L’actor protagonitza Expedient K, un text que parteix de la Carta al pare de Franz Kafka. El podeu veure al Círcol Maldà, on interpreta “dos personatges… i mig”.
El Dafnis Balduz ens explica, en una entrevista, que el text va anar a parar a les seves mans dins una selecció de possibles obres que va fer-li arribar la dramaturga Susanna García-Prieto. Va contactar amb ella i el director Alex D. Capo per treballar en un projecte de l’Institut del Teatre, on li quedaven pocs crèdits per acabar la llicenciatura, i l’obra ha seguit viva: es va estrenar el novembre del 2013, i van fer una petita gira que va incloure el Maldà. “Però és com si haguessin estat prèvies i ara és l’estrena”, aclareix. Es tracta d’un muntatge “fet per tres caps pensants”, que ha definit com a teatre de creació.
“I perquè aquest text, i no un altre monòleg?”, li hem preguntat. “Venia de fer comèdies molt canyeres, comercials i esbojarrades –relata–; eren el gruix de la meva feina, i necessitava amb urgència trobar-me un text complicat. Que fugís de la col·loquialitat i que anés al moll de l’ós. I, si a més era dramàtic, encara millor! Perquè jo venia de fer comèdia… i sempre volem el que no estem fent”.
En no tractar-se d’un text teatral, tenien total llibertat i la dramaturga va crear una trama paral·lela: El fil conductor és el Carles, un jove al que els seus amics anomenen “K” –lletra amb la que Kafka signava també, a vegades–. Un noi “molt comú, amb dos dits de front” que arriba a un castell per fer un encàrrec de feina. A l’espai –al que les rajoles, les parets i la decoració del Círcol Maldà queden com anell al dit–, comencen a passar-hi coses relacionades amb la presència de Kafka: es comuniquen. I les paraules de Kafka respecten el text de la carta, són fragments.
“Mentre el personatge del Kafka és més existencial, el del Carles és més situacional. Un parla de la profunditat de la vida i les relacions i l’altre està en un present immediat”. Canvia d’un a l’altre de manera instantània, un canvi de personatge que va acompanyat d’un canvi de gènere i que li resulta divertit, comenta. No canvia cap caracterització, però compta amb el recolzament d’una magnífica il·luminació dissenyada per l’Oriol Ibáñez, que ajuda molt la dramatúrgia, descriu.
ALGÚ DE QUI ES FARIA AMIC
Balduz s’indentifica força amb el personatge de Kafka, tot i descriure’s a si mateix com a molt diferent. “És algú de qui em podria fer amic. No m’hi vull assemblar, però entenc molt bé la por que té a exposar-se socialment, la timidesa. Entenc la seva incapacitat d’establir una relació sentimental i, quan comprens algú, és més fàcil estimar-lo”, confessa. L’actor descriu el jove Kafka com “un home molt atrapat, molt incapaç de viure”, que va escriure la carta al seu pare com una diatriba cap a ell, i a vegades cap a sí mateix, “no en contra, perquè hi ha molts moments que l’entén”.
El Dafnis Balduz ha arribat a la conclusió que Kafka la va escriure des del punt de vista d’algú “molt dèbil, molt afectat, molt afectable, per a qui qualsevol merdeta es convertia en una tragèdia. Tots em tingut males relacions o em conegut algú que les tenia, i a tots hem rebut bronques, però potser hi ha coses més greus”. Tot i així, admet que la relació no era bona i que el pare mai va recolzar a Kafka, “mai va llegir els seus escrits, fins i tot havent tingut èxit”. La relació era complicada fins al punt que Kafka va escriure aquesta carta al pare vivint sota el mateix sostre i no va entregar-li directament. Va donar-la a la mare que, després de llegir-la, va preferir no fer-la arribar al pare, de manera que la missiva mai va arribar al destinatari.
Però no és un espectacle fosc: l’obra explica una relació entre un pare i un fill amb la que totes les persones poden empatitzar, “perquè tots coneixem el que és tenir una mala relació familiar, amb algú de qui no et desempallegaràs mai: ni la mort et pot separar dels teus pares”, relata. “Com a personatge em fascina –es sincera Balduz–. Tens ganes de preguntar-li: Tio, per què no vas fer alguna cosa? Perquè no es va revelar, va viure tota la seva vida amb la seva família, a casa del seu pare, amb una persona a qui escrivia tot això! No va ser mai capaç de marxar.” És un d’aquests personatges contradictoris i foscos que són interessants i divertits d’interpretar, i bromeja sobre com posar-se a remenar la merda aliena és una de les coses entretingudes de la professió.
I ELL, A QUI ESCRIURIA?
“I quina seria la carta amb la que recordaríem a Dafnis Balduz? A qui aniria dirigida?”, li hem preguntat, i ha respost sense dubtar: “Probablement a la meva mare. Vaig escriure-li una carta molt dura fa molt de temps. Quan tenia 19 anys, una de les vegades que me’n vaig anar de casa. Algunes van ser de bon rotllo i altres no. Anys més tard, la meva mare, amb la que sempre he tingut bona relació menys en aquell moment, me la va tornar i em va dir que ho llegís. Recordava que l’havia escrit –no era tan llarga com la del Kafka, bromeja– però al rellegir-la vaig pensar: Déu n’hi do! Aquestes coses tenen molt a veure en el moment en el que ho escrius, depèn de tantes coses… Però si ara hagués d’escriure a algú, seria a la meva mare”.
L’actor comenta que és una obra molt personal, no només per l’empatia que li genera, sinó que també s’hi ha rodejat d’elements força personals sobre l’escenari: la butaca que conforma l’escenografia pertany, en realitat, a la primera obra que va representar, “me l’ha cedit el grup de teatre L’Escotilló, de Vilanova i la Geltrú, i s’hi asseia la Paquita Roig”, rememora. També duu una bossa de pell, “un regal d’aniversari” de les seves amistats, i en un moment donat de la funció fa un petit homenatge a la seva àvia en forma de cançó, un tema que ella li cantava de petit. Finalment, als peus duu unes botes que són un record especial: formaven part del vestuari de la pel·lícula Forasters, en la es va fer molt amic de l’actriu Anna Lizaran, que interpretava la mare del seu personatge. De fet, Expedient K està dedicat en el seva memòria: “Va morir abans que estrenéssim, era la primera vegada que perdia una amiga, i no hi ha dia que no pensi en ella”, es sincera. No són amulets, ens explica, són una espècie de links al passat i un recolzament dels que l’han ajudat amb el que s’embolcalla en una obra que interpreta tot sol.
“Però eh! És un text amb humor!”, recorda.
Text: Neus Riba / Fotografies: Círcol Maldà
Un encant d’actor que ens apropa a un gran text amb força i tendresa.