Per Iván F. Mula / @ivanfmula
Actriu i coach actoral, recentment, s’ha donat a conèixer dins del sector teatral també com a dramaturga i directora. La seva primera obra va ser Refraccions, estrenada a la Sala Flyhard l’any 2017, i ara ens presenta Interiors, un espectacle que es pot veure a la Sala Atrium després d’haver fet temporada a La Gleva Teatre.
CONCHA MILLA: Passar de ser actriu a directora i dramaturga, en el meu cas, va ser una transició natural. De sobte, vaig sentir la necessitat de començar a escriure. Feia molt de temps que havia començat el text de Refraccions quan, finalment, em va venir l’impuls d’acabar de desenvolupar-lo. Llavors, em vaig posar i va resultar molt fàcil i agradable. Vaig gaudir tant tot el procés d’investigació, documentació i escriptura que, després, fer Interiors em va semblar un pas lògic.
Com et vas sentir en la teva primera experiència com a directora?
Molt bé. Estava en una època en la qual tenia ganes d’allunyar-me del rol d’actriu i començar a investigar altres coses. Va ser molt agradable fer de directora. Treballava amb gent de confiança i va ser molt fàcil. No sabia que m’agradava dirigir fins que no m’hi vaig posar… però el cas és que he descobert que dirigir m’agrada més que actuar. Sempre et fa por tant escriure com presentar una obra, com dirigir-la. És una gran responsabilitat. A més, en un terreny que no és el meu. Jo no sóc dramaturga, m’he posat a escriure. Per sort, els meus amics dramaturgs sempre em donen bons consells.
Quin és l’origen d’Interiors?
Interiors neix d’una època de la meva vida en la qual, per motius de salut, jo havia d’estar molt a casa. Per mi, la parella és on l’individu es despulla i es descobreix. Per tant, reflexionar sobre la parella va ser una manera de reflexionar sobre mi mateixa. Cada individu, depenent de la persona amb la qual està, es comporta d’una manera o una altra, perquè les químiques són diferents. I també depenent d’en quin moment de la teva vida estàs, t’acompanya una parella o una altra. El cas és que reflexionar sobre la parella, en aquell moment, em va donar molta pau. I crec que l’obra reflecteix també aquest estat d’ànim. És una obra tranquil·la perquè, llavors, jo necessitava calma i silenci.
L’obra recorda molt al cinema de Woody Allen…
Sí perquè és un homenatge a les seves pel·lícules, especialment, als seus drames inspirats en Bergman dels anys 70 y 80. M’agrada molt Woody Allen. Em sembla un geni absolut. Em fascina com construeix les històries i els personatges, en general, però, sobretot, les dones. Els seus personatges femenins són meravellosos. No em canso de veure-les perquè sempre descobreixo coses noves i n’aprenc. Una altra influència seria la Nouvelle vague i, en concret, Eric Rhomer, un altre dels meus cineastes preferits.
Com a dona i creadora influenciada per l’obra de Woody Allen, com has viscut tota la polèmica al voltant de la seva figura, després que tornessin a la llum unes antigues acusacions d’abusos sexuals per part de la seva filla adoptiva?
Jo separo molt la persona del creador o de l’artista. No deixaré d’estimar l’obra de Woody Allen per més que Woody Allen hagi estat acusat de coses que, d’altra banda, mai han estat demostrades. Jo no tinc cap mena de conflicte, en aquest sentit. Crec que això d’anar del blanc al negre, amb mi o contra mi, és una cosa molt dels americans. I penso que és perillós perquè carregar-te tot el que ha fet una persona per acusacions no demostrades és un error.
El muntatge ha hagut de canviar part del repartiment en aquesta segona temporada: Sergio Matamala i tu mateixa substituïu José Pedro García Balada i Muguet Franc. Com ha afectat aquest canvi?
Quan canvien els actors, canvia l’obra. I això fa que les relacions canviïn. Mínimament però es nota. I això és molt bonic perquè cada actor li aporta una cosa nova al personatge. D’altra banda, jo ara també participo com a actriu i és el que més m’ha costat. Estar a dins i a fora. Ha sigut per necessitat. Era la solució més pràctica, donades les circumstàncies. Però m’ha resultat esgotador, actuar i tenir el cap com a directora. Admiro molt a la gent que ho fa.
L’obra mostra personatges de diferents edats. Creus que la manera d’entendre les relacions de parella està canviant en les noves generacions?
Crec que hi ha una part de les noves generacions que sí entenen les relacions de parella de manera diferent. Sempre hi ha un sector que continua sent molt conservador. Però penso que, en general, ara és tot molt més fàcil. És una generació molt més feminista. A nosaltres ens donen lliçons, en aquest sentit. Tant els nois com les noies. A nosaltres, quan veiem una dona amb un noi jove, encara ens sorprèn. En canvi, a ells no.
Un altre espectacle que estàs preparant és un monòleg que s’estrenarà al març a La Gleva Teatre i porta per títol Estigmes. Què ens pots avançar d’aquest projecte?
Estigmes és un projecte que neix de la meva necessitat de reflexionar sobre la infertilitat i l’esterilitat femenina. És un tema que m’ha passat a mi personalment. Jo he estat molts anys volent-me quedar embarassada i no podia. Llavors, com moltes altres dones, vaig acudir a centres de fecundació in vitro. Vaig fer vàries fecundacions però no van donar resultat. Tot el procés és molt desgastador i dolorós a tots els nivells. I necessitava parlar d’això per donar veu a totes les dones que han passat pel mateix. La gent no en parla i volia trencar aquest tabú.
Ha sigut un procés creatiu dolorós o alliberador?
Ha estat un procés dolorós. Durant l’escriptura del text, jo he plorat molt. I als assajos. Sobretot, quan m’estava aprenent el text. Però és veritat que, ara que estem en els darrers assajos, he entrat en una fase d’alliberació. Ara començo a tenir la sensació que ja no sóc jo, que estic parlant d’una altra persona. Que no m’ha passat a mi. Aquest moment és molt catàrtic.
El director del monòleg és Francesc Cuéllar. Com ha estat treballar sota la seva direcció?
Inicialment, estava buscant que ho dirigís una dona perquè és un tema molt femení i molt íntim. Però el problema és que a les directores que vaig trobar no les coneixia personalment. I jo necessitava crear un vincle personal i de confiança amb el director o directora perquè necessitava obrir-me totalment. I li vaig oferir al Fran. Amb ell, jo treballo molt a gust. M’agrada molt el que fa i és molt diferent de mi. I això també m’agrada. Jo sóc molt clàssica i buscava algú més punky. A més, té una sensibilitat femenina increïblement desenvolupada. En aquest sentit, el Fran ho té tot. Vaig pensar que ens entendríem molt bé i així ha estat.
A poc a poc, cada vegada veiem més muntatges de directores i dramaturgues en l’escena catalana. Què et sembla aquest augment de la presència femenina?
Fenomenal. Encara queda molt terreny per recórrer però ja era hora. Finalment, s’està parlant de les coses que ens passen a les dones. Fins ara, semblava que no existíssim en aquest món. Des de la Gemma Brió amb Llibert a Una gossa en un descampat de la Clàudia Cedó. Es tracta de dones a les quals ens estan passant coses i necessitem explicar-les. Estem aquí. Formem part d’aquesta societat. Som més de la meitat de la població mundial i hem de tenir veu i poder crear i poder ensenyar el que ens passa. Perquè el que ens passa a nosaltres als homes també els hi serveix per entendre’s a ells mateixos. Com a nosaltres ens serveix el que li passa a un home. En aquest sentit, és un camí d’anada i tornada.
Creus que hi ha històries essencialment femenines?
El que crec és que un home no podria escriure mai Una gossa en un descampat. És impossible. Perquè no ho ha viscut. És com el meu monòleg. Un home no el podria escriure perquè és el que m’ha passat a mi com a dona. La veu de la dona és necessària en aquesta societat. Són molts segles de callar, de què no ens facin cas i encara hem de demostrar que som mil vegades millors que un home que sigui més mediocre per poder accedir a les seves mateixes oportunitats. Una societat que té la meitat de la seva població callada, s’està podrint. No és una societat sana.
