La Virgueria converteix la Sala Beckett en un bosc per presentar-nos Arbres, un thriller poètic sobre la identitat, l’atzar i la mentida. En parlem amb el seu autor, Marc Artigau, el director, Aleix Fauró, i l’actriu Isis Martín.
“Voldria ser allà amb tu quan et desvetllis: / serà molt dur acceptar que al bosc que duus a dins / no hi ha fulles perennes ni arbre on amagar-se” (Mireia Calafell)
“Arbres té una cosa de thriller i una cosa poètica, és com un thriller poètic. Si haguéssim d’intentar resumir l’argument sense desvetllar-ne res, podríem dir que és un home que pateix un accident al bosc i es queda cec. A partir d’aquí decideix posar un anunci per contractar una noia perquè en segueixi una altra. Però no vol que li expliqui només com va vestida o què fa, sinó que vagi una mica més enllà, si està contenta, si és feliç, el que intueix…”, explica Marc Artigau. Per què al bosc? “L’obra és com un trencaclosques que va refent tota la història, que comença i acaba el bosc. A més, el bosc té una cosa semblant a l’ànima, és un sil·logisme que ens funciona perquè és un espai misteriós, però també preciós, on un s’hi pot perdre i contemplar paisatges de gran bellesa, una contradicció que ens interessava pels personatges”. Pel director de l’obra, Aleix Fauró, hem d’entendre el bosc “com un lloc màgic on hi ha ombres i molts racons ocults, però que no per això són ni bons ni dolents, sinó que simplement estan a un lloc més fosc”.
Per què és un trencaclosques? “Si tu agafes el text veus que està ple de petites informacions que es van repetint, que estan totalment lligades des del principi fins al final. Hi ha moltes coses que passen al principi que no entens i que només al final pots acabar fent el link. Dius, ah, d’acord ara veig per on anava… M’heu mantingut aquí a l’expectativa i ara veig que aquella frase tant maca, però que m’havia quedat penjada s’explica aquí al final, quan falten dos minuts perquè marxem”, afegeix Fauró.
UN CONTE FANTÀSTIC PER PARLAR DE LA REALITAT 
“Els personatges es diuen Llorenç, Alba i Lluna. Hi ha un joc, és com un conte”. Fauró els descriu així: “A trets molt generals diríem que el Llorenç és un home invisible, que a més es queda cec a partir d’un accident; que l’Alba és una noia que troba una feina estranya que desenvolupa amb tota la seva passió i que un dels motius pels quals l’accepta és perquè l’atrau el misteri, allò que està ocult; i que la Lluna, un personatge mut, molt més misteriós i que parla amb llenguatge de signes, viu des del bosc cap a fora”.
Uns personatges explicats a mode de conte però que “podríem ser qualsevol de nosaltres”, deixa clar Isis Martín. “Les situacions en les que es troben, les estratègies que fan servir per comunicar-se, som nosaltres”. És més, “en el primer monòleg hi ha un personatge que assegura que és invisible, per tant és un home invisible. D’aquí podem extreure que té una visió fantàstica, però també podem entendre que la ciutat està plena de persones invisibles que passen pel nostre costat i no mirem”, diu Artigau.
LA SOLITUD DE LA NOSTRA SOCIETAT
De La Virgueria s’acostuma a dir que es caracteritza per anar a contracorrent i pel seu missatge social. Què en queda, doncs d’aquest teatre? “Els textos els acostumem a fer amb 
l’Isis i parteixen d’inquietuds, per això sovint es confon amb teatre social quan en realitat és teatre que prové d’una inquietud, d’investigar al voltant d’aquest tema, i a partir d’aquí crear un text i que és el punt de partida per començar a treballar amb els actors. En aquest cas amb el Marc ens vam conèixer per altres circumstàncies. Ens va parlar d’un text embrionari total, ens va agradar molt i es va posar a desenvolupar-lo. És un text que té una poesia fantàstica i meravellosa, la manera que té d’escriure el Marc ens fascina i aquí és on hi ha el lligam amb La Virgueria, perquè per nosaltres és importantíssima la paraula. És a dir, el text teatral com a gènere literari a partir del qual treballar en escena, però sempre respectant aquesta poesia i aquesta textualitat”. I no només amb paraules, sinó també amb imatges, afegeix l’Isis, “perquè al text del Marc hi ha tot un imaginari, una poesia suggerida que a nosaltres ens va enamorar”.
Tot i això, sí que és cert que “quan parla de l’home invisible, parteix de la soledat a la que ens aboca societat en la que vivim, de l’anonimat de la ciutat, d’aquest home amb corbata del que n’hi ha cent mil d’iguals i que quan passen pel carrer pots pensar que treballen tots a la mateixa oficina… Això ens atrau molt i el text ho explica elevat a la poesia. Per nosaltres aquesta combinació és perfecta”, diu Fauró.
GENEROSITAT DE POÈTIQUES
Queda clar que s’han enamorat del text del Marc, però i a ell, que li ha aportat la visió de La Virgueria? Què té dels seus altres textos? “Veig que hi ha alguns uns temes que m’obsessionen. Un és la soledat i el desig, que a vegades va molt lligat, i també la identitat. No la identitat com a poble, sinó la identitat individual: què és el que em fa ser jo, què és el que fa que tu siguis només tu. L’olor, el caminar, la roba… Veig que hi ha alguns ponts que es comuniquen en aquest sentit en els diferents textos”, reflexiona. “Per mi és un luxe que una companyia confiï en un text meu i més en un moment en què les companyies, igual com fa 5 o 10 anys fan fer els dramaturgs, estan agafant la flama. Em sento molt afortunat perquè el text entrarà en l’imaginari i la poètica d’una companyia i això et desvetlla coses del text que ni tu mateix havies vist, encara que pugui semblar una mica tòpic, finalment és així. El teatre ha de tenir una cosa de generositat. L’actor ha de ser generós amb el seu company i aquí parlem de generositat de poètiques. Ells tenen la generositat d’agafar un text meu i donar-li una visió, un treball de cos al que potser jo no hauria pogut arribar. A més a més, amb els textos propis hi estàs tan a dins que -jugant amb el títol- els arbres no et deixen veure el bosc. Estic segur que aquesta és la nostra primera col·laboració, però la primera de moltes”, diu convençut Artigau.
Una generositat que també ha vingut des de fora. Durant el procés d’assajos i creació de l’espectacle, artistes de diferents disciplines com la poeta Mireia Calafell i l’il·lustrador Marc Torrecillas (que incloem en aquest article), Maria Beitia o Ramon Poch, han plasmat de diferents maneres les seves impressions sobre l’espectacle. Podeu veure’n el resultat a la Pàgina de la companyia.
Text i fotografia: Mercè Rubià / Vídeo: Albert Ibáñez / Il·lustracions: Marc Torrecillas CARAM / Poema: Mireia Calafell
