Tres grans actors, Pere Arquillué, Lluís Villanueva i Francesc Orella, per a un text d’èxit internacional. Art, de la francesa Yasmina Reza, s’ha traduït a 35 idiomes i s’ha representat arreu del món. Ara arriba al Teatre Goya dirigida per Miquel Gorriz, convençut que es tracta d’una comèdia que “frega la perfecció”.
“El meu amic Sergi ha comprat un quadre”. Amb aquesta primera frase que fa setze anys pronunciava Josep Maria Pou en la versió d’Arte dirigida per Josep Maria Flotats, el públic ja esclatava a riure. Ara, com a director del Goya, està convençut que l’èxit es repetirà. Tant, de fet, que l’ha programat, ja d’entrada, durant cinc mesos. Però què té, Art, per ser una de les obres més representades d’un autor viu? Per Arquillué, impulsor del projecte, no només és el fet que és una comèdia “gairebé perfecta”, sinó que a més a més “parla de moltes altres coses: l’amistat, però sobretot la dificultat de posar-se al lloc de l’altre, la incomunicació”.
Arquillué, Orella i Villanueva interpreten tres amics que veuran afectada la seva amistat arran de la compra d’un quadre pintat de blanc per valor de 200.000 euros per part d’un d’ells donat que, a ulls dels altres dos, es tracta d’una presa de pèl. Villanueva està convençut que el valor d'”aquest magnífic conte de Yasmina Reza és com la gent es transforma davant aquest quadre blanc, com tots els personatges queden despullats”. D’alguna manera, creu, el quadre “és el vestit nou de l’emperador”. I és que, explica Pou, “el quadre és només la petita llavor d’on neix tot: la qüestió del valor de l’art, l’amistat i, sobretot, l’enorme por de quedar-se sol, apartat del grup”.
L’obra se situa als anys 80 a París, on “el papanatisme” -en paraules del director del muntatge- al voltant d’aquest tipus d’art era molt més present que avui. Jordi Galceran, que n’ha fet la traducció, però, l’ha situat a Barcelona per tal de fer-la més propera a l’espectador convençut “que no afecta a la trama” i li permet “mantenir amb més fidelitat el joc d’insinuacions dels personatges”.
Per Orella aquest tipus de textos són els que donen sentit al teatre pel “valor de la paraula i l’acció”. No només perquè es tracta d’un “engranatge brillant”, sinó també perquè “té una part àcida molt interessant” que fa que “a més a més de fer riure, s’estiguin dient moltes coses”.
La posada en escena, explica Gomiz, és absolutament minimalista. “El que vull és que ressalti al màxim la teatralitat del text i donar efectivitat a la paraula i els silencis perquè és una obra on tan important és el que es diu, com el que no es diu“. I és que, segons el director, qui pensi que Art ha tingut tan èxit arreu del món és perquè és una comèdia fàcil, s’equivoca. Per Pou, estem davant d’un clàssic del teatre de la segona meitat de segle XX perquè “va inaugurar un gènere teatral que fugia de la comèdia de boulevard lleugera convencional” i apostava per parlar de l’amistat a través d’uns personatges urbans i intel·ligents. Un gènere que representa, encara avui, un gran nombre dels muntatges que poden veure’s a París.
