Redactor: Iván F. Mula / @ivanfmula
Actor molt vinculat a Les Antonietes, companyia amb la qual ha estrenat quatre espectacles, Arnau Puig fa una bona temporada que acumula projectes. Protagonista de Sherlock Holmes y el destripador al Teatre Apolo, també forma part del repartiment d’Othello a La Villarroel i participarà en el nou muntatge del TNC: Afanys d’amor perduts. Aquesta bona ratxa inclou, a més, la nominació dels Premis Butaca com a millor actor de repartiment que s’ha anunciat recentment.
ARNAU PUIG: La nominació va ser tota una sorpresa perquè, com és una obra que es va estrenar al juny, tot i que va ser un gran èxit, no m’esperava que pogués estar nominat. La veritat és que em fa moltíssima il·lusió. Després, guanyar o no és molt complicat perquè hi ha grans actuacions en aquesta categoria. Però el cert és que són coses que fan gràcia. Aquests reconeixements són com un petit cop a l’esquena, sobretot, tractant-se de produccions tan humils.
TEATRE BARCELONA: Actualment, Othello està programat a La Villarroel. Com definiries el muntatge als que encara no s’han animat a anar a veure’l?
Es tracta d’una adaptació de l’obra de Shakespeare sintetitzada al triangle principal de relacions. D’aquesta manera, concentra tota la intensitat de la història en un joc teatral de només tres personatges.
Com ha reaccionat el públic fins ara?
Les reaccions estan sent molt positives. El públic surt satisfactòriament sorprès perquè, per dirigir-nos a molts dels personatges que s’han eliminat del muntatge, interpel·lem als espectadors. I surten contents perquè han vist un clàssic però, a la vegada, tenen la sensació d’haver vist tres personatges contemporanis que parlen com a la vida normal quan, en realitat, estan parlant en vers. La posada en escena és molt moderna i trencadora i fa que no tinguis la sensació d’estar veient un text del segle XVII.
En quin moment de la trajectòria de Les Antonietes arriba aquest muntatge?
Arriba en un moment per fer un punt i apart. Amb Othello, la companyia celebra els 10 anys d’existència. Fins ara, el segell consistia en revisionar clàssics. Ara, segons tinc entès, l’Oriol Tarrasón i l’Annabel Castan, que són l’alma mater d’aquest projecte, volen redirigir la companyia, distanciar-se una mica dels clàssics i començar a fer textos contemporanis.
Com vius l’experiència d’interpretar a Iago?
Iago és el primer personatge dolent que faig en la meva carrera. Dir-li dolent, en qualsevol cas, és una simplificació. Però, per entendre’ns, podem dir que, dels dolents de Shakespeare, Iago és un dels més dolents. I m’ho he passat genial! A més, com que en aquest muntatge parlem molt directament al públic, dir les coses que dic, mirant als ulls dels espectadors, gaudint de les seves maldats i d’escopir el seu verí, em genera un plaer enorme.
Interpretar a Sherlock Holmes, en canvi, deu ser molt diferent…
Jo estava bastant espantat amb aquest personatge perquè tots tenim un Sherlock al cap i jo no ho sóc. Per això, m’he hagut de crear el meu Sherlock. A més a més, tots tenim un Sherlock al cap que, majoritàriament, és una referència de les sèries o del cinema, cosa que requereix una interpretació determinada. En teatre, se’n requereix una altra. El ritme, la forma de parlar o el moviment dels ulls són diferents. Per això, l’hem anat construint amb el director i els consells de l’Associació d’Amics de Sherlock Holmes de Barcelona per aconseguir ser fidels a la idea del personatge original. Es tracta, en definitiva, de fer un Sherlock tan fred com és en realitat, un pèl misogin però, a la vegada, que tingui prou carisma perquè a la gent li agradi i vulgui seguir la seva aventura.
En aquest cas, es tracta d’un muntatge molt més gran.
Sí. És un espectacle de dues hores, amb grans decorats i un repartiment molt nombrós. Sherlock és el protagonista absolut. Això fa que jo estigui a escena durant dues hores. Només surto un minut durant tota l’obra. Això és bastant esgotador com a actor però, a la vegada, molt estimulant. A més, els companys són maquíssims i la producció està acorada. És un altre tipus de teatre: més comercial, d’entreteniment però molt ben fet.
T’has inspirat en algun dels altres actors que han fet abans de Sherlock Holmes per interpretar al personatge?
M’he fixat en el Sherlock de Benedict Cumberbatch de la sèrie de la BBC, que és el que ara està més de moda. Però, sobretot, m’he fixat en com ell mira les proves o com toca els elements, tot i que la precisió que l’audiovisual pot captar no l’agafa el teatre. Nosaltres hem de fer coses una mica més grans.
El següent projecte, després d’aquests dos, és Afanys d’amor perdut al Teatre Nacional. Què ens pots avançar d’aquesta proposta?
Afanys d’amor perdut és un altre Shakespeare. El començo a assajar d’aquí a quinze dies. Faré el paper del rei de Navarra. Es tracta d’un dels textos de Shakespeare, potser, menys coneguts però, alhora, una de les comèdies més felices. És un cant a l’amor sense fronteres i sense regles. Estic content de fer-lo perquè és un grup molt maco, encapçalat per Peter Vives, Pep Antón Muñoz i Carles Martínez, entre d’altres. Penso que pot ser bastant divertit i bonic perquè, a més, hi ha cant i ball, en l’espectacle.
Tornes al TNC després de molts anys, quan vas formar part de la seva jove companyia durant el primer any de Xavier Albertí com a director del teatre. Com et fa sentir aquesta tornada?
Molt bé. Estic molt content de treballar allà. És un goig actuar en una institució tan emblemàtica com el Teatre Nacional i intentar, precisament, fer un espectacle digne que ajudi al bon nom d’aquest teatre. També és una responsabilitat perquè s’exigeix un nivell i una feina que s’ha de fer.
Participar en tants projectes i tan diferents forma part de la professió de ser actor. T’agrada aquesta variabilitat?
Sí. M’agrada la varietat que em dóna la professió de ser actor. Casualment, aquest any, igual que l’any passat que també vaig empalmar Y no quedará ninguno amb la Seca, torno a empalmar Othello amb el Teatre Apolo. Això fa que, d’un dia per l’altre, canvio de format de teatre. És divertit perquè t’has d’adaptar a l’espai. A cada teatre, veus al públic d’una determinada manera. Has de projectar d’una determinada manera. I la veritat és que aquesta parada que he fet amb el Sherlock per anar a la Villarroel m’ha anat molt bé perquè ara, quan torni, l’agafaré amb més ganes. Són petits descansos. La variabilitat és divertida. Tots aquests teatres són molt diferents, arquitectònicament, de so, d’ambient i, fins i tot, de treball. Però jo estic content perquè he tingut molta sort.
Redactor: Iván F. Mula / @ivanfmula
