Aquest dimarts una cinquantena de companyies de teatre han presentat El Virus, una revista que pretén donar a conèixer les diferents realitats del teatre i apropar-se al públic.
Fa uns mesos en alguns teatres de Barcelona hi penjava un cartell recomanant obres d’altres sales. Sixto Paz, Les Antonietes i Prisamata s’havien posat d’acord per donar-se suport i enviar el seu públic cap als altres espectacles. Poc després, Carles F. Giua (La Conquesta del Pol Sud) obria un bloc on la primera entrada deia: “Només és un cartell, però per a mi significa bastant més. Sempre he trobat a faltar l’existència de consciència de col·lectiu en el nostre camp d’activitat, el Teatre”. I a partir d’aquí es comença a estendre el virus, aleshores encara sense revista. Vuit o nou companyies independents de la ciutat comencen a reunir-se, però cada cop són més, fins al punt que, en el moment de tancar el primer número de la revista, fins a 53 companyies formen part del projecte.
Ens trobem a Le Rouge, on al cap de poca estona s’hi farà la presentació, amb Aleix Fauró, Jumon Erra, Alberto Ramos, Marc Torrecillas i Ivan Morales, membres del consell de redacció d‘El Virus, juntament amb Roberto Romei i Carles F. Giua. Ens expliquen que la revista neix amb la intenció de disposar d’un mitjà propi de comunicació, “obert, que no caigui en l’endogàmia i que doni a conèixer les diferents realitats del teatre, més enllà de les companyies que formen part de les reunions”.
La voluntat d’El Virus, a més de ser portaveu, és anar a buscar un públic que potser fins ara s’ha sentit allunyat del teatre. “Volem generar interès en aquella gent que potser està interessada en la cultura, en altres disciplines artístiques, però que no se sent proper al teatre”. Sovint, diuen, “per culpa nostra, se’ns ha vist com un món molt tancat i allunyat de la realitat i del dia a dia de l’altra gent”. És per això que volen explicar la diversitat de propostes i veus del sector i fer entendre, diu Marc Torrecillas, “que això és una currada i que la realitat està força allunyada del tòpic de vida bohèmia” i ensenyar tot allò que no es veu perquè, “a banda dels artistes, hi ha molta altra gent necessària per aixecar un teatre: neteja, regidoria, comunicació…”.
CANVI DE PARADIGMA
Un dels valors més importants d’aquestes reunions, explica Jumon Erra, és canviar de paradigma, passar de treballar sols, de la competència, a treballar conjuntament, la cooperació. De moment això ho han assolit amb una de les primeres accions, la T5, una targeta que convidava als assistents de 5 espectacles de diferents companyies a assistir a les altres obres i que, a més, oferia un petit obsequi als espectadors. Una proposta i esperit que de ben segur que ha servit d’inspiració a les quatre sales petites de la ciutat que s’han unit amb la Ruta 4 mirades Shakespeare&Marlowe.
LA CLAU DE L’ÈXIT: DE LA LAMENTACIÓ, A L’ACCIÓ
Les idees de la T5 o la pròpia revista surten del grup de metodologia interna, el més actiu. “Hem passat d’explicar-nos les nostres penes, a veure què podem fer. L’actitud és molt positiva, tothom és molt generós i això és bàsic. Tenim ganes de canviar les coses que no ens agraden i queixar-nos, però alhora intentem caminar endavant i defugir del victimisme”, explica Aleix Fauró. “Una de les claus i diferències d’altres propostes que s’han quedat en un estadi més deliberatiu i analític és que aquest moviment està basat en l’acció”, afegeix Erra, “trobar-se només per parlar i anar donant torns de paraula és desmotivador”. Fauró segueix: “Com diu l’Ivan ‘venim discutits de casa’. Cada companyia té els seus propis debats abans d’arribar a la reunió, però alhora entenem la dinàmica de discussió i de posar damunt la taula diverses opinions. Això està sent una de les claus. Com més creixi, més complicat serà el funcionament, però fins ara està anant molt bé”.
EVIDENCIAR LA PRECARITZACIÓ DEL SECTOR
“Hi ha una cosa que sura en l’ambient, no només en les companyes, sinó en general, que és la precarització del sector”, diuen. Per això, tot i fer-ho amb optimisme, humor i sàtira, pensen que cal evidenciar-ho i debatre-ho. En aquest primer número de la revista la secció de debat dóna voltes, precisament, a la sostenibilitat de les companyies independents. També estan preparant una carta en clau d’humor en contra el 21% d’IVA cultural que aviat es difondrà en vídeo. Aquest és un primer pas, però també treballen en un diagnòstic de la problemàtica que viuen les companyies i per tal d’elaborar una estratègia comú. “Ara encara estem en una fase embrionària, ens estem apropant per veure com veiem i sentint les coses, investigant, preguntant”, però tenen intenció que tot això es converteixi en propostes i fer-les arribar a la Conselleria de Cultura. “Hi ha alguna gent que ja s’ha estat reunint amb la Generalitat, el David Costa, l’Ivan Morales, però ho han fet a nivell individual, ara volem fer-ho a nivell col·lectiu. Volem que el teatre arribi a tothom i qui hi treballi, en pugui viure”, diu Fauró. Alberto Ramos insisteix en que cal exigir una cultura de qualitat: “Com diuen els Agrupación Señor Serrano, la precarització de la gent acaba afectant a la qualitat cultural, si les companyies no cobren el que han de cobrar el seu rendiment serà menor i s’aproparan perillosament al teatre amateur i això el públic ho percep”.
EL TEATRE NO POT RESTAR AL MARGE DE L’ONADA DE CANVI
“Sortir amb La Directa és tota una declaració d’intencions”, diuen. “El règim del 78 s’està trencant i nosaltres no podem restar-ne al marge. No pot ser que nosaltres no col·laborem amb aquest trencament i que no estiguem aprop de la gent desnonada, dels qui defensen la sanitat i l’educació públiques”, expliquen convençuts.
I PER QUÈ EL VIRUS?
I amb tot això, encara no hem preguntat: per què El Virus? Ivan Morales dóna més d’un, de dos i de tres motius: “Wajdi Mouawad diu que els artistes, com que ja estem malalts, podem ajudar a curar una mica les malalties de la resta de la gent. Potser sóna una mica messiànic, però al Mouawad li va bé, oi?”. Aquest és el primer, però n’hi ha més “té una altra cosa, i és que realment estem treballant d’una manera viral, estem fent unes coses que si no existís internet, si no tinguéssim aquesta eina per comunicar-nos no podríem fer. També perquè realment anirem mutant, primer hi havia la T5, després El Virus, i ves a saber què hi haurà demà. I perquè el teatre, en el fons, també és perillós”. Ens quedem amb això.
Text i fotografia de l’entrevista: Mercè Rubià / Fotografia del debat de companyies: Adrià Olay
