Per Jordi Vilaró Berdusan / @jordivilaro70
Ja que l’autor posa en escena les antigues màscares, / m’envia novament davant vostre, / però no per dir-vos com abans / “les llàgrimes que vessem són falses! / Dels nostres estremiments i martiris / no us alarmeu!” No! / L’autor, en comptes d’això, ha volgut pintar-vos / un tros de vida. / L’artista és un home/ i ha d’escriure per als homes. / I s’ha inspirat en la veritat.
Aquestes paraules, extretes del pròleg de l’inici de Pagliacci, són tota una declaració d’intencions del que aquesta òpera (i també Cavalleria rusticana) ofereix a l’espectador: uno squarcio di vita (un tros de vida). Arriba el moment de representar il vero (la veritat) en escena, per tant s’acaben ja les històries mitològiques, les corts reials amb els seus monarques i aristòcrates, els burgesos i les seves cortesanes en els seus palaus o casals. Ni tampoc no s’extraurà cap personatge d’origen humil que contrasti amb el seu amo poderós (Papageno, Leporello, Fígaro, Rigoletto o fins i tot Falstaff): ara se’ns presenta un estol de personatges que directament viuen immergits en la pobresa, però que demostraran que senten, estimen i pateixen (sobretot pateixen!) com ho fan els reis, els comtes o els rics patricis de les ciutats (If you prick us with a pin, don’t we bleed?, sembla que exclamin tots ells, com feia Shylock a The Merchant of Venice). Uns personatges que, malgrat la modèstia dels seus orígens, posseeixen una dignitat i uns codis d’honor tan estrictes com els de qualsevol comte o duc d’altres temps.
Cavalleria Rusticana (1890), de Pietro Mascagni, es basa en un conte de l’escriptor sicilià Giovanni Verga, un relat influenciat pel naturalisme d’Emile Zola, en què el determinisme -extracte social humil, herència biològica- marca el destí d’uns personatges dominats per les baixes passions. L’argument de l’òpera és simple: Turiddu renuncia a casar-se amb la seva promesa, Santuzza, ja que està enamorat d’una altra dona: Lola. Santuzza, despitada perquè estima Turiddu, revela aquest idil·li al marit de Lola, Alfio. Al final, tots dos homes acaben batent-se per honor en un duel i Turiddu acaba morint. La intensitat d’unes emocions a flor de pell i la defensa de la paraula donada regeixen la cavallerositat rústega que dona el títol de l’òpera i que inaugura aquest estil operístic anomenat verisme.
Si Cavalleria rusticana exhibeix un conflicte passional en la Sicília rural del segle XIX, Pagliacci (1892), de Ruggero Leoncavallo, a través d’un meravellós joc de teatre dins del teatre d’arrel pirandelliana, ens mostra una història d’amor que també acaba amb sang, però aquest cop permutant la pagesia siciliana per una companyia de teatre ambulant que actua en un poble de Calàbria. Nedda, la dona de Canio (director de la companyia teatral), s’enamora d’un jove del poble, Sílvio, el qual li proposa de fugir plegats aquell vespre quan ella acabi de representar l’obra (i ella accepta). Tonio, un actor de la companyia que està enamorat de Nedda però a qui ella rebutja, informa Canio per despit de la infidelitat de la seva esposa. Quan en plena representació de l’espectacle teatral, Canio obté la prova que Nedda, en efecte, l’enganya, perd el control i l’acaba assassinant en escena, com si l’acció formés part de l’obra representada. Tot seguit, Canio també mata Tonio, l’amant de Nedda, i davant del públic dóna per finalitzat “l’espectacle” (la commedia è finita!), tant el fictici com el real. El progressiu esquinçament anímic de Canio en saber de la infidelitat de Nedda (que esclata dramàticament en la cèlebre ària, Vesti la giubba) reflecteix l’esperit del verisme: mostrar la feresa d’unes passions viscerals extretes de la realitat i presentades davant del públic a través d’una música feta a mida: intensa, dolorosa a voltes, però colpidora sempre; amb cors, precioses melodies (que bells que són els intermezzi de totes dues òperes!), una orquestració potent, canto spianato en els moments climàtics… Tensió, realitat i bellesa, en definitiva, per presentar-nos aquests crus squarci di vita i fer-nos veure que, contràriament al que Canio ens deia a l’inici de l’òpera, il teatro e la vita SI son la stessa cosa (“el teatre i la vida SÍ que són el mateix”).
El muntatge d’aquestes dues òperes que presenta el Liceu és una producció del ROH Covent Garden de Londres, amb una posada en escena de Damiano Micheletto (un habitual en els darrers temps del Liceu: Così fan tutte, Lucia di Lammermoor, Luisa Miller), el qual va rebre el 2016 el Premi Laurence Olivier al millor espectacle operístic de l’any. La direcció musical anirà a càrrec del mestre hongarès Henrik Nánási, a qui també ja vam poder veure dirigir l’orquestra del Liceu fa uns anys en aquella espectacular Flauta màgica de la Komische Oper de Berlín.
Des d’un punt de vista vocal, el gran atractiu d’aquest muntatge és poder veure en escena el mític Roberto Alagna interpretant els rols de Turiddu i de Canio. Alagna és un dels millors tenors lírics de la història i amb les dues òperes de Mascagni i Leoncavallo puja un graó l’exigència vocal del seu repertori habitual, per bé que ja hagi representat aquests dos rols diverses vegades. Al seu costat hi haurà l’espectacular soprano dramàtica Elena Pankratova en el rol de Santuzza, mentre que Nedda serà interpretada per la soprano polonesa Aleksandra Kurzak (actual muller de Roberto Alagna, per cert). Gabriele Viviani i el sempre solvent Àngel Òdena seran els barítons que interpretaran els papers d’Alfio i Tonio.
