La Tristura, una de les companyies més transgressores de l’Estat, aborda la qüestió dels nens robats des de la Guerra Civil a finals dels anys 80 a través de paraules, imatges i música. Només el 22 i 23 de juliol al Mercat de les Flors.
Cine no és una obra sobre el setè art, ni de bon tros, malgrat que els seus autors la defineixen com una ‘road movie’. Cine és el viatge d’un home jove a la recerca de la seva identitat. Un nen robat que, tot i que ho ha sospitat durant anys, mai fins ara s’ha atrevit a fer el pas d’investigar-ho. Ara que ha decidit emprendre aquest viatge, es trobarà amb situacions que no només li aniran revelant la seva història, sinó també la del seu país.
“Fa gairebé tres anys, un amic ens va explicar que sospitava que era un nen robat. Ell sabia que era adoptat, però malgrat que havia intentat mitjançant tots els mecanismes legals possibles saber qui eren els seus pares biològics, no ho havia aconseguit. Sempre havíem sentit a parlar dels casos dels fills robats als desapareguts de la dictadora argentina, però aquí és un fenomen ocult del qual amb prou feines se’n parla. Desconèixer un fet tan greu del nostre propi país, va fer que ens poséssim a investigar“, explica Celso Giménez, coautor i codirector de l’obra amb Itsaso Arana.
Aquest primer cas, que els va servir de punt de partida, és d’un home nascut a finals dels 70, però “es calcula que des de la Guerra Civil n’hi ha hagut 300.000. A l’Argentina, per dimensionar la xifra, es creu que en són 500“, segueix. Va ser l’aprovació de la Llei de Memòria Històrica l’any 2007 el que va fer que es comencessin a conèixer casos de fills de republicans arrabassats als seus pares per tal d’educar-los “en l’afecció al règim”. Després s’hi van sumar centenars de denúncies de desaparicions, que s’estenen des dels anys 50 fins als 90. El que havia començat com una arma de “neteja política” del franquisme, es va convertir en un negoci amb la implicació de monges, capellans, funcionaris i personal sanitari. Les famílies adoptives arribaven a pagar 200.000 pessetes de l’època.
Mares a qui havien enganyat fent creure que les seves criatures havien mort en néixer, van començar a lluitar per demostrar que no era cert i que s’havien venut a famílies adoptives. L’any 2011, més de 200 afectats van presentar una demanda col·lectiva davant la Fiscalia General de l’Estat per tal d’identificar-ne els responsables. La justícia, però, va demanar que es presentessin de forma individualitzada al·legant que “no està demostrat que formin part de la mateixa trama” i després ni tan sols va admetre a tràmit moltes de les causes. L’Església segueix sense donar accés als seus arxius, com ara partides de naixement o baptisme, i l’Estat no atén els demandants, de manera que no només és difícil trobar molts d’aquells nens i nenes que van veure suplantada la seva identitat, sinó també posar noms i cognoms als responsables d’aquests crims. Sor María, l’única imputada per un cas de nens robats, va morir el 2013 amb 87 anys sense ser jutjada.
ENTRE EL DOCUMENTAL I LA FICCIÓ
La Tristura, amb més de 10 anys de trajectòria, apel·la amb aquesta peça a “la valentia, a la cerca de la identitat des d’un lloc totalment íntim, però amb conseqüències polítiques“.
Malgrat que en un inici van contemplar la possibilitat que fos el testimoni real del cas qui interpretés el paper protagonista, finalment van decidir que ho fes el cantant asturià Pablo Und Destruktion. “Hauria estat massa dur i hi hauria massa veritat. Ens interessa la ‘fricció’, la barreja entre el documental i la ficció”, explica Arana, que comparteix escenari amb el cantant i l’actriu Fernanda Orazi. Hi apareixen també 5 nens i nenes que seleccionen a cada ciutat on van. “La seva intervenció és molt puntal, de manera que només ens cal fer dues o tres sessions d’assaig”, explica l’actriu i directora.
La particularitat de l’espectacle, però, és una altra. I és que el públic sentirà l’espectacle a través d’uns auriculars i veurà els actors a través d’una paret transparent de metacrilat. La Tristura segueix així el seu interès per l’exploració de noves formes d’expressió i llenguatges escènics contemporanis que, fins ara, només s’ha pogut veure en una ocasió a Barcelona. Cal remuntar-se nou anys enrere, quan van presentar Años 90. Nacimos para ser estrellas a l’Antic Teatre. Des d’aleshores han crescut, s’han consolidat i han aconseguit que les seves estrenes siguin tot un esdeveniment a la capital de l’Estat.
Text: Mercè Rubià
