Ballar fins a morir. Literalment. Això és el que van arribar a fer diverses parelles nord-americanes sense recursos durant la Gran Depressió. Els concursos on es presentaven oferien una dotació econòmica a la parella que aguantés més temps a la pista de ball. I això, per alguns, varen ser mesos. Mesos de dormir cinc hores al dia i acabar amb atacs de cor i trombosi. Ho va retratar la literatura a They shoot horses, don’t they? i el cinema a Dandaz, danzad, malditos. Ara l’actor i director Alberto Velasco recorre a actors i ballarins a l’atur per reinterpretar aquests concursos i retre homenatge als perdedors. A més, explica, també vol visualitzar la precarietat d’un sector “on el 90% d’intèrprets està a l’atur i on cada dia has d’estar demostrant el que vals per tenir una oportunitat”.
L’espectacle, que va guanyar el premi el premi Max al millor espectacle revelació en la versió madrilenya, és una creació site-specific que recorrerà els diferents espais de La Caldera. Quinze intèrprets formaran parelles –un sempre quedarà fora– i interpretaran la peça avaluats pel públic. Mica en mica s’aniran eliminant parelles, igual que al concurs original, amb la particularitat que el públic que hagi votat la parella eliminada també haurà d’abandonar la sala. Com a recompensa, però, se’ls oferirà un còctel en una sala annexa on s’hi podran veure projeccions.
“Tots els ballarins se saben la peça fins al final, però cada dia desconeixen quins d’ells l’acabaran”, explica Velasco. El director ha triat actors, ballarins i intèrprets que fa temps que no treballen o acabats de graduar “perquè són capaços de generar una energia creativa única i moltes coses a explicar al món”. A més, està convençut que “la seva veu és necessària i plasma a la perfecció la metàfora de Dance to Death“.
Els últims anys la presència de La Caldera al Grec havia estat a través d’espectacles itinerants, en autobús, on es mostraven diferents peces de dansa. Montse Colomé, coordinadora del projecte, explica que enguany han volgut donar pas a noves formules i buscar un projecte “amb nous ingredients i que, acabi agradant més o menys, sigui un bon còctel que sacsegi el panorama de la dansa”.
