Carme Portaceli (València, 1957), la nova directora del Teatre Nacional de Catalunya, s’endinsa a La casa de los espíritus, adaptació teatral de la novel·la d’Isabel Allende que es podrà veure del 10 al 21 de novembre al Teatre Romea. Dones, conciliació i realisme màgic en un muntatge que gairebé trunca la Covid-19.
Ets la primera dona de dirigir el TNC i vas ser la primera dona de dirigir l’Español, fundat l’any 1583. Tens la sensació que has rebentat el sostre de vidre?
(Riu) No, gens, i mira que tinc el cap dur com una pedra! El que sí que crec és que puc haver ajudat a visibilitzar que les dones poden complir els seus somnis, però segueixo pensant que les coses són complicades per a nosaltres.
En més d’una ocasió has dit que t’agrada obrir camins. Penses, malgrat això, que el boom dels feminismes ha estat clau per obrir-los?
Quan dic obrir camins per mi vol dir que estem donant l’oportunitat que les dones sumin i que vegin que els seus projectes són possibles. Ara sembla que les coses són més fàcils, però, així i tot, necessitem que les nenes i les noies que estan estudiant tinguin referents. Per tant, crec que és bàsic posar en circulació dones que han estat històricament silenciades o poc reconegudes.
És per això que als teus projectes treballes amb textos de Woolf, Eyre, Shelley i ara Allende?
El meu llibre de capçalera és Una habitació pròpia de Virginia Woolf. Cal que les dones tinguem els nostres espais físics i mentals de creació; no pots inventar herois i heroïnes mentre vigiles que el nen no caigui i li fas la truita al marit.
Això vol dir que les dones creadores han de tenir un cert estatus econòmic?
La dona cal que tingui la seva independència econòmica, la seva llibertat i el seu espai creatiu, i també referents, persones que l’han precedit on emmirallar-se.
De fet, una de les teves apostes per a la nova etapa del TNC és el programa 365 dones l’any.
Sí, és l’encàrrec d’obra pròpia i tractarà de visibilitzar dones de qualsevol àmbit: la ciència, la medicina, l’art… perquè, tot i que comencem a aparèixer, encara som una anècdota a les narratives culturals. Als museus, per exemple, encara som l’exotisme, a la ciència estem silenciades tot i haver fet grans coses. Mira Marie Curie! Per tant, crec que és un acte de justícia poètica ensenyar-les al públic, que la gent les conegui, i alhora és bàsic per mostrar una altra visió del món, la nostra.
Quines, a banda de la paritat, són les línies mestres del nou projecte per al TNC?
Crec que les línies bàsiques es reduirien a dues frases. Per una banda, fomentar l’hospitalitat; volem rebre projectes de veus i mirades diverses, que el TNC sigui un espai d’acollida. L’altra, una porta al món, una porta d’entrada i sortida; treballar per a la ciutat de Barcelona i per als públics de tot el territori català, i al mateix temps obrir-nos a Europa i Llatinoamèrica. Tenim convenis amb Grècia, França, Portugal, Xile… En un món on la dreta cada cop està més present hem de treballar colze a colze amb altres països per defensar la cultura i la democràcia.
Anem a Xile, doncs, i anem a les dones de la família Trueba. Com ha estat portar a escena La casa de los espíritus?
El projecte s’havia d’estrenar en el marc del Grec de l’any passat, que girava al voltant de Llatinoamèrica, però per culpa de la Covid l’hem hagut d’endarrerir. Tenia moltes ganes de posar damunt l’escenari una història de dones que són llum i que, malgrat tot, busquen la concòrdia. És una de les obres més emocionants que he dirigit, i en porto més de 70.
Un cop més, com ja vas fer a Només són dones, el fil discursiu de l’obra són les dones del passat, del present i una mica del futur. Com és d’important el llegat femení per a tu?
Jo vinc d’una família de dones fortes, d’una mare molt exigent i molt culta que volia que jo estudiés per no ser menys que ningú. Una mare de dretes, però feminista sense saber-ho, que em va fer veure que homes i dones no som iguals –i, de fet, continuem sense ser-ho. Hem de continuar lluitant pel respecte i la dignitat. A través de totes les dones de la meva vida que he admirat, crec que el llegat que m’han deixat és la consciència de la injustícia que s’ha comès amb elles.
A La casa de los espíritus hi ha una cosmovisió femenina molt particular que encapçala Carme Conesa, els seus cabells llargs i el seu diàleg amb els esperits.
Les dones de la família Trueba, les tres generacions, estan travessades per la llum. De fet, tenen noms de llum en un context de foscor, tortures i por. Són dones que volen pau, que volen trencar amb l’enfrontament sistèmic i ho fan des de l’amor.
A la novel·la hi ha el retrat del capitalisme extrem que desemboca en una dictadura. Hi veus correlació amb el nostre present polític?
Jo crec que el segle XXI és el segle de la diferència i crec que per això hi ha tantes intoleràncies. Allende explica la història d’un segle familiar i com la dreta arriba a poc a poc i ho tenyeix tot. Som en un moment complicat i molt hostil, però curiosament l’obra a Madrid està sent tan emocionant i impactant que no he rebut cap crítica per part de la dreta. Allende al llibre parla de la llum i de trencar amb les dinàmiques destructives. El monòleg final de la neta després d’un mes de violacions mentre està presa és clau: vol aturar l’espiral d’odi i posar fre a la venjança.
Més informació, imatges i entrades a:
