Per Oriol Puig / @ori_uri
El pas inexorable del temps, el final d’una època durant la Rússia prerevolucionària que suposaria la fi del tsarisme i uns personatges aliens a la realitat que s’han quedat enamorats del passat. Txèkhov va escriure El jardí dels cirerers estant ja molt malalt. Es va estrenar al gener de 1904 i el juliol d’aquest mateix any l’autor rus va morir. La tuberculosi s’emportava, amb 44 anys, a un dels escriptors més destacats de la literatura russa del segle XIX.
Txèkhov va escriure aquesta tragicomèdia quotidiana -ell mateix la va definir així- d’una gran riquesa poètica i dramàtica, amb uns personatges de vegades ridículs i incoherents, però descarnadament humans. Aixafats pel pes dels deutes, els propietaris d’una vella propietat es veuen obligats a subhastar la seva finca, en la qual hi ha un emblemàtic jardí de cirerers. El nou comprador, el fill dels antics servents, pretén convertir la propietat en un complex de vacances. Però, per aprofitar bé els terrenys, cal talar el famós jardí dels cirerers. En aquest context, els endeutats terratinents avancen cap a una cruïlla, poden esperar i veure què passa o poden intentar salvar la finca sense haver de presenciar la conseqüent eliminació del jardí, que representa una tradició familiar.No és estrany, doncs, que aquest simbolisme de El jardí dels cirerers, l’última obra de Txékhov, hagi estat l’obra escollida per Ernesto Caballero per tancar el seu període com a director del Centro Dramático Nacional. I ho fa acompanyat per un repartiment de luxe encapçalat per Carmen Machi. L’actriu, torna al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb aquesta moderna producció. Fa 10 anys va representar la primera obra d’Anton Txèkhov, Platonov. Machi, una fixa del director madrileny, interpreta Lyubov Andréyevna, un personatge que representa la llibertat, una dona de món que torna a la casa familiar conscient que és l’última vegada que la veurà.
Machi confessa admirar els personatges txekhovians per tenir “una capacitat d’estimar increïble, sobretot les dones”. En aquest sentit, l’actriu, que va guanyar el Goya a Millor Actriu de Repartiment el 2014 per Ocho apellidos vascos, creu que l’escriptor rus “era bastant feminista”. Durant la presentació de l’obra, Machi ha assegurat que el seu personatge “no s’assabenta de res perquè no vol patir. És una dona enamorada sense remei a la vida i per això cal que es desprengui d’un passat terrible. Però ella és capaç de seguir somrient. És una dona molt lliure”.
Ernesto Caballero proposa ara una reinterpretació més accessible, prestada al riure, de sàtira amable. A les pàgines d’El jardí dels cirerers es troben condensades totes les constants de l’escriptor: el gran cabal poètic i dramàtic que conformen unes criatures, de vegades contradictòries, però que acaben revestides de grandesa heroica donada la seva descarnada humanitat. Aquí rau la complexitat i el repte per als actors. “És una funció difícil i molt rara perquè a nivell intern, com a actor, has de jugar a tapar coses, ja sigui dolor o alegria”, ha assenyalat Machi. “L’important és el que no veus, el que passa per darrere”. Des de la seva estrena al teatre Valle-Inclán, l’obra que podem veure ara al TNC ha guanyat amb rodatge. “Ja hem pogut assumir tota la complexitat i ara flueix per si sola, com la vida”.
Hi contribueix una posada en escena que presenta als actors en un escenari ampli i net, amb un vestuari que tant recorda al de la nostra època i a l’elegància de finals segle XIX i principis del XX. L’escenografia, encertada, de Paco Azorín destil·la el simbolisme i la poesia que amara el text txekhovià. És essencial i juga amb múltiples espais i amb molt pocs elements, com una casa de nines desmuntable que identifica el lloc on transcorre l’acció i algunes sorpreses. Un sòlid planter d’actors de diferents procedències i amb diferents accents acompanyen Carmen Machi a l’escenari: Miranda Gas, Secun de la Rosa, Paco Déniz, Nelson Dante, Tamar Novas, Isabel Madolell, Isabel Dimas i Karina Garantivá, entre d’altres.
