“Totes les famílies felices s’assemblen; cada família dissortada ho és a la seva manera”. En aquesta cruïlla del pensament Lev Tolstoi (1828-1910) inicia Anna Karènina, la seva novel·la més famosa, un important enigma que des que es va publicar el 1877 ho és també del nostre temps, perquè nodreix i fa créixer tots els dubtes, perquè interroga sobre quina vida val la pena viure. En un costat, tenim la fortalesa del temperat amor conjugal, el tedi d’una vida ordenada i sense al·licients; a l’altre, la temptadora crida de la llibertat sense traves, del desig i de la passió que ens fan sentir vius com mai ho vam ser, però també cada vegada més fràgils, fins i tot fins a la destrucció de nosaltres mateixos. Carme Portaceli es posa al capdavant d’aquesta adaptació escènica de la novel·la de Lev Tolstoi i situa Anna Karènina a l’escenari perquè sigui jutjada, però li dona l’oportunitat d’explicar-se sobre el que realment va succeir i el que va sentir. Ariadna Gil encapçala el repartiment d’un muntatge que per reforçar la vigència del clàssic en l’època actual, opta per una posada en escena senzilla, sense vestits d’època ni elements que remetin a finals del segle XIX. Les vies del tren, que donen principi i final a la història, configuren l’escenografia principal de l’espectacle.
Teatre Barcelona: Amb Carme Portaceli ja vas fer Jane Eyre, de Charlotte Brontë, el 2017 al Teatre Lliure, i ara repeteixes experiència amb Anna Karènina, de Lev Tolstoi. Dos grans personatges.
Ariadna Gil: Cert, poques vegades una té l’oportunitat de fer alguna cosa que et canvia profundament. Jane Eyre i Anna Karènina són dos personatges molt diferents, amb intensitats molt diferents, però que a mi m’han commogut d’una manera extraordinària i m’acompanyaran sempre.
Què suposa fer avui Anna Karènina?
Els temes d’avui són els mateixos que fa cent cinquanta anys. La cerca de la felicitat, provar d’entendre la nostra existència i adonar-te que les coses no han canviat en molts aspectes. Em refereixo a la mirada social, que continua sent diferent sobre un home o una dona que han fet el mateix. És molt difícil resumir el que Tolstoi fa en aquesta novel·la, perquè parla de tantíssimes coses que és molt difícil, però crec que el tema que sobrevola durant tota la història és el sentit de la vida i la cerca de la felicitat, concretament amb una presència de l’amor molt important en aquesta cerca del que ens fa feliços, de donar-li un sentit a la nostra existència. I em sembla que és un tema que passen els anys, passen els segles i que l’ésser humà hi ha un dia que s’ho qüestiona, molt aviat, sobretot, quan pren consciència de l’absurditat, de l’existència humana, de la mort, de tantes coses que fan que et preguntis per què som aquí, on som, i em sembla que això continua sense resposta. Les hem buscat de moltíssimes maneres, però continuem fent-nos preguntes.
“Les dues persones que estimo en aquest món són el meu fill i Vronskij”. Tots dos són incompatibles. No hi ha una solució, o potser sí: la mort.
En el cas del personatge de l’Anna es troba amb una disjuntiva brutal, o viu i estima o continua vivint una vida que no la satisfà de cap manera malgrat estar a prop del seu fill. És una tragèdia. Trio romandre amb el meu fill o viure la meva història, la meva passió, la meva història d’amor, la meva cerca d’aquesta felicitat. Això és una de les coses que provoca que entri en aquesta espiral d’alguna manera de ser incapaç de viure amb tranquil·litat.
“Els personatges són d’una riquesa i una complexitat bestials”
Anna ho diu a Vronskij una vegada i una altra: no s’han d’avergonyir de res, perquè el seu amor és veritable i, per tant, legítim. Per a ella, la humiliació hauria estat romandre en el matrimoni, per tal de conservar les aparences?
Crec que Tolstoi també parla molt de fins a quin punt seguim la nostra voluntat, o hi ha un destí que ens porta o no hem de seguir aquesta mena de destí que es presenta, fins a quin punt som nosaltres els que escollim i prenem les decisions o són les coses que ens passen i després les pensem. Crec que en aquest cas és un personatge que, com ens passa a nosaltres, de vegades actuem impulsivament sense saber per què i després trobem la raó o intentem justificar per què hem fet el que hem fet, per què hem seguit segons quin instint, segons quina cosa, i després pensem que no ho hem decidit nosaltres, fins a quin punt ho has decidit tu, ha sigut un acte impossible d’aturar o que no has volgut aturar. Tot això també sobrevola en la història i en aquests personatges que són d’una riquesa i una complexitat bestials.
Anna és víctima d’aquells ulls que la jutgen amb una vara diferent d’aquells amb què jutgen Vronskij, perquè sent dona, va tenir la pretensió de ser lliure, de decidir qui estimar.
Sí, està molt present el que era la societat en aquell moment, la societat russa en aquell moment, la possibilitat de divorciar-se o no i com, les custòdies dels fills, de tot això es parla molt també a la novel·la i és una cosa que també travessa els segles; es continua veient diferent una dona infidel que un home infidel, jutjant de diferent manera el comportament d’una dona que està amb molts homes o d’un home que està amb moltes dones, no sabem per què continua sent així.
Desitjar viure en llibertat té un cost.
L’aïllament en què es troba el personatge és una de les coses més espantoses que poden passar a una persona. Quedar-se aïllada perquè ho ha dipositat tot en l’amor i el que viu. I si això no funciona, això no surt bé, el fet d’estar sola, d’estar aïllada, que tot sigui la vida d’aquella persona i no la seva, això crea un desequilibri, una depressió en el fons, tremenda, perquè no hi ha res pitjor que quedar-te sola.
Tolstoi no va jutjar mai Anna Karènina.
A diferència de nosaltres, que jutgem contínuament el que fan els altres, com són, per què han fet això… En canvi, Tolstoi no jutja ningú, no hi ha bons i dolents, d’una manera molt directa ens interpel·la.
Què et passa per dins mentre interpretes Anna Karènina?
És un conjunt de coses molt fortes, totes, i que van canviant. És a dir, també el procés d’assaig vas construint a poc a poc, tens tantíssima informació, perquè la novel·la et dona tantíssima informació del que pensa, del que sent, de com és, de com et veuen els altres, de tots els personatges principals, que d’alguna manera hem anat construint i finalment fem una versió, fem una interpretació. És impossible explicar la novel·la, la novel·la és una obra mestra i crec que aquí és la versió de la Carme Portaceli i com vol explicar aquesta història que a ella la toca d’una manera especial.
A Carme Portaceli li agrada pensar el teatre amb tota la seva implicació social i política. Quina dimensió adopta aquesta adaptació a la Sala Gran del TNC?
És una versió molt despullada. Bé, són els set personatges principals els qui expliquen la història i després hi ha un personatge que d’alguna manera està sobrevolant i acompanyant aquests personatges. Una mirada molt particular entre Tolstoi i la consciència dels personatges que ens permet interactuar també amb nosaltres mateixos. Després és una funció que hem fet molt també cap al públic, és a dir, crec que bàsicament és una història que busca entendre’ns a nosaltres mateixos i no cap endins, sinó fent-nos preguntes. La novel·la et fa moltes preguntes, o et provoca moltes preguntes, millor dit. I crec que d’aquesta manera és com la defensem, fent-nos qüestions i preguntant també a l’espectador per què ens passa el que ens passa.
Fa la sensació que els últims anys el teatre és la teva prioritat. Potser ara et presenta més reptes que el cinema? Fer obres de Shakespeare, Txékhov, un monòleg de Marguerite Duras, Tolstoi…
Sí, [riu] grans reptes, sens dubte. Reptes molt més bèsties i molt més interessants, realment, sí.
Més informació, imatges i entrades a:
