La Sala Hiroshima acull Constructivo, una obra-performance d’Ernesto Collado i Piero Steiner. Hem entrevistat als dos creadors per a que ens parlin de l’obra, on es transformen en dos obrers per criticar l’esterilitat de l’arquitectura moderna.
Constructivo sorgeix de les ganes de comunicar de dos obrers: Rafa Lanza (Collado) i Luiggi Maestrini (Steiner). Dos treballadors de la construcció que vivien a Ginebra, en un petit pis compartit amb un turc i un polonès, expliquen els creadors. Construïen l’accelerador d’hadrons: van estar set anys construint una cosa que no comprenien.
Teatre Barcelona: Es pot construir una cosa que no es comprèn?
Ernesto Collado: Sí. Pràcticament el 90% de les coses que es construeixen no hi ha manera de comprendre-les, no tenen cap utilitat.
TB: Per què vau escollir la construcció com a eix central?
E. C: Tots estem construint sense parar, constantment. Fins i tot la gent que dorm col·labora en la construcció d’aquest món, tot i que nosaltres (els obrers) ho fem físicament.Constructivo parla d’aquesta obsessió: construïm tant que no ens dóna temps d’habitar. No podem “estar” perquè estem totalment obsessionats amb “ser”. Que si identitat col·lectiva, que si som catalans, que si espanyols, europeus, àrabs, musulmans …
Piero Steiner: El problema més gran dels llocs on estem és que ens anul·len, anul·len la nostra personalitat. I és aleshores quan no podem comunicar i estar en contacte amb les altres persones, que és una mica un altre tema del qual parla l’obra.
TB: I el nom?
P. S: Es diu Constructivo, però del que tenim necessitat i ganes és d’esfondrar. Durant un temps es va dir Demolidor, que aviat serà una altra obra.
E. C: Finalment en diem Constructivo perquè és més esperançador: no només es tracta de criticar aquesta arquitectura estèril que ens envolta, que no serveix o que no comprenem, sinó també de proposar formes d’habitar. Ens preguntem com volem habitar els espais que ens han posat: ja que estan, com volem viure aquesta vida?
TB: I com sabem quan estem habitant?
E. C: Sabem que estem habitant quan precisament ens n’oblidem. Habites quan de sobte ets capaç de veure a aquesta parella de gent gran que passa pel carrer i d’emocionar-te amb el tacte i l’afecte amb el qual la dona li toca el braç. Quan ets capaç de viatjar amb una obra d’art, amb un quadre, amb una foto. Quan realment estàs en els llocs, la consciència desapareix, s’esfuma.
P. S: Hem vist què és el que ens fa menys persones, una sèrie de llocs i espais, de nosaltres mateixos i de l’arquitectura, que destruïm i fem miques a l’espectacle per crear un buit, un lloc on es pugui imaginar. I aquí ens sentim més units, més en contacte i més persones.
TB: Com s’articula l’obra?
E. C: Hi ha un espai gran d’improvisació al voltant d’una estructura, es reinventa cada nit. No hi ha un text, sinó unes idees bàsiques sobre les que conversem i convidem el públic a que formi part d’aquest joc de qüestionar-nos conceptes per poder habitar. Conceptes com la por, la necessitat, la sort, la fragilitat.
TB: I partint de l’urbanisme arribem a aquests conceptes.
E. C: Són dos obrers amb curiositat, que plantegen interrogants, i parlant d’arquitectura aconsegueixen parlar de la mort, de l’amistat, de la necessitat, de la solitud. Si hagués de dir quina és per a mi la joia de la peça, el que ens té enamorats, és això: que hem trobat una fórmula molt senzilla de parlar de coses universals. També hi ha una energia revolucionaria, sense asseverar, de voler derruir-ho tot, però per entendre, per tenir un espai buit.
P. S: Hi ha públic que es quedarà amb un missatge i es durà preguntes a casa. D’altres, tindran una experiència personal de catarsi en recordar a la mare o al pare, que tots tenim. El més bonic és que cada persona surt amb una sensació diferent, però no indiferent.
TB: Hi ha interacció amb el públic?
E. C: No és un espectacle participatiu, però en estar el públic dins de l’espai escènic, formen part de l’escena. I, de fet, formen part perquè el Rafa i el Luiggi estan fent això per a tota aquesta gent. Com a públic l’experiència és molt diferent a estar en una grada, l’acció passa en qualsevol lloc i formes part d’ella.
P. S: El públic està amb nosaltres, es mou en l’espai amb nosaltres, és com un petit ritual, una trobada, un moment d’unió sorgit de la necessitat de viure el present.
TB: I per a vosaltres també ha de ser diferent, en no tenir aquesta paret.
E. C: És molt diferent! Tant que quan canvia l’espai i la gent es distribueix d’una manera que no correspon amb l’estructura, la peça es converteix en una altra cosa. Ho sentim molt diferent.
P. S: És interessant perquè transformem Constructivo segons estiguem en un teatre, una plaça o una sala. Sempre ens ho hem imaginat en qualsevol lloc, com un supermercat, un gimnàs, un bar. Però Hirsohima és un espai ideal.
TB: ¿S’adapta el guió i l’experiència a la ciutat o poble on té lloc?
E. C: Sí. És cert que a cada ciutat hi ha una realitat urbanística amb la qual ens fiquem, interroguem a la gent per saber quinies pífies arquitectòniques hi ha que ningú comprengui, que s’han realitzat amb diners públics i sense donar cap explicació, i a més són problemàtiques. Hi ha a puntades, especialment a Espanya. Tens el pont de la Zaha Hadid a Saragossa, tancat, o el pont de Calatrava a Bilbao, amb una superfície de vidre en la qual la gent es relliscava i al final van tenir més demandes de trencaments de tíbia i peroné que en tota la història…
TB: Res no es salva?
E. C: Vam estar interpretant a La Pedrera, i l’edifici de Gaudí ens va fer canviar gran part del discurs perquè consideràvem que Gaudí és un d’aquests arquitectes que estava connectat amb algun tipus d’ànima o alguna connexió superior. Ets allà i, encara avui dia, penses: viure envoltat de bellesa fa la vida molt més fàcil.
TB: Què derrumbeu, de Barcelona?
E. C: Vam atacar el Fòrum de les cultures i el connectem de manera curiosa amb la torre Agbar i l’hotel Vela: la teoria del Piero és que la placa fotovoltaica del Fòrum alimenta la llum de la torre Agbar o escalfa l’esmorzar de l’hotel, perquè estan tots connectats. Aquí hi ha un tripijoc…! (riu) També considerem que l’hotel Vela s’ha carregat una raça autòctona: per culpa seva s’han extingit els pescadors de l’espigó. En definitiva, s’han carregat una zona popular a la qual anava la gent a no fer res, perquè els pescadors anaven a dedicar temps a la meditació! A més, han ajudat al fre del creixement demogràfic perquè l’espigó ha estat sempre un lloc al que anar a fer una polvet…
TB: Quantes repercussions!
E. C: Sempre mirem de donar-li aquesta part humana, de com una intervenció urbanística es pot carregar un teixit humà construït durant anys i anys. I tot per un tio que ha volgut muntar el hotel mes estrany del món perquè vagin 4 milionaris. Rafa i Luiggi treballen amb ciment, però en l’espectacle treballen amb l’humor i l’absurd, perquè és l’única manera d’abordar aquests temes.
TB: Humor i absurd, una gran parella.
P. S: Hi ha diversos moments de l’obra amb humor, còmics. La comicitat és necessària per salvar-se.
E. C: L’humor és el llenguatge que millor entenem, però no de la broma, el gag o l’acudit. Sinó que passa perquè són dos personatges que s’ho miren tot desplazadamente, amb un punt de vista que sorprèn, magnifica les coses comunes. Tot el fan molt seriosament, però el resultat té comicitat i absurd, un punt de deliri que es contagia, com un degoteig. La gent viu de forma molt intensa veure aquests personatges en la dificultat d’explicar aquests conceptes. I també és especial per la quantitat d’humanitat que desprèn, sense que ens ho hàgim plantejat. Genera al públic la sensació d’haver estat amb dos humans. No és teatral, és molt real, som aquí.
Text i fotografies de l’entrevista: Neus Riba
Fotografies de l’espectacle: Sala Hiroshima
