Anna Maria Ricart i Mireia Trias presenten La fórmula de la felicitat a la Sala Atrium, que es converteix en un aparador de felicitat, real o no, on s’hi qüestiona la seva banalització i comercialització.
Facebook, Instagram, fotos de perfil estupendes, àlbums plens de dinars i sopars on tothom riu i és feliç, els millors caps de setmana… Vivim en un aparador de felicitat autoimposada. No podem no ser feliços. És més, ho hem de ser i a més a més, mostrar-ho públicament. La felicitat avui, sembla que va lligada a la seva exhibició. Anna Maria Ricart i Mireia Trias, autora i directora de La fórmula de la felicitat, tenien ganes d’abordar alguna qüestió que impliqués i fes reflexionar el públic que seu habitualment a la petita sala de l’Eixample. La conclusió va ser que l’objectiu últim sempre és la felicitat, però el que canvia és el concepte de felicitat de cada cultura, persona o moment vital. Ricart explica que han volgut destacar “la banalització de la felicitat” i posar l’accent “en el fet que ens bombardegin amb missatges de felicitat i com això ens condiciona en la manera com després som o no som feliços”. És a dir, “l’obra no és un llibre d’autoajuda, ni parla de llibres d’autoajuda, tot i que hi surten, sinó del motiu pel qual els necessitem”. Tot, amb un to de comèdia amb punts dramàtics, però sempre molt vital. “Són gent que busca la felicitat i no es dona per vençuda”.
A La fórmula de la felicitat es creuen tres històries. En primer lloc, la d’un noi (Xavier Torra) que, després que fa uns anys desaparegués la parella de qui estava completament enamorat, ara està convençut d’haver-la trobat de nou. Ella (Mireia Estrany), però, assegura que no el coneix, i que mai han estat junts. Malgrat això, començaran una relació des de zero. La segona, una parella (Guillem Gefaell, Cristina Noguer) que busca la felicitat a tota hora i que es nega qualsevol bri d’infelicitat. I per últim, una coach (Tilda Espluga) i autora del best-seller “La fórmula de la felicitat” que penja a internet les seves sessions de coaching terapèutic. Dintre la mateixa història “hi ha nivells de realitat diferents”, mentre que la primera parella té una història amb un conflicte i un final, la segona viu en un món més oníric i simbòlic. “No és una obra naturalista, és molt teatral. Es veu com els personatges manipulen l’escenografia”, explica la directora. Una escenografia feta a partir d’una gran capsa que vol recordar “la caixa de la felicitat” o un aparador, per tal de reflectir “aquesta necessitat actual de projectar la felicitat”.
Tot i que l’obra es basa en la relació de dues parelles, també és qüestiona el fet que s’associi la felicitat a les relacions amoroses. “Jo, que no tinc parella, he de sentir sempre com em diuen: ‘ja veuràs com trobaràs algú'”, explica Ricart. L’actor Guillem Gefaell explica que l’obra l’ha fet reflexionar molt sobre les relacions, però també “en el nostre món, el dels actors, aquestes qüestions estan molt accentuades, sempre hem de mostrar-nos feliços, amb molts projectes i feina; és la nostra manera de vendre’ns”. En cap moment, però, s’arriba a cap conclusió. “Cadascú de nosaltres entén cada frase d’una manera diferent, per això deixem la lectura i conclusions per al públic”, assegura Trias.
Text i fotografia: Mercè Rubià
