Carmelo Gómez ha arribat a l’entrevista amb bicicleta assegurant que és un plaer fer els 10 km que separen casa seva del centre de Madrid. Se serveix un cafè i assaboreix amb gust el primer glop. Diu que se sent bé. Sembla estar en un bon moment i vol transmetre-ho.
El Teatre Goya comença la nova temporada teatral amb Las guerras de nuestros antepasados, una adaptació de la novel·la homònima de Miguel Delibes dirigida per l’argentí Claudio Tolcachir. L’obra, que estarà en cartell fins al 15 d’octubre, explica la història d’un pres, Pacífico, i se centra en les converses que aquest va mantenir amb el seu psiquiatre tot repassant la seva infància i les històries de les guerres que li explicaven el seu pare, l’avi i el besavi. Uns relats i vivències que van forjar el seu destí.
Teatre Barcelona: El tàndem Carmelo Gómez-Delibes pren el relleu al tàndem José Sacristán-Delibes al Teatre Goya. L’ombra de Delibes és allargada?
Carmelo Gómez: Ostres, quina comparació! Crec que Sacristán era amic personal o conegut de Delibes. Era en aquella època, potser, més contemporani al text. Nosaltres al text li hem hagut de fer una volta perquè tot allò que era d’un altre temps sigui avui encara vigent i potent. Perquè puguem sentir que no ha passat tant de temps.
Que una obra que es va publicar el 1975, coincidint amb la fi de la postguerra i la dictadura, mantingui avui plena vigència, diu molt de nosaltres mateixes…
Som el que som, està clar. Tots els filòsofs de tots els temps han coincidit que els humans som molt contradictoris. Tenim la guerra dins de la nostra gènesi perquè som cent per cent competitius. Ho tenim des que les primeres persones lluitaven pels terrenys de caça. Ho tenen també els animals, però nosaltres tenim capacitat de raonar i tenim nivells ètics que tenen a veure amb la convivència, amb la sociabilitat. Som éssers racionals. Hauríem, però, de posar la racionalitat al servei de l’ordre, però no sembla que sigui així.
Això és el que realment avui per mi és un debat important. Per a què ens ha servit anar a col·legis bons, si al final els joves es maten pel carrer per quatre ximpleries, si el sexe és ara més bestial i brutal que mai, si les dones són avui extremadament cosificades. Què passa aquí? Tot això, són les herències.
“Tots els filòsofs de tots els temps han coincidit que els humans som molt contradictoris”
Precisament a l’obra Las guerras de nuestros antepasados parla d’aquestes herències. Com s’hereta la violència de generació en generació?
És molt senzill. Als comentaris de casa, on una persona pot parlar sense pudor de moltes coses que són pura emoció… Els nens ho absorbeixen tot, ho dic per experiència, i aprenen de cada gest del pare i de la mare.
Totes les opinions i les actituds calen tal com també calen els costums, els mitjans de comunicació o aquells acudits, que fins fa poc feien gràcia, sobre negres i dones. Avui ja no estan tan ben vistos, per sort és un pas important que hem fet. Això és el que volem explicar en aquesta història.
I quan s’ha viscut normalitzant la violència, hi ha una fórmula per contenir-la o erradicar-la sense ser estigmatitzat?
Delibes aquí és brillant. L’autor dota al protagonista, Pacífico Pérez, d’una sensibilitat excepcional, gairebé malaltissa (tot i que el que és malaltís en ell és, justament, la falta d’aquesta). En aquest entorn de manca de sensibilitat, empatia i amor per les petites coses, el personatge se sent al marge: si els altres són dretans, ell és esquerrà. Delibes ens enfronta a aquest personatge per tal que reflexionem sobre la importància de l’estigma grupal. Ell no és com els altres, se sent exclòs i es va tancant cada cop més per no enfrontar-se a allò que no pot vèncer. Al final acaba reclòs i mort de pànic a tot allò que ve de fora.
El públic sap, pocs minuts després de començar l’obra, que Pacífic Pérez està condemnat a 20 anys de reclusió per assassinat. Aquesta paradoxal presentació del personatge és ja una declaració d’intencions? És un avís a navegants?
Delibes vol que sigui un thriller. Aquí entra en joc la figura de l’advocat defensor, un psiquiatre que vol salvar-lo perquè no creu que aquest home hagi pogut fer-ho. Hi ha una lluita entre la veritat i la mentida. Pacífico és personatge ple de contradiccions. L’entorn social li diu que, pel seu comportament natural i la seva manca de sensibilitat, no li queda res per viure. Aleshores construeix una cuirassa per defensar-se, en lloc d’aprofitar per a construir-se a si mateix. Això també ho sap el públic a la cinquena pàgina de la funció.
Pacífico és un home amb moltes arestes. S’ha de salvar o no? Delibes sabia que els espectadors entraran en aquest joc, i per això el fica a la presó. Sempre ens queda el dubte.
“Vaig ser un noi que estava en contra de tot i vaig viure els meus primer anys de vida en un poble sense ser comprès per ningú”
Com a fill i receptor d’herències que has rebut a través de l’educació, què has pres dels teus avis i del teu pare per dibuixar aquest personatge?
Uf… La proposta em va arribar en un moment molt important. El meu pare està amb una demència senil brutal. No sap res i té una sèrie de comportaments que són ressò d’allò que sempre ha estat. Jo vaig ser un noi que estava en contra de tot i vaig viure els meus primer anys de vida en un poble sense ser comprès per ningú, ni tan sols pel meu pare i mare. Vaig tenir la sort d’escapar-me i dedicar-me a aquest ofici. Metafòricament, vaig fer fora de mi al meu pare. Però, avui en dia, pot aparèixer un líder de VOX i revivar certes consciències… Em sento molt identificat amb aquesta història.
Et van treure la infància…
La infància la vaig viure, tota. Però veig a Pacífico passant-ho fatal quan maten el porc i, a la vegada, em veig a mi mateix corrent amb el meu pare al darrere cridant-me maricón. Aquestes coses les he viscudes, i no soc l’únic. És interessant reflexionar sobre el mal que poden provocar aquestes situacions. Podem estar pensant que estem educant fermament als nostres fills i no ser conscients del mal que els ho podem fer… Podem convertir-los en führers, en bèsties que no es detenen davant de res i que són capaces de declarar una guerra mundial per una mica de petroli a Ucraïna.
Las guerras de nuestros antepasados aborda el tema dels conflictes que van passar per sobre de diverses generacions, però també posa de manifest la relació d’un home amb la seva identitat i la impossibilitat de desenvolupar-se personalment.
Sí, i tot plegat és molt contradictori perquè a mi també m’agraden molt els costums, l’herència que ve del darrere, però cal filtrar. En general són sentències. Després venen els detalls i en els detalls hi ha la vida. Però cal anar amb compte amb fer-ne lleis.
Has recomanat la peça als joves perquè posa de manifest la importància de deixar a cadascú ser com és. S’hauria de recomanar també a alguns polítics?
Recomanaria a tots els polítics que vagin al teatre, al que sigui, i que deixin mirar-se a si mateixos. Sento certa repulsió capa ls discursos polítics actuals perquè provoquen l’enfrontament de les masses i porten a individus demencials al poder. Aquestes persones poden fer un mal irreparable i no són conscients que el que fan també afectarà als seus fills, tot i que pensin que estant a Nova York estan salvats.
“Crec que els actors estem deshabitats de pau”
Què pot aportar el teatre per rebaixar aquest nivell de violència a què assistim diàriament en molts altres àmbits de la vida?
L’aportació del teatre sempre és la poesia. La poesia d’un text que planteja l’home davant les seves contradiccions. Des de la caverna fins als temps moderns sempre hem estat igual, enfrontant-nos a allò que és incomprensible. Ens hem enfrontat a la mort, però sobretot a la guerra, a la destrucció, als cinc genets.
Crec que els actors, actualment, ens estem contaminants d’aquest entorn violent. Noto que sempre hi ha en els personatges gestos d’ira, de mans encrespades, de punys tancats. Crec que estem deshabitats de pau. Crec que els actors, independentment del que interpretem i del passi a l’obra, hem d’afrontar la idea de pau com un objectiu universal.
Cal que tots tinguem consciència que el teatre és més que un mercat, això és una vocació. El teatre és necessari per a la societat perquè posa sobre la taula “allò que realment és dolent i allò que és bo”, tal com om diu l’àvia Benetilde a l’obra.
Curiós el paper de les dones en aquesta obra.
Són fonamentals les dones encara que no estiguin en escena. Són els homes els qui fan la guerra i són ells la política o els qui condueixen… però la societat es construeix sobre les dones. Són les qui prenen les regnes. A I’obra crec que tractem molt bé aquest tema: la mare sempre està molt de ser present i amb la seva mort s’esvaeix la família. Per mi això és clau. Als pobles passa molt allò d'”això va ser abans de morir la meva mare”. La mare és la que diu “s’han acabat aquests acudits”, i ja no es fan més acudits de dones.
Com ha estat treballar amb la figura del director argentí Claudio Tolcachir? Argentinitza la feina dels actors o els actors espanyolitzen el mètode Tolcachir?
La guerra per a tots és la mateixa i a l’Argentina, desgraciadament, saben molt bé què és la guerra i què és la repressió. El que passa és que aquesta és una història molt espanyola, molt nostra. Es una història que es construeix sobre la base d’una sèrie de valors que nosaltres tenim des de fa molt de temps, alguns a debat i d’altres més acceptats, i també sobre un llenguatge que s’està morint, sobre una tradició oral que els argentins, però, tenen molt viva. Aleshores, li hem hagut de fer entendre això. A mesura que li anàvem explicant li anava venint la inspiració. A mi em preguntava molt sobre la meva infantesa, sobre el meu poble… i jo li explicava anècdotes. Ell ha anat veient que el text estava escrit amb força mala llet i que calia treure-li la profunditat que es mereix.
Diu l’avi de Pacífico que “cadascú tenim una guerra”. Quina guerra té Carmel Gómez?
Qualsevol guerra que comenci, es perd. Jo sóc guerrer; sé que sóc guerrer perquè el meu pare m’ho va ficar al cos, i he perdut moltíssimes oportunitats per ser-ho, entre elles la d’estimar.
Més informació, imatges i entrades a:
