La baronessa Karen Blixen va prometre l’ànima al diable a canvi de convertir tot el que visqués en una història. D’aquell pacte van néixer títols com Memòries d’Àfrica o El festí de Babette, signats per Isak Dinesen. Angélica Liddell (Figueres, 1966) assegura que hauria venut la seva ànima al dimoni per escriure com l’autora danesa, un dels puntals de Vudú (3318) Blixen, el muntatge de sis hores estrenat no fa un any que ja contenia referències a Bergman. Va significar el primer d’un seguit de funerals escènics que s’aproximen a la idea de la mort des del moment en què se’n comença a presagiar l’arribada. Un itinerari en cinc parts cap al comiat de Liddell que començava amb una maledicció, i acabava amb els seus funerals. Vudú naixia d’una ferida molt profunda que es transformava en literatura per ser purificada. Un pacte amb el diable, com el de Blixen. A canvi d’un sacrifici, el diable concedia a Liddell el do de convertir totes les seves vivències en obra. En resum, la història d’una venjança. Cerimònia fúnebre o exorcisme. Acció salvatge contra la cultura, contra la tradició. “Quan tot ha estat devastat, només queda oferir la devastació”, diu la dramaturga i actriu. Així doncs, si Vudú era un viatge al funeral de l’artista mateixa, a Dämon confirma els dimonis que l’envolten sota la influència de Bergman. La trilogia acabarà amb Eón, o l’obsessió de l’artista pel seu propi final al món, la seva desaparició a escena.
L’enterrament de Bergman l’any 2007 a l’illa de Fårö, al sud d’Estocolm, va ser íntim i privat. Poc se’n sap, encara que ara arriba a escena tal com ell mateix el va dissenyar, amb els himnes que s’hi haurien cantat i les interpretacions musicals que hi haurien sonat. De fet, Liddell, va parlar amb testimonis del comiat i amb una de les seves filles, que li va enviar un missatge: “el pare deia: ‘neda en les teves pròpies onades’”. L’escriptora i directora d’escena no ha volgut donar detalls del muntatge abans de l’estrena, però ha destacat que no vol homenatjar a Bergman, sinó més aviat els dimonis que el van acompanyar en vida com l’angoixa sobre la mort i els dubtes sobre l’existència de Déu: “Em permetreu que no expliqui el que passa a l’escenari, es torna simplista i superficial. A més de la documentació existent del seu funeral real, tal com ell mateix el va pensar, presentem diverses visions estètiques, intento que el públic es trobi immers en una conversa espiritual”, avança la creadora.
Liddell sempre ha manifestat que aquesta organització del caos interior, aquesta dramatúrgia dels seus inferns, és l’única manera que evita el suïcidi o el crim. El teatre com a xoc estètic. Humà. Integral. I és així com ens anirem deixant portar per uns intèrprets del principal teatre de Suècia, on el dramaturg i cineasta es va formar, on va treballar molts anys i des d’on va transformar l’escena del seu país. Entre l’esgarrifança i la fascinació, entre les imatges potents que es poden rastrejar al llarg de la història de l’art i la religió i el més humà, el més abjecte i nu. Un extrem i un altre. La transformació. La renovació. Una altra estètica. Una altra idea de teatre. En definitiva, una altra escriptura dramàtica. Una litúrgia, un exorcisme, obrir-se en canal, vessar llàgrimes, sang i qualsevol altre fluid. Aquesta paradoxa tan habitual en els muntatges de Liddell: quan t’hi submergeixes, la vida i la mort semblen abraçar cada paraula amb tota la seva intensitat. I, alhora, no pots deixar de pensar en una mística diabòlica, un únic Déu, que és l’art, la bellesa, el ritu que ens connecta amb l’inefable.
Més informació, imatges i entrades:
