La companyia Chroma Teatre estrena a Barcelona l’adaptació de la novela homònima de Manuel Puig: el carmí de Hollywood fet tango amb dramaturgia catalana.
Pero abans de llegir més, atureu-vos. Feu click al següent vídeo i deixeu-lo sonar de fons.
Si ja us acompanya la veu de Gardel, podeu seguir.
Versos de tangos com el de Rubias de New York (d’on sorgeix el nom de Boquitas pintadas) els infiltra Manuel Puig en la seva novel·la, publicada el 1969: recomanacions musicals, contextualitzacions emocionals. Enamorat del cinema, i en una Argentina de genis estilístics com Jorge Luis Borges o Julio Cortázar, Puig va tenir la valentia (o la intel·ligència) de basar el seu estil en les veus de les seves tietes: “en lo pueril està la seva riquesa”, explica el director Juan Pablo Miranda, doncs són aquestes veus el que donen la força als relats de Puig. Unes veus que tant el director, també argentí, i la dramaturga catalana Ana Maria Ricart han volgut mantenir en la que és la primera adaptació al teatre de Boquitas Pintadas.
UN CALIDOSCOPI DE TEATRE I EMOCIONS
Miranda, que en parlar supura amor per Puig, sent que té “una perlita entre las manos”, una peça d’una bellesa propera que ni ell ni Ricart no han volgut vendre en adaptar-la: es desmarquen de la versió d’aquesta obra que Leopoldo Torre Nilsson va dur al cinema el 1974, doncs consideren que “es queda en els fets, en la cronologia”. Per Miranda el temps de l’obra, que comprèn 30 anys, és important només en la mesura de l’acumulació emocional que suposa: una acumulació present en la novel·la a nivell de recursos i materials -una revista, una carta a un amant…-. En canvi, al teatre, sí que és possible traslladar-la, i jugant i investigant han pogut traduir al llenguatge de la interpretació tots els petits matissos, com per exemple, les faltes d’ortografia que fa un personatge en escriure.
Però l’acumulació realment important de Boquitas Pintadas és l’emocional, del que s’ha viscut i, sobretot, del que no es va viure: els personatges de la Pampa argentina rural, de la petita burgesia dels anys 30 que s’havia d’inventar un estil propi, i els amors que han deixat enrere, les passions viscudes i les passions somniades. L’amistat de dos homes, la vida i els complexos de tres dones, els anhels que no es diuen, els retrets que surten només quan s’explota i les confessions no es diran mai. Una muntanya russa de sentiments amb lletra (i desitjos) de tango, colors de telenovela i tempo de cinema.
EL DESIG COM A PUNT DE PARTIDA
I és que tot i diferenciar-se del cinema, admeten haver creat un timming propi d’un muntatge cinematogràfic, però partint de la proximitat del teatre “que permet fer art del dia a dia”. Un ritme trepidant, en alguns moments, que no els deixa “instal·lar-se en només un sentiment o una emoció”. Les composicions a l’escenari, explica l’actriu Melina Pereyra, les feien tenint present els plans de la gran pantalla, amb unes càmeres imaginàries, però fet d’una manera artesanal.
“Te sentís como un carpintero”, confessa l’actriu Constanza Aguirre, pel que fa al treball previ a l’estrena. I és que tot l’equip, meitat argentí i meitat català -actors de l’Institut del Teatre inclosos-, veu el projecte com una obra d’artesania: conceben el teatre com “un acte de fe”, i fa dos anys que hi confien i treballen en aquest muntatge, moguts pel desig, compartint els somnis hollywoodians de Manel Puig i els suspirs amb melodia de tango d’aquestes Boquitas pintadas.
Text: Neus Riba
