Mercè Arànega protagonitza A tots els que heu vingut, una tragicomèdia plena d’ironia, “esperpent” i música de Núria Feliu que porta a l’escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional la reacció d’una dona conservadora i convergent davant de la confessió de l’expresident Pujol.
Magda Casals de Clarà és una dona de bé, de l’Eixample de tota la vida. Una vídua recent d’un venedor de l’Enciclopèdia Catalana que ha passat tota la seva vida dedicada a la família. Convergent orgullosa, fan de la Núria Feliu, arquetip de la tieta catalana. El 29 de juliol de 2014 el seu món s’esfondra. Pujol reconeix públicament que té comptes no declarats a l’estranger. La seva carta, a mode de confessió, la deixa, com a mig país, consternada i orfe “del pare de la pàtria”. Com tot el país, ella també passa aquell estiu abans de la celebració del Tricentenari esperant respostes. D’una manera, però, ben diferent. I és que decideix convidar aquell sense sostre que fins al moment l’insultava sempre que passava pel carrer, un anarquista que viu volgudament al marge de la societat, a viure a casa seva perquè li ensenyi a ella a renegar.
Quan Xavier Albertí, director del TNC, va encarregar un text a Marc Rosich, va tenir clar que volia escriure una peça “que no defugís de parlar de la nostra realitat recent” i que, amb l’humor com a eina principal, fes de “mirall deformat de les nostres vicissituds com a país”. “La Magda Casals és un perfil reconeixible per a tots, el d’una de les tantes i tantes àvies conservadores convergents que han estat víctimes col·laterals d’un dels capítols més frapants de la nostra història recent en veure com se’ls esfondrava el pilar simbòlic damunt el qual havien sustentat les seves vides”.
“A tots els que heu vingut no és una sàtira política, sinó una tragicomèdia amb rerefons històric que mostra la caiguda de les nostres fidelitats. Reflecteix la nostra necessitat d’identificació política i familiar, i què passa quan tot això es desfà”, diu Albertí.
UNA PANORÀMICA DEL PAÍS
“Del Cas Pujol m’impressionava el que es vivia a les cases”, diu Rosich, que va imaginar Mercè Arànega com a protagonista des del primer moment. És per això que ha fet un retrat familiar, un retaule que vol fer una panoràmica del que ha viscut el país a través dels diferents personatges: la germana de la Magda, la Lourdes, també convergent; la Jana, una néta perduda, símbol d’una generació jove “que veu passar per davant la història sense adonar-se’n, a remolc del seu Iphone”; les filles, la Clara i la Sandra, amb opcions polítiques diferents; i el sense sostre, “el contrapunt” a tots els personatges femenins.
La primera part, diu el director, mostra el cataclisme que viu la Magda, mentre que la segona és una “particular batalla de reines amb visions contraposades”. Mercè Arànega explica que el seu personatge, la Magda, “primera està destarotada, però després se’n va cap als extrems, cap a un gamberrisme que afecta molt a les filles”, fins al punt de no voler-hi parlar i només tenir relació amb el sense sostre i la néta. “S’atreveix a dir tot el que no havia dit mai i t’acabes preguntant fins a quin punt no hauria d’haver estat així des de fa 40 anys, i no només ara“.
MIRALL DEFORMAT
L’obra, que no vol pecar d’un excés de realisme, accentua mitjançant l’espai escènic i el vestuari el to irònic del muntatge. “Hem optat per la violència visual de traç gruixut perquè és un mirall deformat, una tragicomèdia amb components de melodrama i esperpent”, defensa Rosich. “Hem volgut fer una mena de Mujeres al borde del ataque de nervios catalana”.
