El Teatre Nacional de Catalunya obre temporada reivindicant la figura d’Anselm Clavé i la seva obra musical a través de la que es considera la primera sarsuela catalana, L’aplec del Remei.
Xavier Albertí assegura tenir una dèria personal amb Clavé i L’aplec del Remei. De fet, tenia clar des del primer dia que va acceptar el càrrec com a director del TNC que s’hi hauria de representar, fos com fos. En aquell moment no hi havia cap partitura íntegra localitzada i semblava difícil d’aconseguir. Un avís de la Interpol va posar-los en alerta: s’estava a punt de subhastar un manuscrit i materials de Clavé a Venezuela. Després de comprovar que la venda era lícita i que provenia d’algun descendent d’exiliats, la Federació de Cors de Clavé el va comprar. Tot i això, la partitura no va sortir. Va ser amb l’acord de digitalització del fons del Liceu amb la UAB quan, finalment, es va recuperar la partitura original del 1958. Albertí havia donat l’alerta que si sortia algun material de Clavé l’avisessin, i així va ser. “Amb aquesta partitura hem pogut trencar els tòpics de que era un músic aficionat. De fet, si no sentim més obra de Clavé és perquè no és gens fàcil”, assegura el director, que es lamenta que “en aquest país hem menyspreat fins a extrems dolorosos el nostre patrimoni musical”.
“L’aplec del remei és un absolut tresor de la llengua catalana, un festí de l’idioma. Hi ha una gran quantitat de registres lingüístics que fins ara no havien aparegut”, segueix el director del TNC. Però més enllà del valor musical, Albertí també té clar que cal ressaltar-ne la seva vessant social i política, el Clavé federalista, “un dels grans homes que intenten una transformació profunda de l’Estat”. I és que la seva obra va ser eminentment social. Emmirallat per la moda europea del moment, Clavé va donar, a través de les corals, “la primera textura de cohesió de la classe obrera”. “Tenia clara la voluntat d’expansió de consciències i formació musical -explica Albertí, que considera que estava lluny del mite de la “moral montserratina” d’allunyar els obrers de les tavernes-. A més, emprava les estructures musicals com a tapadora per proveir a la classe obrera d’eines d’ajut econòmic en casos de malaltia, invalidesa…”
La implicació de Clavé en una època de grans moviments convulsos per destronar una monarquia corrupta i instaurar la República li va comportar diversos exilis. Clavé, però, era una personalitat ben especial. Malgrat ser un republicà federalista, mantenia una bona amistat amb Isabel II, a qui no dubtava de demanar ajut en cas de necessitat. “Clavé assumia la realitat del país, i es podria dir que usava eines burgeses per tal d’aconseguir millores per als obrers i propiciar la revolució social”, explica Albertí.
Va ser en la tornada d’un d’aquests exilis quan el Liceu va encarregar-li una peça de teatre líric en català. Fins al moment, diversos autors catalans hi havien estrenat, però sempre en llengües estrangeres. El 1958 finalment estrenaria L’aplec del Remei, una obra que beu del teatre europeu i en especial de Les noces de Fígaro de Beaumarchais i el reflex del canvi d’època que s’està vivint. “Està plena de jocs formals i irònics. Les referències no són evidents perquè s’hi jugava un nou exili, però en les protagonistes podem veure-hi les ombres d’Isabel II, la reina regent o el tinent O’Donnell”. Tot i això, l’obra està plena d’intrigues amoroses i sexuals.
La versió que es podrà veure al TNC inclou una dramatúrgia de Josep Maria Miró a partir d’altres textos de Clavé, Ignasi Iglésias o Albert Arribas. L’encarregada de dirigir l’espectacle no serà altra que la reconeguda directora polonesa Wanda Pitrowska (l’alter ego d’Albertí), que tindrà a les seves ordres la Gran Orquestra Simfònica de l’ESMUC, un cor i diversos actors per aixecar una peça que, assegura el director, “és tan moderna que la podria haver escrit Carles Santos”.
