d’alguns moments, que també compensa amb un finíssim sentit de l’humor. Com quan el passat de la protagonista esdevé present a l’obra en forma de records, i es pregunta quina vida ha viscut fins ara, si l’ha sabut aprofitar, si ha valgut la pena.
Teatre Barcelona: A banda d’estrenar nou espectacle a la Beckett, l’Anna Maria és la flamant guanyadora del Premi de la Crítica a la Millor Dramatúrgia o Adaptació per Encara hi ha algú al bosc, (TNC 2021), basat en els relats de supervivents de violacions durant la guerra de Bòsnia.
Ana Maria Ricart Codina: No me l’esperava i em fa molta il·lusió per què és un projecte que he treballat amb un grup de gent molt entregada, durant més de tres anys. Com vaig dir a la gala, dedico el premi a les dones que ens van explicar les seves històries. Sense la seva generositat no hauria estat possible.
“En el món teatral la figura de la dona de 50 anys apareix com a mare, però no com a protagonista, amb les seves coses, el seu món interior”
Parlem ara d’Obsolescència Programada. La seva protagonista és també una dona, de més de 50 anys (interpretat per Victòria Pagès). Per què has decidit escriure sobre el que li passa a una dona d’aquesta edat?
Per què és el que estic vivint, i també el meu entorn, les meves amigues. Però és que a més a més, en el món del teatre parlem molt de la dificultat que representa per a una actriu ser una dona de més de 50 anys, no troben papers per a elles. La figura d’una dona de 50 anys no apareix. Bé, apareix com a mare, però no com a protagonista, amb les seves coses, el seu món interior. I una d’aquestes coses és l’obsolescència programada que tenim les dones, que és biològica, que és real, quan arriba el moment que no pots tenir fills. I aquest fet, s’ajunta amb el moment que comences a ser invisible a nivell de desig. Estic parlant d’una situació heteronormativa, parlo dels homes, que ja no se’t miren, i dius allò de, “com pot ser? com diu una amiga meva de teatre, “con lo que yo he sido”….
T’identifiques amb la protagonista de l’obra?
Hi ha una part de mi, és clar, però no tot: com et deia també hi ha una part que són les meves amigues o fruit de la meva imaginació. Representa moltes dones d’una generació determinada
I no et sents una mica exposada?
És curiós, jo que soc tan reservada, no ho visc d’aquesta manera.
Als 50 anys a una dona li arriba la menopausa -l’obsolescència programada biològica- però també és el moment d’adonar-se del pas del temps?
Sí, als 50 anys també és el moment que mires enrere, veus tot el que has fet, i quan mires endavant, veus que ja et queden menys anys dels que has viscut fins ara… A no ser que arribem als 110, jo he deixat de fumar, però vaja als 110 no crec que arribi (riu). També és un moment de plantejar-te què has fet amb la teva vida i què vols fer a partir d’ara. A partir d’aquí vaig crear un personatge que no estava contenta amb ella mateixa, amb com vivia, amb el seu paper en el món, no sabem ben bé què li passa, però ella vol tornar a començar. Això li passa també per què estem en una època en la què no arreglem les coses, sinó que les llencem i en comprem de noves, i no només em refereixo als objectes sinó també a les relacions personals…
“Estem en una època en la què no arreglem les coses, sinó que les llencem i en comprem de noves. Em refereixo als objectes, però també a les relacions personals”
Però ella el que vol és tornar a començar partint de zero, i això no és realista….
Sí, és a més a més una idea totalment il·lògica, no pots tornar a començar, no pots tornar a néixer de nou, és simbòlic, és una metàfora, és una manera de dir: “No sé què fer, m’aturo, i em pregunto: “Què estic fent? estic vivint realment, què m’està passant?”. Ella pensa que les coses no es poden arreglar, que ha de tornar a començar. En canvi, el personatge del Pere, que interpreta Albert Triola té la teoria que tot té el seu lloc en aquest món i que tot es pot arreglar, que tot té la seva funció.
El que vol la dona és una fantasia?
A mi m’agrada dir que tot és molt real, per què és el que ens passa pel cap, per la nostra ment, però la diferència és que ho posem en escena: records, desitjos, i també fantasies. Tot això forma part de nosaltres, no ens és una cosa aliena. Tots tenim coses al cap, si poguéssim veure el que hi ha, seria brutal.
Ja es veu que la protagonista no és feliç, té un punt dramàtic el que explica, però en canvi a l’obra hi ha molt sentit de l’humor i el públic riu força…
L’humor forma part de la vida per què és magnífic prendre’s les coses amb humor i per què a mi les coses amb un to més transcendent, ja no m’arriben tant. Crec que les coses, en canvi, arriben més des de la senzillesa, la naturalitat, i l’humor és una manera d’enfrontar-te a la vida, és una manera de transitar-hi. M’agrada que a aquesta obra hi hagi moments més durs, i moments d’humor per què a la vida no plores o rius tota l’estona.
“Obsolescència Programada és un text amb molta tendresa però ple d’espines”
A l’obra també és molt important el tema de la memòria, dels records?
A mi m’agrada molt aquest tema i el vull continuar explorant. Nosaltres guardem uns records i uns altres no. I els records que guardem moltes vegades els transformem per explicar-nos coses del nostre present des del passat, però el que va passar realment no va ser això. Per exemple, t’explico una anècdota. Al monòleg inicial de records d’estius passats, la dona diu “i pugem als avellaners i ens parlem d’arbre en arbre”. Quan ho va llegir el Joan Negrié, que és de la zona de Tarragona on hi ha avellaners, em va dir que era impossible pujar dalt d’un avellaner per què és un arbust i no té les branques prou fortes, però, en canvi, en la meva memòria és així com ho vaig viure i és així com ho he conservat. Per això el monòleg continua dient “eren avellaners o eren figueres?”. Els records els construïm, per què els necessitem construir així, de vegades a través d’una imatge, de vegades ens diuen que allò va passar així, però no podem saber si és cert o no.
L’obra parla doncs de records, de la memòria, però també de la desmemòria no?
La protagonista no recorda moltes coses i en algun moment es pregunta: “Jo hi era? Allò va passar realment, si no me’n recordo? He sabut viure plenament?”. Per què potser si hagués sabut viure plenament, ho recordaria! Amb molta gent amb qui he parlat o ha vist l’obra compartim aquesta sensació. Arran de l’obra molta gent m’ha dit “a mi em passa això, que no recordo si he estat aquí, i algú t’ha de dir: si dona, si vàrem anar a passar-hi un cap de setmana! I jo juraria que no hi estat mai allà…!”.
El tercer personatge de l’obra és la propietària de la botiga, la Marta, que interpreta Gemma Martínez, i que és una dona més jove.
La faig servir com a metàfora dels nou mesos que la protagonista passa a la botiga. Però per a mi també és important que es vegin dues dones, una que decideix no tenir fills i l’altre que sí, i sobretot que no es qüestionen l’una a l’altra per la decisió que han pres.
El teu sentit de l’humor també el trobem al final, sense fer spoiler és, com a mínim, desconcertant, no te l’esperes!
Al final veiem com els records de tots tres conflueixen: és una mena de record compartit. A l’obra hi ha un intent de buscar en el passat, què et pot fer tirar endavant en el present. Si aquest present a mi no m’agrada, o no m’hi sento bé, penso: “en quin moment em sentia jo bé abans? Quan era que jo em sentia d’acord amb el món?”. I anar-ho a buscar. I el que passa al final també és que aquests tres personatges troben una tribu. Com els nens que no es coneixen de res, però es troben al parc i en dos minuts ja estan jugant tots junts. Ara bé, no és un conte de fades, poden ser feliços o no. Ja veurem.
Com encaixa un text com el que has escrit en el moment actual?
No hi penso i potser hi hauria de pensar. Amb el que està passant al món, la guerra, la invasió russa a Ucraïna, i jo surto amb un text tan personal per parlar de tendresa, d’amor, de buscar el teu lloc a la vida! És veritat que potser no és el que es porta ara, crec que de vegades el teatre deixa de banda la tendresa, i que estan més de moda textos que s’expressen amb més duresa. Un text així pot ser que algú l’interpreti com massa tou. En canvi, per a mi té moltes espines, hi ha moments molt durs sota aquesta aparença de tendresa.
Llavors, et preocupa que no s’interpreti bé la teva proposta?
No, no em preocupa. Jo vaig deixar el periodisme i ja era gran, vaig començar al món del teatre i ja era gran, i si el teatre no em va bé, faré una altra cosa i si no ja em recolliran els amics! no? Però és clar que no seria humana si no m’afectés com es rep la meva obra, tots tenim el nostre ego, però em dic a mi mateixa: “Anna és teatre, si va bé perfecte i si va fatal, doncs mala sort”.
“Estem fartes d’anar al teatre a veure homes de protagonistes i nosaltres ens hi sentim identificades, per què no ha de passar el mateix?”
Per què quan la protagonista d’una obra és una dona, hi ha gent que pensa que és una obra per a un públic sobretot femení?
No ho sé, però no és el cas! Estem fartes d’anar al teatre a veure homes de protagonistes i nosaltres ens hi sentim identificades, per què no ha de passar el mateix? Sí que surt el tema de la menopausa que ells viuen de forma diferent, però és un tema que hi havia de ser per què gairebé no se’n parla dalt d’un escenari. Jo crec que sentir-te incòmode en aquest món, passar un moment de “no sé què em passa, no sé si quadro”, i voler aturar-te ens pot passar a tots.
En la representació d’aquesta dona de més de 50, tu no intentes maquillar la realitat…
Cara enfora tots intentem fer veure que en tenim 40. “Els 50 són els nous 40”, diuen, i no és veritat! Els 50 són els 50 i estan molt bé, estem totes estupendes i fem moltes coses i no són els 50 de les nostres àvies. La meva àvia als 52 anys, quan va tenir el primer net, es va deixar de tenyir el cabell i es va vestir de “iaia”. Els temps han canviat molt, però la naturalesa humana no i no ens podem enganyar per què, en el fons, és el món el que ens diu que ens hem de mantenir joves, sobretot per la part estètica. I no, jo soc una dona de 50 anys i això està molt bé.
A tú què t’agrada més: escriure els teus propis textos o fer adaptacions?
Les dues coses. M’encanta escriure els meus textos i adaptar també, perquè la matèria primera ja és molt bona i perquè et permet entrar en el món d’una altra persona. Ara, però, em fa una especial il·lusió estar a la Beckett per què últimament havia tingut poc temps per escriure els meus textos.
I quins són els teus projectes en marxa?
Després d’Encara hi ha algú al bosc sobre les dones violades a la guerra de Bòsnia – que continua de gira- estem treballant el segon projecte amb Cultura i Conflicte que se centra en el paper de la gent gran a la nostra societat. Hi ha hagut un gran canvi de paradigma en poques generacions. La gent gran, ha passat d’ocupar el centre de la família, de merèixer un respecte, a ser arraconada i infantilitzada. Per no parlar de com se l’ha tractat durant la pandèmia. A més a més, continuen les representacions del Silenci dels telers, Barbes de balena i Les Supertietes.
Més informació, imatges i entrades a:
