Dos joves que participen a l’assaig clínic d’un nou fàrmac antidepressiu s’enamoren. És real el que senten? Els Sixto Paz tornen a la Sala Beckett amb L’efecte, una obra de la britànica Lucy Prebble que s’endinsa als límits de la medicina dirigida per Carol López.
Els Sixto Paz sempre diuen que no volen que la gent parli de la seva feina, sinó del text. És per això que cada estiu passen hores i hores llegint obres per triar quina portaran a escena la temporada següent, sempre remenant entre textos amb temàtiques d’actualitat que convidin a la reflexió. Si amb Pulmons el públic sortia parlant de paternitat, ara el debat encara pot ser més intens perquè la companyia ha triat una obra que s’endinsa, ni més ni menys, que a la neurologia i els límits de la medicina. Va ser el dramaturg Juan Carlos Martel qui, en saber que buscaven textos sobre el cervell humà, els va descobrir L’efecte de la britànica Lucy Prebble, creadora de la sèrie Secret Diary of a Call Girl i obres d’èxit com ENRON i The Sugar Syndrome, sobre la pederàstia a internet. De fet, Martel podria ser el protagonista absent de l’espectacle perquè també va ser qui va animar Jordi Prat i Coll a traduir-la i una referència de la directora, Carol López, per acceptar l’encàrrec, donat que no només són amics, sinó que sap que “té ull pels bons textos”.
L’efecte parteix de la història de dos joves, interpretats per Nausicaa Bonnín i Pau Roca, que participen com a voluntaris a un assaig clínic d’un fàrmac antidepressiu que estimula els nivells de dopamina i que els obliga a quedar-se tancats durant quatre setmanes al centre. Montse German i Paul Berrondo encarnen els dos doctors que controlen les proves i alhora dues posicions ben diferenciades enfront la medicació. “Ell creu que tot es pot curar amb la química, mentre que ella creu molt més en la teràpia” explica Berrondo, “però tots dos tenen clar que no hi ha persones boges, sinó malaltes”. A partir d’aquí s’endinsa en qüestions i preguntes sobre el cervell humà que actualment “el teatre no es fa”, assegura la directora, però que “són molt actuals”. “Durant un temps vam sentir molt a parlar de la crisi i sense adonar-nos-en ja la teníem present a tot el nostre entorn. Ara això m’està passant amb les malalties mentals, el meu entorn proper està ple de casos d’Alzheimer, bipolaritat…”, continua López.
Lucy Prebble, però, aconsegueix introduir totes aquestes qüestions “amb molta arquitectura, molta teatralitat i aquell humor de fons i mala baba que ens agrada a Sixto Paz”, expliquen. També “construeix molt bé tots els personatges i els seus dubtes” de manera que, mentre els joves es preguntaran si el que senten és real, o no, la parella de doctors s’hauran de plantejar si fugen de les pors, o s’hi enfronten, diu Carol López. Per Jordi Prat l’autora contraposa la depressió, les no ganes de viure, amb l’enamorament, les ganes de viure. “Vol posar raó a l’emoció i emoció a la raó i ho fa d’una manera que està espectacularment ben tramat. Traduint-ho se’m posava la pell de gallina”. Malgrat tot, també explica que l’autora ja deixa ben clar al text que qualsevol que l’agafi el pot potinejar, llegir-lo i amb la pulsió que li transmeti l’obra “fer-ne el que vulgui”. I així ho ha fet López, que ha optat per escurçar-la perquè “els britànics sempre ho expliquen molt tot” i en canvi “nosaltres anem més directes”.
TAQUILLA INVERSA, INTEL·LIGÈNCIA COL·LECTIVA
Toni Casares, director de la sala, ha destacat la feina de Sixto Paz per posar damunt la taula temes d’absoluta contemporaneïtat i que conviden a la reflexió, però també per millorar la relació amb els espectadors, “un model del que la Beckett intenta aprendre’n”. Fins i tot ha assegurat que s’han promès continuïtat mútuament i que espera que en un futur no gaire llunyà, amb l’ampliació de la sala amb el trasllat al Poblenou, la companyia “el ajudi a créixer”.
El principal artífex d’aquesta reflexió entorn el pre i el post funció i la relació amb el públic és el productor David Costa, que assegura que el públic de les obres de Sixto ja ha participat d’algun “assaig clínic”. A les funcions de Pulmons, per exemple, van fer una prova intel·ligència col·lectiva amb un resultat força sorprenent. Van posar un pot amb 1576 pedres i preguntaven als espectadors quantes creien que hi havia. Les respostes van ser del tot diverses, des de 100 fins a 60.000, però la mitjana de totes aquestes fa 1581 i, per tant, un error de només 5 pedres. “Això és intel·ligència col·lectiva”, diu, “la intel·ligència col·lectiva en la que crèiem quan vam començar amb la taquilla inversa”, però compte, “això vol dir que les majories s’equivoquen” i per tant, “compte amb apartar els malalts perquè són els que compensen i generen perspectives noves”. I això lliga amb L’Efecte, que segons Costa ens pot portar a preguntar-nos si s’han de curar o no i on és la frontera entre una opinió i una anomalia.
Text: Mercè Rubià / Fotos: Sixto Paz
