L’escriptor francès Mathias Énard ha viscut a Barcelona una temporada llarga i ha escrit una pila de novel·les que encara no es coneixen prou a la ciutat, encara que alguna, com Carrer Robadors, estigui ambientada al Raval barceloní, en plena crisi econòmica i amb el teló de fons de les manifestacions del 15-M, amb un jove marroquí que busca el seu lloc en aquest món. La història arriba ara a l’escenari del Teatre Grec per obrir una edició del festival que mira cap a l’Àfrica, la del sud i la que viu a casa nostra.
S’han encarregat de convertir la novel·la en material escènic els dramaturgs Marc Artigau i Sergi Pompermayer, a més del director del muntatge, Julio Manrique. Un equip de joves actors i actrius, una part dels quals d’origen àrab, interpreten els personatges d’una història que aconsegueix copsar l’esperit d’una època, aporta llum i ombres sobre la situació i les motivacions dels migrants, negre sobre blanc, passant de l’esperança en el demà a la por del demà.
Com diu Mathias Énard: “Crec que hi ha esperança en aquesta història, que sorgeix directament del personatge, de l’energia de la seva joventut, que li permet sortir d’experiències tan dures”. I és que el protagonista de la història que va imaginar l’escriptor francès (un arabista, per cert, expert en el Magrib) és un noi de Tànger. Igual que el viatger i cronista Ibn Battuta, en Lakhdar comença el seu viatge des de Tànger, i igual que les cròniques del viatger musulmà del segle XIV, la seva història constitueix una contribució documental del món contemporani molt precisa. “M’ha sorprès l’adaptació que ha fet Julio Manrique, perquè he comprovat que sí, que podia convertir-se en teatre, i que deu anys després i a Barcelona l’obra adquireix un altre sentit. Parla de la ciutat, d’atemptats, dels indignats…, coses que, vulguem o no, formen part del moment que vivim ara”, afegeix l’autor.
Ara bé, a diferència de l’època d’Ibn Battuta, ja no queden territoris per explorar, i el viatge es converteix en un descobriment dels propis paisatges vitals. Carrer Robadors va més enllà d’uns fets circumstancials, convulsos, que acompanyaran en tot moment el viatge de Lakhdar. El primer amor, gairebé de bracet amb el primer patiment persistent. La del noi que s’enfronta a un pare, i a tot el que aquest representa. El viatge com a oportunitat i, per descomptat, com a possibilitat de fugida i, per descomptat, també, com a negació de la realitat.
“Una realitat massa tossuda que l’impulsa, o l’expulsa, a un viatge iniciàtic cap a la maduresa”, diu Julio Manrique. I és que en Lakhdar no compleix l’estereotip que ens han volgut fer creure els mitjans de comunicació de l’immigrant indocumentat. Lakhdar és un jove que abraça els llibres i fa de la vida aquest lapse de temps marcat per la percussió batent dels batecs d’aquest tambor intern anomenat cor. És un noi tendre, sensible, l’orgull infantil li canvia la vida, però no els seus anhels i patiments més íntims. Les seves no són situacions triades, totes les experiències viscudes l’expulsen a nous escenaris que ell tampoc no escull. “Tots els llocs on es deixa caure es converteixen en petites presons d’ell mateix”, afegeix Manrique.
Julio Manrique
Un territori hipersensible després de l’impacte de les primaveres àrabs. Mentre la Mediterrània s’incendia, Europa trontolla. La capital catalana, mentrestant, viu el descontentament social i l’auge del moviment dels indignats, en un clima d’insurrecció similar però, a la vegada, molt diferent del que es viu a l’altra riba. Lakhdar descobreix, estupefacte, que la mateixa ciutat que un dia es converteix en un camp de batalla apocalíptic es desperta l’endemà com si res no hagués passat. “Aquí tothom té encara massa coses a perdre per llançar-se a la insurrecció”, li diu Munir, el tunisià amb qui comparteix pis al carrer Robadors, al cor de la ciutat de moda –i la ciutat de la Judit, el motiu bàsic pel qual arriba fins aquí–, una barreja estranya entre turistes i immigrants, la de la gent de tota la vida, la de classe mitjana i la dels baixos fons.
“Potser perquè hi ha en la joventut una força infinita, un poder que fa que tot llisqui, que fa que res t’afecti realment”, afirma el protagonista en les primeres pàgines del seu periple. Es requereix tota la joventut, tota la innocència i tota l’energia d’aquest jove tangerí per creuar el camp de batalla sense mirar enrere. Aquesta és la història d’un viatge iniciàtic que avança gràcies a un somni improbable en un futur confiscat però que il·luminen la companyia dels llibres, l’amor per l’escriptura i l’afirmació de l’humanisme àrab.
Carrer Robadors és una història necessària, una finestra a aquest altre costat que tenim a només uns quilòmetres de distància i que estereotipem amb sorprenent fredor, amb la inestimable col·laboració de l’islamisme radical, un dels agents interessats en el xoc de cultures. Com assenyala Énard: “No hi ha tanta diferència entre els joves del sud i els del nord, i aquesta història és un relat factible que dona suport a aquesta afirmació”. Poques vegades veurem un muntatge teatral que es deixi contaminar d’una manera tan radical per la realitat.
Més informació i entrades a:
