Del 28 de setembre al 5 de novembre, la directora i dramaturga Carlota Subirós recupera al Teatre Nacional de Catalunya la seva particular adaptació de la cèlebre La plaça del Diamant. En aquesta coproducció del Festival Grec i el TNC, retrobarem la Natàlia de Mercè Rodoreda amb una mirada calidoscòpica on prenen gran importància la paraula, la música i la sonoritat.
Carlota Subirós, directora de l’espectacle
Teatre Barcelona: És la segona ocasió que portes Rodoreda al teatre. El 2008, amb motiu de l’Any Rodoreda, vas fer una aproximació a l’escriptora a través dels seus textos: Rodoreda. Retrat imaginari, que vam poder veure al Mercat de les Flors.
Carlota Subirós: Aquell encàrrec, a partir de l’obra més àmplia, em va descobrir la profunditat de la seva escriptura i biografia. Em va impressionar molt el seu món, fascinant i valuós. Va ser llavors que vaig llegir per primera vegada La plaça del Diamant. La proposta d’ara ha caigut en terreny adobat.
Amb aquesta espectacle vas debutar aquest passat estiu al Teatre Grec! És un repte en molts sentits, oi?
Immens. Va ser un grandíssim respecte, i emoció i il·lusió. Se’m feia difícil veure de quina manera podia escenificar una vida centrada en una experiència personal molt ofegada, petita, íntima, lligada a la vida quotidiana i als objectes més petits. Que en cap moment hi hagués una volada èpica de grans paraules i gestualitats, sinó que estigués molt més atenta al detall. I a més, l’obra és tan coneguda i estimada i se n’han fet tantes versions… He volgut oferir una nova mirada des d’una perspectiva contemporània arrelada a l’imaginari cultural. Un gran repte amb tot el que té d’estimulant.
“La plaça del Diamant conté la memòria de mares, àvies, filles, netes, besàvies…”
Com l’has concebut?
L’escriptura de Rodoreda és tan preciosa, exquisida, punyent i triada paraula a paraula que, ja d’entrada, vam descartar qualsevol forma de reescriptura. El material textual és un destil·lat de la novel·la. Ens vam adonar que, realment, és un soliloqui de la Natàlia. Sí que hi apareixen molts altres personatges, però tot ho explica ella rememorant la seva vida. La veu de la Natàlia és el fil conductor de la peça.
Però no hi haurà una única Natàlia…
No. Farem ressonar aquesta veu amb onze intèrprets d’edats diferents i recorreguts diversos i amb una perspectiva contemporània de multiplicitat, diversitat i fractilitat (com un mirall trencat!). El text no el traslladem de l’univers de l’obra, però escènicament és una aposta gens historicista, gens naturalista, propera a la instal·lació.
El repartiment (100% femení!) el conformen les deu actrius Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Yolanda Sey i Vanessa Segura, i la música en directe de Clara Aguilar.
És un equip extraordinari. Els tres dies de lectures que ja hem fet —demà comencem els assajos— han tingut una potència enorme. Apostem molt fort per la coralitat. Cap d’elles és més Natàlia que una altra. A més, moltes canten o són cantants i poden jugar amb la musicalitat de la paraula i la sonoritat de manera molt rica. Hi ha un concepte fonamental: el de la caixa de ressonància. La grada es convertirà en una gran orella per escoltar la veu d’aquesta dona humil de Gràcia, que no és una gran protagonista de la història, sinó de la seva història i, alhora, és també la veu de moltes dones. Anirem transitant pel personatge i cadascú acabarà fent-se la pròpia imatge, que no serà cap d’elles, entre totes n’hauran convocat una. Als anys 80, amb la pel·lícula, es va plasmar amb una força emblemàtica en l’actriu Sílvia Munt i per moltes generacions aquella va ser l’encarnació total. M’agradava la idea de no intentar fer aquesta operació, de no buscar qui seria la nova Natàlia, sinó de mirar-ho des d’un altre lloc amb infinites possibilitats.
Silvia Munt en un fotograma de la pel·lícula ‘La plaça del Diamant’ l’any 1984
Un dels propòsits ha estat investigar com es transmeten i transformen d’una generació a l’altra les vivències de les dones.
La plaça del Diamant conté la memòria de mares, àvies, filles, netes, besàvies… És un riu de vida que arriba als nostres dies. Observem com ens retrobem amb alguns gestos de la vida quotidiana i de les cures que han constituït una part tan gran de la vida de les dones. Són gestos molt íntims que feia la teva mare o la teva besàvia i veiem com de freqüents o infreqüents s’han arribat a fer.
L’espectacle ha agafat una clau de gènere molt forta. Interpel·larà tothom?
Parlem d’un personatge femení amb una història molt marcada pel gènere: li posen un nom que no és el seu i que l’identificarà tota la vida, ha d’assumir decisions que no pren ella mateixa, serà mare molt jove i s’ocuparà de la criança dels dos fills tota sola (i amb la ferida central que implica la guerra, que la farà lluitar per sobreviure en condicions de misèria i pobresa i en una soledat extrema)… Però no volem que sigui llegit com a reduccionista, com si només pogués interessar les dones. Rebutgem la “literatura de dones” o el “teatre de dones”. Els grans clàssics ens interpel·len sempre per la seva vigència universal i, a més, l’obra transcorre pels carrers i les places de la nostra ciutat.
Més informació, imatges i entrades:
