Per Alba Cuenca / @Herronita93
“Repetirem les eleccions el proper diumenge”, diu el primer ministre. Riures tímids a platea. “Construirem un mur”, proclama el de defensa. Més riures. “Vostè deu ser la seva ajudant”, afirma el ciutadà a la dona que acompanya a l’alcalde, que en realitat és una periodista de prestigi. (Aquí la ironia es capta menys). 70 minuts després de la primera rèplica, s’apaguen les llums i la sala emmudeix. Passen uns segons abans que comencin els aplaudiments. El que ha començat amb una caricatura grotesca, acaba amb un buit implacable quan som conscients de la seva transcendència.
No es pot dir que Assaig sobre la lucidesa sigui una obra afable. Tampoc busca ser-ho. En ella hi ha una crítica ferotge a un sistema democràtic maquiavèl·lic a partir d’una premissa curiosa: Què passaria si una gran majoria de la població votés en blanc? La manifestació ciutadana i la reacció del govern, plena de por i repressió, recorden de forma molt evident a moltes de les situacions polítiques dels últims anys. “Segur que Saramago no va venir a Catalunya per escriure-la?” pregunta una espectadora al col·loqui posterior. Es refereix a l’autor de l’homònima novel·la que ara porta al teatre la cia. La Danesa. La realitat és que el visionari premi Nobel la va escriure al 2004 recuperant els personatges de la cèlebre Assaig sobre la ceguesa. De fet, ni tan sols la companyia es podria imaginar el ressò que tindrien aquestes rèpliques quan van començar a gestar el projecte ara fa tres anys. I encara més, un dels primers impulsos era fer una obra juvenil. M’ho explica Roger Julià, actor, clown i músic que després de col·laborar en l’espai sonor de diversos espectacles de la companyia aquest cop n’ha assumit la direcció. “El projecte neix amb la voluntat de fer un thriller polític per la gent adulta, però també per poder obrir-lo al públic de 15 o 16 anys que ja es comença a fer judicis ètics i de valor”.
Per a Julià, “Saramago era un avi àcid, irònic i meravellós” que ens adverteix contra la mirada naïf d’una generació que veu la democràcia com una solució salvadora. Pessimista o realista, encara que l’autor presenta als polítics amb tota la ironia, la crítica que fa no recau en les persones sinó en el sistema, que “està tan mal fet que perquè un polític arribi allà dalt s’ha hagut d’allunyar de la ciutadania”, explica Julià. El resultat és que “la democràcia no és aquesta festa ideal que ens han dit que és, i la teva veu i el teu vot són unes eines secundàries”. I va mes enllà: “Els mecanismes violents que té la democràcia són ferotges pels ciutadans. La màquina, l’estructura democràtica, no te fre i s’ho menja tot”. El director, que s’ha documentat a fons amb experts en la matèria, n’aventura dos motius: els “mecanismes molt oxidats” i l’immens “deute de favors” que existeix i que connecta tots els implicats. Per a ell, i per a Saramago, la única alternativa passa perquè el conjunt de la ciutadania sigui conscient del problema i repensi tot el sistema democràtic.
Adaptar una obra tan complexa no és senzill. I mantenir l’estil prosaic de l’autor, tampoc. En això hi té molt a veure la feina de Jumon Erra, l’adaptador, que ha convertit les 386 pàgines de la novel·la en una obra de 36. Julià ha treballat amb ell per mantenir a Saramago “en escriptura i en opinió”. D’una banda, han mantingut “la frase llarga, complexa, plena d’imatges, metàfores i amb tot de simbolismes.” De l’altra, l’obra conserva també la barreja de novel·la i assaig: “Saramago et qüestiona el que acabes de veure, i aquí estem fent això.” Els actors trenquen per moments la quarta paret i “més enllà de fer diversos personatges, passen a ser la veu que dialoga amb el públic i també la veu de Saramago”.
A nivell escènic, l’altre gran personatge és el disseny de llums de Sylvia Kuchinow (#onsonlesil·luminadores), basada en el clarobscur. “Aquesta obra es diu ‘assaig sobre la llum’. Partint d’aquesta base, les llums han d’ajudar a revelar, amagar, insinuar, suggerir, sorprendre… han de tenir una acció dramàtica”, explica Julià. Té mèrit que, quan la van presentar pel Grec, es convertissin en la companyia que més focus ha col·locat mai a l’Espai Lliure -A l’Akadèmia n’han fet una versió una mica més reduïda-. Aquest fet té també un motiu pragmàtic: “Som una companyia humil”, diu Julià. Així doncs, a partir d’un espai buit, el que vol fer amb la llum la mal anomenada companyia ‘emergent’ – la mitjana d’edat ronda els 40 – és “arquitectura: de la ciutat, de l’exili emocional, íntima, dramàtica… i crec que ens n’hem sortit”, comenta.
Amb tot, Julià i la Danesa no tenen com a primer objectiu fer muntatges bonics. “El teatre ha de tenir obligatòriament un fort compromís amb la vida, en l’aspecte que sigui. Té la funció de fer-nos repensar, reconèixer-nos, sentir-nos com a col·lectivitat o com a individu…” I afegeix: “La meva experiència com actor és ajudar a revelar alguna cosa humana en viu. No és divertir ni entretenir, és lligar-me amb la vida i que això sigui explícit”. En definitiva, que el silenci previ als primers aplaudiments sigui com la ceguesa de qui acaba d’obrir els ulls i poc a poc recupera la vista amb una nova lucidesa.
