Té 21 anys. És actor des que en tenia nou. Conegut per la televisió, gràcies a sèries com Ventdelpla, Merlí o Cuéntame cómo pasó, encara conserva el somriure del nen que va aprendre a interpretar des del joc. Les seves paraules, però, estan plenes d’una sobrietat i maduresa pròpies d’algú que fa molts anys que treballa en aquest ofici. Durant l’entrevista, en un espai reservat del Club Capitol, es mostra simpàtic, proper, professional i pacient, malgrat la seva atabalada agenda. Hem vingut a parlar amb ell amb motiu de la seva darrera estrena: Galileu, un espectacle dirigit per Carme Portaceli que barreja el text del dramaturg Bertolt Brecht amb música de Love of Lesbian.
Carlos Cuevas a la sèrie ‘Merlí’ de TV3.
CARLOS CUEVAS: Es tracta d’una proposta contemporània d’una obra que és molt universal i que, per tant, permet una adaptació a l’actualitat. Brecht parla sobre el poder i com certes forces controlen tot el que volen i, segons els seus interessos, fomenten o censuren diversos aspectes de la societat. Nosaltres aprofitem aquest missatge i el passem per la nostra pell. Intentem explicar la història de la forma més serena i humana possible des de la nostra perspectiva com els quatre actors joves que som.
TEATRE BARCELONA: I què hi té a veure Love of Lesbian en tot això?
Love of Lesbian crea tota una atmosfera de música al voltant de la funció. Hi ha moments en els quals sona la veu del Santi Balmes (el cantant), hi ha d’altres en els quals nosaltres toquem els instruments sobre una base que està arranjada. També, en algunes escenes, sonen peces senceres… En definitiva, la música serveix com un teló de fons per l’espectacle i, a més, encaixa molt bé. L’últim disc de la banda es diu El poeta Halley i les seves lletres tenen moltes referències a l’univers i les estrelles.
Com t’arriba a tu aquest projecte?
Fa una mica més d’un any, em va trucar la Carme Portaceli i em va dir que volia fer això amb mi. Jo tenia moltes ganes de treballar amb ella perquè és una directora que admiro. M’agrada molt el tipus de teatre que fa. I no ho vaig dubtar. A més, em feia il·lusió fer un Brecht, per descomptat, i els companys que tindria… però, sobretot, va ser la trucada de la Carme. No li diria mai que no.
I com ha estat, finalment, treballar amb ella?
La Carme és fantàstica. És la millor directora que he tingut mai a la meva vida. És una dona intel·ligentíssima, pacient, apassionada per la seva feina, molt tolerant, molt respectuosa i molt afectuosa durant tot el procés. No l’he sentit mai apujar la veu una mica més del compte. Té una manera de treballar molt a favor de l’actor. És molt generosa. Et permet equivocar-te tot el que faci falta. Ha estat un viatge meravellós.
Una de les sorpreses del muntatge és que el personatge de Galileu l’interpreta una actriu: Laura Aubert.
Sí. No és per cap motiu en especial. Simplement, creiem que la història és tan universal que no importa si li passa a un home o a una dona. Diríem que no és una qüestió de gènere. És una persona que es dedica a la ciència, fa un descobriment i l’ensenya al món. Llavors, certs poders diuen que, encara que sigui veritat, és una cosa que no interessa. I li tomben. En aquest cas, el sexe de la persona és indiferent.
En l’obra fas cinc personatges diferents. Com has afrontat aquesta dificultat?
És la primera vegada que faig més d’un personatge en una mateixa obra. Però, en realitat, interpreto un d’important, Sagredo, l’amic de Galileu, i els altres són secundaris d’una sola escena: un inquisidor, un cardenal, un estudiant… El repte no ha estat tant el fet de fer-ne molts sinó de fer-ho bé, bàsicament. (Riu). Són molt breus i, a més, el vestuari ajuda. També hem fet un treball de composició de personatge. Estic molt ben sostingut per moltes coses. Per exemple, el mateix discurs. Sagredo va a favor de Galileu mentre que l’inquisidor va en contra. Això només, ja et marca molt.
Com definiries Sagredo, el teu personatge principal?
Per dir-ho d’alguna manera, seria el Watson de Galileu, si ell fos en Sherlock Holmes. És el seu amic i l’ajuda. Ell és qui li para els peus quan, empès per l’entusiasme, se’n vol anar a Florència a presentar el seu nou descobriment. Sagredo és qui li diu que no ho pot fer perquè el mataran. L’aconsella i el protegeix.
Carlos Cuevas, Laura Aubert i Oriol Guinart a un assaig de ‘Galileu’.
També és la primera vegada que toques la guitarra a escena?
Sí. Jo toco la guitarra des de l’adolescència a casa meva com a aficionat però mai ho havia fet en un teatre. En aquest aspecte, m’han ajudat molt els Love of Lesbian. He assajat amb ells, m’han aconsellat i això m’ho ha facilitat molt tot plegat. A vegades, em posa més nerviós haver de tocar que no tota la resta.
De veritat?
Sí. Perquè interpretar ja ho he fet moltes vegades en molts projectes però tocar en directe no. Tot i això, cada vegada em sento més segur i no hem de patir gens.
Què és el que té d’actual aquesta història, realment?
El tema del poder volent censurar el coneixement en funció dels seus interessos és un problema que encara patim avui en dia. Per exemple, el cas de Snowden o Julian Assange. Ells s’han hagut d’exiliar políticament a altres països perquè els volien matar per revelar informació. L’obra, precisament, parla d’aquest abús de poder i de com d’absurd resulta. Al final, el coneixement sempre s’acaba imposant.
De fet, és una problemàtica que s’ha anat repetint al llarg dels segles…
Exacte. És cíclic. Afortunadament, cada vegada, la censura és menor que la que va tenir aquesta gent. Brecht utilitza l’església com a pretext per parlar del poder però, en l’obra, l’església no és el tema. Simplement, l’església representa el poder. S’ha de parlar de l’església perquè era qui tenia el poder aleshores però, si Brecht l’hagués escrit avui, potser hauria posat el Congrés dels Diputats en el seu lloc, per exemple.
En els temps tan convulsos que vivim, creus que el teatre polític és important que hi sigui present?
Importantíssim. L’art no està mai desvinculat d’una manera de pensar. Sempre hi ha darrere una posició. Com més teatre polític hi hagi, millor, de fet. Crec que posicionar-se és valent i responsable per part de l’artista.
La teva formació com a artista, a diferència de molts dels teus companys, ha estat directament dins de l’àmbit professional…
Sí perquè jo vaig començar a treballar des de molt petit… i tan petit no pots anar a formar-te enlloc! I això té inconvenients. Jo he hagut d’aprendre a base d’hòsties. Però estic molt content d’haver-ho fet així perquè també penso que treballant és com més s’aprèn i com més en risc et poses.
Com recordes les teves primeres experiències?
Totes les primeres experiències professionals de la meva vida les recordo sent molt poc conscient de què feia. Tot ho he fet tan jove per primera vegada que no m’adonava de res. Jo, el primer cop que vaig estrenar en un teatre, no sabia ni que a l’estrena venien crítics! No tenia ni idea. I, llavors, anava tan tranquil… Després, he anat prenent consciència de les coses a mesura que m’he fet gran i han anat passant els anys i els embolics en què m’he ficat.
En el teu cas, doncs, la decisió de dedicar-te a la interpretació ha estat una mica diferent de la d’altres nois que somien amb arribar a ser actors algun dia…
Sí perquè jo, quan vaig decidir-ho, ja ho era. Ja m’hi vaig trobar. Diguem que, en el meu cas, la decisió va consistir en seguir aquest camí o no. I vaig decidir quedar-me. Per exemple, la primera obra que vaig fer era un protagonista amb la Clara Segura, mà a mà, al Teatre Borràs. Jo tenia quinze anys i començava amb un monòleg de set minuts… Una bogeria! Però, el fet és que, llavors, m’ho prenia com una extraescolar molt divertida… I, així, a poc a poc, vaig descobrir l’ofici des del joc.
Carlos Cuevas i Clara Segura a ‘Madame Mellville’ l’any 2011.
Sents una pressió especial pel fet de ser més conegut per la teva faceta televisiva?
Malauradament, la televisió, a vegades, és menyspreada. Però, si ho pensem bé, la realitat és que s’està fent millor ficció a les sèries que gairebé al cinema, darrerament. La ficció televisiva la fan directors de cinema, de fet. Hi ha alts pressupostos, una factura molt bona, es roda bé, hi ha bons guionistes… I més ara amb plataformes com Netflix o HBO. Cada vegada les sèries tenen menys que envejar al cinema. Però sí que encara hi ha aquest prejudici del món del teatre respecte a la televisió. Aquesta és una etiqueta que t’has d’anar traient a poc a poc, a base de funcions i funcions…
Què ha suposat Merlí per a la teva carrera?
És un abans i un després molt important. Va ser la meva tornada a TV3 com a adult. De sobte, ja no era un nen que està jugant sinó un jove que sap el que fa i que interpreta un personatge diferent d’ell. Jo no tinc res a veure amb el Pol. Penso que això m’ajuda molt professionalment i estic molt content. El personatge és meravellós! És una bona manera de dir-li a Catalunya que el nen que van conèixer s’ha fet gran i vol seguir fent això.
Gràcies a Merlí, La Riera, l’Estudi Laura Jou o la nova Kompanyia Lliure ja es comença a parlar d’una de les millors generacions d’actors en molt de temps. Què en penses d’aquesta denominació que fan de vosaltres?
Penso que entre nosaltres hi ha molta gent molt preparada. La gran diferència respecte a altres generacions és que tenim accés a tot el món. Nosaltres, des de casa, podem saber el que s’està fent a Estat Units, podem veure el cinema iranià que ens doni la gana… Això ens fa estar connectats amb tot i ens fa créixer com a actors. I, de cop, desapareixen les fronteres. Jo tinc col·legues que han treballat als Estats Units i altres països. Avui en dia, estàs a una trucada de qualsevol lloc i, per tant, ens fa ser més ambiciosos, més desperts. D’altra banda, és veritat que Merlí ha donat visibilitat a molta gent… però aquesta gent ja existia. L’Elisabeth Casanovas ja era bona abans de fer Merlí. L’únic que ha fet la sèrie és ajudar a fer que el públic la conegui. Però ella s’ha format a l’Institut del Teatre i és una apassionada de la seva feina. Al final, aquest esforç porta els seus fruits, afortunadament; que, en aquest cas, és Merlí, tot i que la feina ja ve d’abans.
Carlos Cuevas en una escena de ‘Barcelona’ de Pere Riera al TNC l’any 2013.
Consideres que estàs en un gran moment de la teva carrera?
Estic en un moment molt atabalat! Gran… no ho sé, perquè des de dintre no ho veus. Això ho veus quan passa el temps. De cop, després d’un any o dos, penses que allò estava bé o que allò que vas fer va molar… Quan estàs immers, és més complicat. A vegades, ho comentem entre els companys de Merlí. No serem conscients del que ha significat aquesta sèrie fins que no hagi acabat. Perquè nosaltres estem dintre. I estem llegint, i estem rodant. I estem treballant. Això es veu més des de fora. Per tant, no t’ho podré dir fins d’aquí a uns anys.
Quins altres reptes t’agradaria assolir de cara al futur?
M’agradaria cada cop ser més un actor de teatre que no pas de qualsevol altra disciplina. Estimo la tele i el cinema però penso que el teatre és una cosa que no vull perdre mai. Vull que sempre formi part de la meva vida professional.
Text: Iván F. Mula
