Tot i que van començar amb teatre de text, ja fa temps que Dagoll Dagom és sinònim de teatre musical de creació en català. L’extraordinària tasca dins i fora dels escenaris al llarg de cinquanta anys fa que generacions d’espectadors sentin Dagoll Dagom part de les seves vides i responsable de milers de primeres experiències teatrals amb les escoles. Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel han estat fins fa poc les tres cares visibles de la formació, que ara enceta la recta final amb Cisquella al capdavant.
Teatre Barcelona: Us acomiadeu just abans de tornar a estrenar Mar i cel?
Anna Rosa Cisquella: Teníem clar que volíem acabar amb Mar i cel, però va sorgir l’opció de fer abans aquesta antologia dins del Festival Grec i la casualitat ha volgut que Dani Anglès s’oferís a dirigir-la. Vaig descobrir que el Dani es coneix tota la història de Dagoll Dagom millor que jo. A més, coneix el Teatre Grec perquè ja hi ha dirigit altres espectacles musicals.
Vosaltres també us el coneixeu força!
Ens el coneixem i hem patit fins i tot la pluja en alguna ocasió! Al Teatre Grec hi hem fet Antaviana, Glups!, El Mikado, La Perritxola…
Més que un concert, serà un espectacle?
Serà un concert amb 40 músics en directe i un cor de 20 cantants, i també serà un espectacle perquè hi ha una direcció d’escena amb la participació de David Pintó i Ariadna Peya, que farà tot un moviment escènic que implicarà els solistes però també cinc ballarins.
Dagoll Dagom sempre ha trobat alguna excusa per fer una celebració?
Vam celebrar els 40 anys amb les fonts de Montjuïc ballant al ritme dels nostres musicals. I sempre hem celebrat la funció número 100, la 200… i les 1.111 funcions de Mar i cel. Són esdeveniments que creen complicitat.
La complicitat és la clau?
Tot surt millor si l’equip se sent orgullós de treballar a Dagoll Dagom. Hem treballat l’esperit de companyia, no de fàbrica de musicals. Sempre dic que Dagoll Dagom ara sou vosaltres.
Veurem el nou repartiment de Mar i cel en aquesta celebració?
Sí, el presentarem als assistents i clourem la nit convidant a tots els artistes que han passat per Dagoll Dagom a cantar plegats “Les veles s’inflaran”.
Ha estat difícil la tria dels protagonistes de Mar i cel?
Al càsting, s’hi van presentar unes 1.000 persones. Els dos directors musicals, Joan Vives i Sergi Cuenca, van seleccionar les 200 que van anar passant audicions fins a les darreres proves, amb vestuari i maquillatge. He notat que a Catalunya hi ha més noies que no pas nois amb un alt nivell per al teatre musical.
Què veurem de nou?
Amb el Joan Lluís Bozzo, director d’escena de la producció original, hem acordat que serà una reposició a càrrec del Miquel Periel i meu, respectant la seva direcció. Que la gent no s’esperi canvis, perquè ja els vam fer en la darrera producció, amb projeccions que substituïen el fons pintat.
Podem considerar que el gran canvi és el repartiment?
Sí, veurem una Blanca, un Saïd i un Ferran diferents. Crec que la Blanca no odia el Ferran. Malgrat que sigui la família qui li tria el marit, no és un matrimoni forçat. Vull que el públic senti certa empatia pel Ferran. De fet, el Ferran s’enfronta al sogre i el culpabilitza del desenllaç.
“La Blanca topa amb una realitat que la condemna, per ser valenta”
Creus que la Blanca connecta amb el públic d’ara?
Sí, perquè la Blanca vol dur les regnes del seu destí. Quan s’enamora del Saïd ella té clar que vol marxar amb ell i si cal s’enfrontarà al pare. Però topa amb una realitat que la condemna, per ser valenta.
Mar i cel va marcar un nou camí en el teatre musical de creació en gran format en català?
Com tot èxit, és una confluència de factors. TV3 ens va donar suport en una època on hi havia més audiència, va ser el primer espectacle que permetia comprar entrades a través dels caixers automàtics de Caixa Catalunya i per primer cop les banderoles dels fanals es van fer servir per anunciar un espectacle. La repercussió va ser inèdita.
I aquell èxit va ser una excepció?
És cert que després de Mar i cel vam pujar l’aposta amb Flor de nit i no vam igualar el resultat. En acabar el Bozzo es va plantejar deixar-ho, del cansament que teníem. També vam suar per aixecar un musical com Scaramouche i, pel que sigui, no va convèncer el públic. Has de fer molts musicals per tenir-ne un que sigui un èxit. Passa el mateix a Broadway.
Darrerament us heu mogut millor en el mitjà format?
L’Alegria que passa crec que hauria pogut fer una temporada més llarga, perquè ha connectat molt bé amb el públic jove, com Cop de rock, on fins i tot vam fer un carnet de fidelització perquè veiem que la gent repetia. I Maremar en una altra època hauria fet gira per Espanya.
I versionant operetes angleses també hi teníeu mà…
Tant El Mikado com Els pirates, ara ho veig i penso: “Com ho fèiem?”. Eren produccions amb molta gent a escena, gran orquestra en directe, escenografies enormes… i fèiem molta gira amb dos tràilers. Això s’ha acabat, no sé si tornarà.
Hi ha algun musical que se us hagi quedat al pap?
M’hauria agradat fer un gran musical de Terra baixa, en un món d’oficines d’una estètica similar a les de la pel·lícula El apartamento. Ho veia claríssim, però som tres i els altres no ho van veure clar. Com tampoc van veure clar convertir en musical el llibre El principio de Peter, un altre projecte que va quedar al calaix.
Més informació, imatges i entrades a: