L’actor José Corbacho (l’Hospitalet de Llobregat, 1965) i el divulgador musical Ramon Gener (Barcelona, 1967), conegut per l’èxit de formats com Òpera en texans i This is art, reuneixen l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) i una banda de rock per endinsar-se en un espectacular viatge musical per la història de les composicions dedicades a l’enamorament: Love Love Love.
Teatre Barcelona: Dos mestres de l’entreteniment televisiu junts són una bomba de rellotgeria.
JOSÉ CORBACHO: Fem broma dient que som la nova “estranya parella”. Vam treballar junts en un esdeveniment privat, i allà vam començar a somiar de fer plegats un gran concert dedicat a l’amor, amb humor, però sobretot centrat en la música. Sovint els projectes es pensen molt grans i s’acaben fent petits. En el nostre cas ha estat a l’inrevés: a partir de converses informals durant molt de temps, l’hem anat cuinant a foc lent. Així ens agrada fer les coses.
Per què dediqueu un concert a l’amor?
RAMON GENER: L’amor és “el tema” de la vida; tots els altres hi són annexos. Napoleó, quan va ser derrotat l’any 1813, va dir: “Ostres, si jo m’hagués adonat que allò que dominava el món era l’amor, m’hauria anat diferent”. De diners i de poder, pot ser que hi hagi gent que en tingui més o menys, però d’amor tothom en té en les mateixes quantitats i circumstàncies. Això és el que ens fa iguals, als humans… i, alhora, diferents. Cada relació és absolutament diferent de les altres. Aquesta és la màgia… I quan tot això es pot explicar amb música, la màgia és completa.
A la música sempre s’ha parlat de l’amor?
JC: Hem tingut un problema, triar la banda sonora. El leitmotiv majoritari, tant en els compositors clàssics com en els contemporanis, és l’amor. Això ens permet viatjar de la Grècia clàssica a Mozart i Txaikovski, fins als grans temes dels últims 50 anys. Sonen els Beatles, els Rollings, AC/DC, Amy Winehouse o Madonna. La meva preferida és el Fly me to the moon, de Frank Sinatra.
RG: A través de la història de la música podem adonar-nos que coses separades per 300 anys de distància ens expliquen el mateix. És molt xulo veure com una cançó de Bowie parla de l’amor exactament igual que Wagner. Heroes tracta l’amor impossible, igual que el Tristany i Isolda de l’òpera, o Romeu i Julieta.
Hi ha vida més enllà de l’amor romàntic.
JC: Tots ens hem enamorat i hem viscut passions desenfrenades, ens han trencat el cor, hem viscut infidelitats… L’amor és molt personal, però universal, i té moltes fases. Viatjarem per totes elles.
També cançons per recrear-t’hi quan et trenquen el cor?
RG: En el món del pop, el 90% de les cançons són d’amor i desamor. Fonamentalment, de desamor. Aquesta és una paranoia típica del romanticisme del s. XIX, que les històries que mereixen ser explicades són les que acaben malament. Però a nosaltres ens agrada rebel·lar-nos contra això: som optimistes i ens agrada parlar dels amors que acaben bé, d’aquells que pots celebrar tota la vida.
Què arriba més, una bona cançó o una lletra increïble?
RG: La música és melodia, harmonia i ritme. Després hi ha la lletra, que s’hi pot posar o no. La música ens ajuda a crear-nos imatges, pensaments, situacions, anhels… Així doncs, necessites una lletra, a sobre, que t’expliqui tot el contingut? Wagner, Beethoven, Txaikovski, Berlioz, poden explicar l’amor sense lletres? Això ho veurem a l’espectacle.
L’amor no només ha estat el tema, sinó també el motor creatiu de molts artistes.
RG: A Beethoven li encantava l’estat d’enamorament. Quan la parella s’establia, s’avorria i deixava la relació. Aquest procés d’enamorament, que és química pura, genera addicció. Fas coses impossibles de les quals guardes el record per sempre, encara que hagis estat amb la persona només un dia.
Si la música és matemàtica, i l’amor, química, com les fem encaixar?
RG: Pots explicar l’amor des d’un punt de vista científic, amb les hormones, l’oxitocina, la dopamina… Alhora, la música és matemàtica pura. Al conservatori només fas que sumar, multiplicar i dividir. Però quan escoltes música i quan t’enamores, ni veus la matemàtica ni sents la música. És un batec que sents a l’estómac i que no passa pel cap. A nosaltres ens interessa aquest recorregut.
Treballant amb una Simfònica, tindreu poc marge per improvisar.
JC: Si no ho féssim amb una orquestra com la Simfònica del Vallès seria inviable. Són molt flexibles, els agrada jugar i fer coses diferents. La gent de teatre assagem dos mesos abans, però l’OSV només necessita dos dies. Són virtuosos, llegeixen la partitura i ho toquen tot a la primera. El Santiago Auserón em va explicar una vegada que tocar amb una simfònica és el més difícil a què et pots enfrontar: ells sempre ho faran bé. Això t’obliga a estar molt atent i estar a la seva altura.
Més informació, imatges i entrades a:
