Les ganes de tornar a fer comèdia junts van portar a Clara Segura i Bruno Oro, la parella de la sèrie Vinagre, a portar la temporada passada un nou projecte: Cobertura, una obra que homenatja el cinema anterior a l’era digital contraposant-lo amb les petites pantalles que acaparen la societat actual, els mòbils. Després d’exhaurir entrades al Romea, la peça torna fins al 21 de març al Teatre Condal. La parella d’actors interpreta una quinzena de personatges cada un, alguns recuperats d’anteriors muntatges i d’altres de nous, en aquesta història hilarant i tendra alhora.
Oriol Puig: Amb Bruno Oro us coneixeu des de fa dues dècades. Això vostra va ser ‘humor’ a primera vista?
Clara Segura: [Riu]. M’havia oblidat de com ho vam passar de bé treballant junts. És que no parem de riure a la sala d’assajos i, si la gent li passa igual en el teatre, és la bomba. Ara estem gaudint amb el nostra retrobament professional.
Ha plogut molt des de Maca, per favor… els postres!. Així us llançaveu a la carretera el 2001, a fer bolos.
El vam parir a les hores mortes, quan treballàvem a la Compañia Nacional de Teatro Clásico fent El alcalde de Zalamea. Teníem un paper molt petit i moltes hores de camerino o d’espera. Allà, vam començar a idear-lo. El vam estrenar a Cadaqués. Després de passar pel Malic i Tàrrega, vam fer molta gira i, com bé dius, també carretera. Ara bé, carretera sense GPS. Anàvem amb un mini i quatre coses. El Maca era com el teatre d’abans. Com feien els còmics que viatjaven amb la cabra.
Tres anys després repetiríeu com a parella artística a No et moguis per fer el salt a la televisió amb Vinagre. Deu anys després de la seva estrena heu ‘ressuscitat’ alguns personatges.
És interessant comprovar com el públic els reconeix. La sèrie ha funcionat molt bé en xarxes. Feia set anys que amb el Bruno no coincidíem en escena, des de La rosa tatuada al TNC. És el tercer espectacle que fem junts i hem volgut combinar les dues disciplines: el teatre i l’audiovisual. D’alguna manera ens donava molt de joc. Aquest és un espectacle doble, en el qual hi ha l’obra de teatre, però en la qual també es parla de la pel·lícula Quiero nadar en tus ojos, dirigida per Guillermo Peñalvar. L’argument gira entorn del director de cinema argentí en decadència i una actriu que és una icona feminista amb milions de seguidors a Instagram que no té cap mena d’escrúpol. I la tecnologia els distància.
Vaja, una parella amb greus problemes de Cobertura.
Ella s’ha adaptat als nous temps, s’ha empoderat i és molt activa i popular a les xarxes socials. Ell en canvi ha anat a menys.
La tecnologia ha canviat la idea romàntica de l’amor?
Avui en dia estem més pendents del que diem a través del mòbil que de parlar amb qui tenim al costat. Els temps han canviat molt en poc temps. La visió del mòbil en aquesta obra és realista, encara que més aviat negativa. Fins i tot la gent més jove sortirà pensant que potser és cert que passen massa hores amb el mòbil. D’aquí a un temps serà molt preuat mirar-se als ulls o acariciar-se.
Quin és el valor social d’un m’agrada? Realment necessitem l’aprovació de l’altre?
Hem embogit molt amb aquest aspecte. Estem parlant també de la manera com mirem, observem o valorem l’altre, sobretot veient quina dimensió pren expressar el m’agrada a Internet, on no és el mateix que expressar-lo presencialment o físicament. Tenir molts o pocs seguidors a Instagram pot castigar-nos o no. Això vol dir que hem de fer-nos fotos per tenir seguidors? Això està canviant la taula de valors. Crec que d’alguna manera això al final serà insostenible.
A diferència del teu personatge a Cobertura, no tens cap interès per les xarxes socials.
Sóc un desastre! La major part del temps porto el mòbil silenciat. Suposo que és una defensa perquè el trobo molt invasiu. Tinc Twitter i Instagram per motius professionals. És una eina de treball.
Com ha estat l’experiència de treballar a quatre mans?
Amb el Bruno ens complementem molt bé. D’alguna manera això ja ho havíem fet en els espectacles anteriors. El Bruno sap molt bé que el text és una cosa viva. És molt fàcil treballar junts. Com feien els còmics d’abans. Entre tots ho fem tot!
En Bruno diu que ets una pallassa en potència. Molts es sorprendran amb la vis còmica de Clara Segura?
Tinc la impressió que no. No me n’amago. És veritat, però, que si no és per Vinagre o les obres que he fet amb el Bruno, el meu cantó còmic ha estat molt poc explotat. Sempre se’m veu més com una actriu dramàtica. Tot i que sóc molt fan de la comèdia. Sempre he volgut fer comèdia.
El drama se serveix sol, la comèdia cal servir-la?
Ni una cosa ni l’altra. És cert que al drama, d’alguna manera, l’estructura està com més escrita. Per la trama, o les coses que poden passar, ja portes una motxilla. Però la comèdia implica un diàleg molt clar amb l’espectador, una qüestió de ritme, de servir bé l’acció perquè acabi produint aquest somriure o aquest riure a la platea. És un diàleg a tres bandes. Aquí, som una parella i l’espectador. La comèdia és més explícita i sonora que el drama.
Mirant enrere, com ha estat aquest periple de la Clara Segura actriu?
En faig un balanç molt positiu. Afronto la maduresa havent fet moltes coses que desitjava. La veritat és que estic contenta per com han anat les coses. També per la gent que s’ha creuat en el camí professional i, evidentment, personal. En el fons, la feina, és una part molt important de la meva vida. Soc molt feliç per tot el que he viscut.
Quin és l’últim m’agrada que t’han fet?
[Riu]. Si no recordo malament m’han fet un m’agrada en un vídeo promocional de Cobertura amb la Yeni i l’Eli de Vinagre.
