Aquest 2023, la cartellera teatral arriba amb algunes novetats imprescindibles, entre les quals es troben dos projectes que han comptat amb la participació de Cristina Genebat, des de les seves diferents facetes. Es tracta de Tots eren fills meus al Teatre Lliure, una peça d’Arthur Miller que Genebat ha traduït de l’anglès, i de L’adversari, adaptació d’una novel·la d’Emmanuel Carrère que ha dut a terme conjuntament amb Julio Manrique i Marc Artigau, a partir de l’1 de març al Teatre Romea. Genebat és una figura reconeguda dins del panorama de les arts escèniques i cinematogràfiques catalanes, però els seus tres rostres professionals —actriu, traductora i autora— sovint no es coneixen ni es valoren de la mateixa manera.
Teatre Barcelona: Ets actriu i traductora de formació, per l’Institut del Teatre (2000) i la Universitat Pompeu Fabra (2004) respectivament, però en termes quantitatius —comparativament, el nombre total de peces teatrals en les quals ha sigut actriu i el nombre total de textos que ha traduït o co-traduït— i potser fins i tot de reconeixement públic, el seu nom apareix més aviat associat a la primera professió que a la segona. Aquest fet es deu a una elecció personal o predilecció per una de les dues facetes o es fruit més o menys casual dels esdeveniments?
Cristina Genebat: Jo vaig començar fent d’actriu i vaig entrar més tard en el terreny de la traducció. Recordo que quan vaig traduir Roberto Zucco (1988) de Koltès, l’any 2013, portava vint-i-una obres com a actriu i vint-i-una obres “escrites”, ja fos a partir de fer-ne la traducció o una versió. A partir d’aquí, com és lògic pels tempos interns de cadascuna de les professions, he acabat fent més traduccions i versions de textos que interpretacions com a actriu; que ara mateix no superen més d’un personatge per temporada. El sector funciona així. Un sempre té més temps d’escriure i traduir que d’aparèixer en diferents peces teatrals, perquè quan se n’assaja una no es pot estar per les altres. Tanmateix, se’m coneix més per la meva faceta d’actriu perquè he fet teatre, però també perquè he fet televisió; i la televisió i el teatre són una feina molt més visible. En canvi, el traductor i l’adaptador no donen la cara, acaben passant desapercebuts.
En què s’assemblen, traduir i interpretar?
Això és molt divertit perquè jo sóc llicenciada en Interpretació per l’Institut del Teatre i sóc llicenciada en Traducció i Interpretació, en l’especialització d’Interpretació, per la Universitat Pompeu Fabra. És com si fos doblement formada com a intèrpret, és a dir, en ser una persona que es dedica a agafar un material, a interpretar-lo i a re-explicar-lo, ja sigui en un altre idioma o en un altre codi o sistema de comunicació. Sóc intèrpret perquè faig això: tendeixo ponts entre un text que ja s’ha escrit i un nou públic que el veurà, potser per primera vegada, després de la meva interpretació.
“El bon traductor és aquell que fa que quan tu veus l’obra, tinguis la sensació que ha estat escrita en aquell mateix moment”
Però el material no és el mateix: el primer treballa amb la paraula escrita, el segon amb la paraula oral. I la metodologia i la finalitat no poden ser la mateixa, perquè el mitjà d’expressió no l’és.
És veritat que són dues professions completament diferents. Quan jo dic que són el mateix és per aquest matís poètic que, traduint a l’estudi o actuant dalt l’escenari, sempre s’interpreta alguna cosa. Però la feina de traductora és molt diferent de la feina d’actriu: és molt més solitària —tot i que jo, sovint, ho faig a diverses mans— mentre que actuar és sempre fer un treball d’equip. Així i tot, encara que siguin tan diferents, ambdues tenen com a exigència essencial no sols comprendre unes paraules, sinó també un significat i un missatge, un sentit.
L’obra que ha traduït recentment, All my sons (Tots eren fills meus) d’Arthur Miller, ja fou estrenada en català l’any 1999, en una traducció de Quim Monzó. Quines diferències presenta, la seva versió, respecte de la de l’escriptor català?
He llegit la versió de Quim Monzó, l’he tinguda a la mà, però quan tradueixo, sempre parteixo de l’original. Les possibles i traduccions posteriors les faig servir com a material de consulta, però jo sempre parteixo de l’origen, perquè considero que el resultat és molt diferent. De fet, entre la meva traducció i la de l’escriptor, no hi ha cap frase que sigui igual.
D’altra banda, les dues versions de l’obra de Miller són diferents, també, perquè el llenguatge canvia i perquè, en conseqüència, un llenguatge que funcionava pel públic de fa deu anys, ara no funcionaria. La llengua és viva i l’espectador que vindrà aquesta temporada a veure l’obra és un espectador d’avui, no de fa 20 anys. I com que la feina del traductor ha de passar desapercebuda, el seu text s’ha d’adaptar al moment històric en el qual s’inscriurà. El bon traductor és aquell que fa que quan tu veus la seva obra, tinguis la sensació que ha estat escrita en aquell mateix moment, en aquella mateixa llengua, allà mateix. Per això les obres s’han d’anar revisant i retocant, per no quedar-se obsoletes.
Així i tot, a Tots eren fills meus, no hi ha paraules manllevades de l’anglès —com passa sovint en el llengua oral actual—, perquè la història és d’una època molt concreta i passa en un context molt específic, i això s’ha de respectar. Les versions i les traduccions s’han de respectar en la visió.
Imatge de l’espectacle ‘Tots eren fills meus’ al Teatre Lliure
L’ha tingut en compte, la traducció de Monzó, per a escriure la seva? En quines altres traduccions de l’obra de Miller ha buscat suport o ajuda?
Vaig consultar-la una mica, però més per curiositat que per cap altra cosa. Jo he treballat sols amb el Miller original perquè com que ja havia traduït una altra obra seva el 2018, The Price (1968) —en aquest cas en castellà—, ja estava familiaritzada en el seu estil i no em va costar fer l’arrencada. A més, els textos de Miller són espectaculars, les seves paraules són una delícia, i això et facilita molt la feina. Quan un text no té mancances, com en aquest cas, vas molt més tranquil i confiat a l’hora de traduir.
Considera que és important, consultar i veure com altres traductors han jugat amb un mateix text?
Crec que és interessant com a complement, però no que no és imprescindible per traduir bé. De fet, la majoria de vegades que tradueixo no tinc una versió anterior on recolzar-me, a menys que es tracti de textos de Txékhov, per exemple, que no el puc traduir directament del rus i he de basar-me en les versions franceses, catalana o castellana. Però jo crec que copsar el matís del text original pot arribar a canviar el sentit final de l’obra, de manera que si puc anar a la font original, sempre m’hi remeto.
El títol és el mateix sintagma que escollí Monzó l’any 1999, mentre que prenent l’original anglès All my sons, també s’hagués pogut traduir com a Tots els meus fills, en comptes de Tots eren fills meus; és a dir sense el sense verb. Per què ha mantingut la fórmula de Monzó? I per què el verb és en passat?
La frase, tal com apareix al títol, és la traducció d’una rèplica del text, una rèplica del personatge del pare, cap al final de la funció, que diu exactament això. El que ell vol dir és que tothom era fill seu, tots els seus fills i tots els altres que apareixen i tenen rellevància en l’obra. Aquest és el sentit real de la frase, que “tots aquells eren fills seus”. Expressat d’aquesta manera em semblava que el sentit era més fidel i que quedava millor, encara que el títol original no porti el verb. I és cert, també és el títol que Monzó li havia donat. Quan vaig saber-ho, vaig pensar que no estava gens mal trobat i vaig decidir mantenir-lo.
Majoritàriament, ha traduït textos dramàtics d’autors francòfons o americans, entre els quals trobem Molière, David Mamet, Bernard Marie Koltès, ara Miller, però també Mouawad o Neil Labute. Què tenen les seves respectives tradicions teatrals, la francesa i l’americana, que siguin destacables? Què li atreu d’aquests autors?
Tradueixo per encàrrec, els textos no els trio jo sinó els directors que els volen fer. Per això, entre els autors que he traduït, n’hi ha que m’agraden més i que m’agraden menys i molts d’ells no tenen res a veure. Mamet no té res a veure amb Mouawad, per exemple. L’ún és molt poètic, amb un llenguatge molt filosòfic, mentre que l’altre és molt més sec i amb una predilecció per la història. Cada autor té les seves normes i els seus codis, i cal saber desxifrar-les i conèixer-los per poder trobar el seu to en la nova llengua. De fet, molt sovint escric la primera escena sense tenir clar quin és el to i quan arribo al final de l’obra, he de tornar a l’inici. Molt sovint, comences a escriure sense saber on va l’autor i és el procés de traducció mateix que et porta al mateix lloc des d’on escrivia l’autor.
En l’acte de traducció, pot dissociar-se la Cristina-traductora de la Cristina-actriu o li és impossible?
La gràcia és, en el meu cas, no poder-ho i no haver-ho de fer. Joan Sallent em deia una vegada que ell —que no és actor—, sempre havia de llegir el que traduïa en veu alta. Jo m’ho imagino tot: tot el que escric m’ho imagino. A més, com que treballo a partir d’encàrrecs, normalment ja sé quin serà el repartiment i imagino com quedaran els personatges en boca dels actors que els donaran cos. A Tots eren fills meus, veia ja en Jordi Bosch i l’Emma Vilarasau dient el text mentre l’escrivia. A vegades em passa, com que sovint conec força bé el repartiment de les obres que tradueixo o adapto, penso de seguida en com ho faran i fins i tot sé si faran gràcia o no quan diguin les meves frases. Jo tradueixo sempre pensant en la oralitat del text, en com sonarà, en la seva presència física. Tradueixo per enriquir el muntatge teatral, perquè l’objectiu és sempre l’espectador que l’anirà a veure.
“Triar un text o un altre per expressar la cultura d’un país és polític”
En una entrevista a Vilaweb, afirmava que “si els polítics fessin política, els artistes no n’hauríem de fer. I aquesta és la qüestió. Els artistes no hauríem de fer política”. El text de Miller que acaba de traduir és indubtablement polític i, com a tal, contribueix a “fer política” i, a més, podríem afirmar que la tendència teatral europea segueix, ara mateix, una línia de pensament que reconcilia la política i l’art. Penso en Milo Rau, Thomas Sauerteig, però també Albert Tola —i encara que des d’una altra perspectiva i estil— Lluïsa Cunillé.
Aquesta és l’eterna discussió. Tinc una amiga que és tinent d’alcalde d’un ajuntament i ella considera que tot és política: que totes les decisions educatives són polítiques, que totes les decisions culturals també ho són. Triar un text o un altre per expressar la cultura d’un país és polític. Però el que jo volia dir a l’entrevista és que, com a artista, un ha de poder explicar i fer tots els personatges, expressar qualsevol opinió, poder-ho dir tot. A mi m’agradaria pensar que en la cultura i l’art tot és possible, fins i tot el que no ens agrada o allò al qual estem en contra, perquè també això ens pot fer créixer.
Quan jo deia que els artistes no han de fer política ho deia perquè, actualment, se’ns exigeix que tinguem un discurs personal clar. És com si ens diguessin per actuar: “Vull veure en la teva representació que ets d’esquerres”. I dic d’esquerres perquè la gent de dretes va menys al teatre, això és així. És a dir, actualment cal fer evident que tens una ideologia, però és que quan actuo sóc el meu personatge i no pas jo, i una cosa és el personatge i l’altra jo, en tant que actriu i persona. Nosaltres hem d’actuar lliurement, hem de poder-nos expressar en tots els sentits i a tots els nivells i no hem de pensar en estar fent política. Són els polítics qui l’han de fer, que per això els votem, perquè prenguin decisions i facin lleis. Nosaltres, els actors, representem personatges que són el mirall d’aquesta societat i a través d’ells podem ensenyar-ne les seves parts més maques i les més lletges. I, potser, també aquestes segones tenen coses legítimes, qüestionables, pensables. El que ens interessa és l’ànima humana. Perquè jo, políticament, ideològicament, puc tenir unes idees —i les tinc—, però artísticament em vull permetre tots els possibles per posar-los en escena.
Pere Arquillué protagonitza ‘L’adversari’, al Teatre Romea
La seva darrera obra com a autora, L’adversari, basada en una novel·la de Emmanuel Carrère i coescrita juntament amb Julio Manrique i Marc Artigau, és política? I Tots eren fills meus?
Tots eren fills meus és més política que L’adversari. Tots eren fills meus és una forma d’enfocar la vida, s’hi amaga un discurs filosòfic, fins i tot. En canvi, L’adversari parla d’un assassí, d’una persona “real” que va matar la seva família… i, ¿això és política? Evidentment, si ens agafem al discurs que tot es polític, sí, però jo crec que aquest no és un teatre “polític”. Parla de moltes altres coses, però no crec que la política hi sigui central.
L’adversari no és una traducció com a tal, és més aviat una adaptació o una reescriptura d’un relat literari, que en la vostra versió canvia de gènere i, per tant, de format de recepció. Com s’ha viscut aquest procés? I quines peculiaritats s’hi sumen, si tenim en compte que és un text a tres mans (Manrique, Genebat i Artigau)?
L’adversari va ser concebut d’una manera molt particular. A Julio Manrique li agradava molt Carrère, l’havia llegit molt, i el volia portar a l’escenari. Però per fer-ho no vam basar-nos en la història que s’explica en el llibre, sinó que vam treballar a partir de la idea següent: un autor, de cop, s’interessa molt per una persona real, de carn i ossos, que comet uns crims gairebé inimaginables. I es passa set anys de la seva vida escrivint un text sobre ell. Per això, vam decidir que hi hauria dos actors: un, el Pere Arquillué, que faria d’escriptor i de tots els personatges, i l’altre, el Carles Martínez, que faria de Jean-Claude Romand, és a dir d’adversari. Va ser a partir d’aquí que, juntament amb altres elements de la novel·la, les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet i d’altres novel·les de Carrère, vam acabar creant la nostra versió de L’adversari.
Marc Artigau i Cristina Genebat
A propòsit de Les tres germanes de Txékhov que es va representar al Lliure, comentava que cal “llegir les obres des del punt de vista femení”. Ha i han seguit aquesta lògica, també, per la traducció de Tots eren fills meus (2023) i per l’escriptura de L’adversari?
Per l’escriptura de L’adversari no, perquè els personatges femenins que hi apareixen són el que són. I no podem tergiversar l’essència original de la història. I, a més, els personatges de Carrère eren persones reals, amb una visió concreta, de manera que no podíem manipular-los tant com en un text de ficció. En canvi, amb Les tres germanes, la perspectiva femenina va regnar en tot moment: en el text de Txékhov, les protagonistes són tres germanes, però només hi filosofen els homes. I vam dir que ara filosofaríem tots.
Amb Tots eren fills meus, sí que és cert que hem procurat donar-hi aquesta perspectiva, i hem tocat algunes coses del text de Miller. Per exemple, pel que fa al personatge de la noia jove, que se la descriu com una dona molt guapa. Hem decidit que seria una persona brillant, en aquest cas una dona, però que el que faria atractiva és que seria brillant, no només guapa. I això és el que es comenta en els diàlegs, sense fer èmfasi en tota la parafernàlia sobre el seu físic, perquè fer-ho quedava antic. És a dir, en la mesura que ho permetia el text, hem adaptat tot el que hem pogut, però sense canviar-lo ni trair-lo. L’objectiu era que el text quedés actualitzat, que els referents fossin actuals. Però sense canviar l’essència dels personatges ni de la història. De fet, el paper del pare era un paper de matxirulo, d’un senyor que veu el món des d’un punt de vista molt antiquat, però suavitzar aquest aspecte feia que es desdibuixés la seva funció en l’obra de teatre, de manera que l’hem mantingut així. Perquè, a més, aquest tipus d’homes també existeixen.
“Abans que actriu, traductora i dramaturga sóc mare”
Com es concilia la triple faceta d’actriu, traductora i dramaturga en el seu dia a dia?
La veritat és que vaig fent a èpoques. El més difícil no és tant conciliar les tres facetes, sinó conciliar-ho tot amb la vida familiar, perquè abans que actriu, traductora i dramaturga sóc mare. Per això, intentem sempre que els assajos de teatre siguin en horari escolar i que sí estic molt posada en una interpretació, no se’m superposi amb cap altra feina. És a dir, que quan estic assajant una funció no en puc estar traduint una altra, perquè sinó no tinc temps. Compagino les feines i intento sempre que els timings laborals no se’m superposin, però això fa que sempre tingui horaris diferents i que la feina pugui fer-me passar èpoques de gran estrès i nervis.
No és una feina gens fàcil.
No, no és fàcil. Precisament pel que acabo de comentar-te: no tinc uns horaris fixos i encara que faci la planificació de la temporada i del curs escolar amb antelació, sempre acaben canviant coses i cada mes treballo amb horaris diferents, segons la funció o segons l’adaptació. Però insisteixo: el més complicat de conciliar, més que ser dona, és el fet de ser mare. D’altra banda, però, són tres feines gratificants i que em fan feliç. Em dedico al que vaig triar quan era jove i faig la feina que m’agrada, i fer la feina que t’agrada, en aquesta vida, ja és molt. I encara puc dir més, perquè jo puc viure de la feina que m’agrada. De manera que, malgrat els nervis, l’estrès i la poca disponibilitat, no puc estar-ne més agraïda.
Més informació, entrades i imatges de les obres on participa Cristina Genebat, aquí:
