La creació col·lectiva, com a fenomen generalitzat, arrela en èpoques en què cal sacsejar els fonaments del teatre més institucionalitzat. La renovació de llenguatges artístics, la incorporació d’eines tecnològiques en les arts vives o la necessitat de començar a treballar en un sector que de vegades sembla no confiar en els talents en emergència són demandes actuals que comporten necessàriament canvis. També l’horitzontalitat que defineix moltes de les companyies joves es deriva, potser, d’una crisi de jerarquia, però també de la necessitat de molts intèrprets de ser subjectes creatius.
“El teatre és un fet col·lectiu que ha d’apel·lar al moment present des de diferents punts de vista. Construir discursos entre totes ens permet contraposar opinions i generar debat durant els processos creatius”, diu The Followers, una companyia de dones joves que utilitza el teatre documental i la tecnologia digital per apel·lar el públic. “Som companyies filles de dues crisis econòmiques i socials que ens han fet qüestionar les figures tradicionals de dramatúrgia, direcció o interpretació”, continua: “Hem hagut d’aprendre a fer de tot sabent que no podríem viure al cent per cent de res. Som una generació canviant, amb interessos diversos i que defuig les etiquetes, que busca el millor mitjà per comunicar un missatge, sense tenir en compte si som una companyia de text, de gest, etc.”
“Sovint, i per desgràcia, l’emergència i la joventut porten precarietat; i ja que estem en precari però tenim il·lusió, el primer que volem és estar felices i fer el que ens vingui de gust”, assegura una component de José y sus Hermanas (creadores d’espectacles com Los bancos regalan sandwicheras y chorizos o Concurso de malos talentos). En un moment en què es qüestionen les estructures piramidals i jeràrquiques, la col·lectivitat i la multidisciplinarietat intenten no deixar fora res ni ningú. “Les companyies joves no trien ser multidisciplinàries, ho són, ja que dominen multitud de llenguatges que fan servir diàriament per comunicar-se amb el seu entorn. Segurament la decisió més estranya i complicada per a una companyia jove ara mateix és utilitzar només la paraula dita per construir un espectacle”, comenten des d’Hermanas Picohueso (que han creat propostes com Excalibur i altres històries d’animals morts o P-acte idiota).
La creació col·lectiva potencia les capacitats de cada persona per fer més ric el projecte. Segons les Picohueso, els entorns d’internet han convertit la col·lectivitat en la primera norma. “Tot el que fem avui dia ho compartim, i les generacions més joves cada vegada hi estan més acostumades. Saltem de pantalla en pantalla, d’aplicació en aplicació; tenim converses amb la mateixa persona per WhatsApp o Instagram i en aquestes converses no només fem servir les paraules, sinó també fotografies, emojis, stickers, gifs o vídeos”. Per tant, el fet que les propostes teatrals siguin cada vegada més multidisciplinàries no és res forçat: és un canvi que el llenguatge està fent de manera ràpida davant dels nostres ulls.
Extracte de l’article “Teatre jove i dramatúrgies no textuals. Noves formes d’escriptura dramàtica”, publicat a Estudis escènics. Quaderns de l’Institut del Teatre, núm. 47. 2022
