Francesc Casadesús: “La dificultat d’aquesta edició ha estat sortir del que és obvi”

Per Iván F. Mula / @ivanfmula

Francesc Casadesús presenta la seva tercera edició com a director del Festival Grec continuant la seva idea del viatge. Després de la Mediterrània i l’Orient, enguany, la programació té com a tema central el món anglosaxó.

TEATRE BARCELONA: Quin balanç fas de la teva experiència com a director del Festival fins al moment?

FRANCESC CASADESÚS: L’arribada va ser com atrapar un tren en marxa. El primer any, gairebé el tren ja se n’anava. Però, a poc a poc, he pogut anar sabent sobre quin rail circulàvem. Aquest any, he pogut treballar amb més visió i una mica de consciència la narració del Festival. En realitat, aquesta la podríem considerar la meva primera edició, en aquest sentit.

Després del repte amb l’Orient, ha resultat més fàcil dissenyar una programació sobre el món anglosaxó?

El món anglosaxó ens resulta més pròxim. Per cultura i per llengua. És més habitual veure obres de teatre de cultura anglosaxona. A més, aquest any, tenia uns còmplices més forts: els directors del festival de Melbourne i Nova York. En certa manera, els nostres dos mons, teatralment, comparteixen una estètica comuna. Per tant, la dificultat d’aquesta edició ha estat sortir del que és obvi i intentar combinar projectes que fossin una mica més profunds per aportar, a través dels grans temes, alguna cosa nova al teixit cultural de la ciutat. Probablement, el repte era anar més a fons del que ens resulta més immediat.

Sense el contrast que provocava el diàleg entre Orient i Occident, amb què heu buscat jugar a aquesta edició?

Aquest any hem buscat una reflexió més de fons. El món anglosaxó és un món format per moltes capes. D’una banda, hi ha la traducció de textos actuals. D’altra, les diferents mirades de gent jove de Barcelona cap a autors clàssics que estan apareixent. Per exemple, Shakespeare té una certa presència al Festival, on companyies joves l’aprofiten per parlar d’altres coses. A més, hi ha la mirada a Nova York com a ciutat que ens aporta modernitat, recerca i innovació. Finalment, no he pogut evitar fer una reflexió sobre el Brèxit com a metàfora de la fi de l’imperi britànic i el post-colonialisme com a un moment de canvi d’època i d’afectació al que entenem per Europa.

Diries que el Festival ha assumit nous riscos apostant per instal·lacions i la utilització d’espais poc convencionals?

No sé si la paraula és risc perquè, d’alguna manera, avui en dia, són tendències que ja s’estan donant al món escènic de forma habitual… però és cert que hi ha una aposta clara per incorporar al Festival, sobretot, els espais museístics. És una manera de fer entendre que el Grec no s’acaba a les sales teatrals. Segurament, el més emblemàtic és el MNAC i, per això, allà hem ubicat l’aposta més potent. Però també participaran la Fundació Miró, el Museu d’Arqueologia, el Museu Marítim o La Pedrera, entra altres. Aquesta és una línia que m’agradaria fer créixer en els pròxims anys.

Una altra novetat és el concepte “escena híbrida”. Com s’ha arribat, finalment, a consensuar aquest terme?

Vaig demanar que algú decidís quin era el terme més adequat. Per fer-ho, es va encarregar un estudi per part de la Generalitat de Catalunya i l’Institut del Teatre. En aquest estudi de 200 pàgines, es van contemplar moltes opcions. Llavors, un dia, a una taula on hi havia representants de tot el sector, després d’analitzar les diferents propostes, vam acordar dir-li d’aquesta manera, seguint l’argumentació del treball. Penso que la paraula “híbrid” té una connotació positiva i que és bo que ens posem tots d’acord en això perquè, al final, qui guanya també és l’espectador.

Hi ha voluntat de tenir més en compte els joves en aquesta edició?

Sempre hem tingut en compte els joves. De fet, de les primeres coses que vaig fer quan vaig arribar va ser instituir una tarifa jove de 15 euros perquè, al menys, el preu no fos la barrera principal. Aquest any, hem anat més enllà i hem fet tota una programació pensada per (o amb) els joves. Es tracta d’un seguit d’espectacles i activitats que puguin ser interessants per ells però també amb mirada innovadora. No hem volgut fer les coses fàcils sinó apostar pels nous llenguatges.

El Festival, enguany, ha aconseguit fer paritat. Ha sigut difícil o, finalment, és una qüestió de voluntat?

La paritat és un desig. És un camí. Hem de vèncer segles de no paritat. Hi ha, probablement, una generació on això és més fàcil i una altra on, potser, les dones, per les raons que siguin, han abandonat o no hi són. Per tant, és més fàcil fer paritat amb una generació de creadors d’avui i crec que això marcarà el futur d’ara endavant. També és diferent depenent de cada disciplina: en dansa és més senzill, en teatre és més difícil i en cinema, pràcticament impossible. En música depèn de l’estil. El fet que siguem un festival multidisciplinar ho fa més fàcil. En qualsevol cas, hi ha un tema de voluntat evident i també de sensibilitat. Però no és una feina que es pugui fer només des d’un festival sinó que ens hi hem de posar tots.