Per Iván F. Mula / @ivanfmula
Periodista, còmic i presentador de ràdio i televisió, Dani Mateo arriba a Barcelona amb el seu nou xou d’humor Nunca os olvidaremos. L’actual col·laborador d’ El intermedio (La Sexta) comparteix escenari, en aquesta ocasió i per primera vegada, amb Raúl Cimas i J.J. Vaquero per a barrejar, a través de la comèdia, allò que és humà amb el que és diví a la recerca de respostes per a la gran incògnita de la humanitat.
DANI MATEO: El xou proposa una situació en la qual els tres còmics que el protagonitzem morim. Llavors, enfront de la tomba del qual ha mort, els dos que queden vius, parlen d’ell i fan un petit roast. Després, el mort ressuscita i fa un monòleg reflexionant sobre el que ha estat la seva existència i sobre la vida en general. I per això, passem els tres. Aquesta és l’estructura.
TEATRE BARCELONA: El fet que parleu d’un mort, encara que sigui una mort simbòlica, fa que sigueu més suaus amb els vostres comentaris?
Al contrari. El bonic és parlar malament quan l’altre no et sent. Sempre s’ha de parlar malament a l’esquena. És una cosa molt tradicional que no hem de deixar que es perdi mai. (Riu) En l’espectacle, al principi, la idea és fer-li un panegíric a cadascun, intentant parlar bé del mort però, al final, la realitat s’acaba imposant i ens posem a parir.
Creus que la funció de l’humor té a veure amb tocar temes delicats com la mort perquè ens puguem riure d’allò que no ens agrada o ens dóna mal rotllo?
Totalment. Per a mi, l’humor és riure’s de la mort. I per mort em refereixo al dolent de la vida. Poder riure’ns del que hem de suportar perquè no hi ha una altra, perquè no ens deixen triar quin tipus de vida volem. La vida té el que té i et passa el que et passa. Però, davant d’això, tens l’humor que et permet veure les coses des d’un altre punt de vista i, en comptes d’enfonsar-te, flotes. La funció de la comèdia és suportar la vida.
És la primera vegada que coincidiu J.J. Vaquero, Raúl Cimas i tu en un mateix espectacle. Sou una combinació molt peculiar, no creus?
Crec que el bonic de l’espectacle és que són tres estils de comèdia molt diferents. Això també et permet gaudir de tot el muntatge perquè ho enriqueix. Encara que ajuntem a fans de cadascun de nosaltres, tothom riu amb els tres. No veus que cada grup de fans rigui només del còmic que els agrada més: tot el públic gaudeix tota l’estona així que alguna cosa haurem fet bé.
Parleu de política en el xou?
És clar! Parlem de tota la vida. Així que també parlem de política i parlem de la bandera… però no et puc dir res més…
Creus que hi ha hagut al nostre país un retrocés en termes de llibertat d’expressió?
Li he donat moltes voltes a això i he arribat a la conclusió que les xarxes socials són com la casa de Gran Hermano: tot es magnifica. Així que no crec que estiguem en un moment pitjor per a la llibertat d’expressió que altres moments però les xarxes fan que tot sembli més gran. Tot sembla més terrible. Tot sembla més dramàtic. Tot és la fi del món. I després, fas un pas enrere i dius: “O no. Tot està igual que sempre”.
Com valores avui la polèmica entorn del sketch de la bandera que vas protagonitzar a El Intermedio que ara esmentaves?
Per a mi, és aigua passada. Crec que és un mal col·lateral propi de la comèdia. Si fas comèdia i, sobretot, si fas humor polític, alguna vegada es liarà. I crec que ens escalfem tots molt en aquell moment i, com passa sempre, al final, tothom s’ha adonat que era una ximpleria. No li donaria més importància perquè crec que no la té. Crec que el temps ha fet que es rebaixin una mica els ànims que era, originalment, la intenció del sketch: denunciar l’excés de tensió que hi ha al carrer. Al final, allò que no aconsegueix la comèdia, ho aconsegueix el temps. La gent té problemes molt més importants en els quals pensar abans que en un sketch d’un programa.
Va unit a la professió, no?
Ser còmic és una mica com ser un boxador: a vegades, guanyes el combat i, altres vegades, caus a la lona… però el combat segueix. Així que toca abaixar el cap i a continuar fent humor que és l’única cosa que sé fer.
D’altra banda, hi ha un altre perfil de persones que s’ofenen per temes més relacionats amb el políticament correcte, en defensa de les minories, el feminisme… i, moltes vegades, no obstant això, se’ls fica en el mateix sac amb els ofesos de l’extrema dreta. Tu fas aquesta distinció o creus que són dues cares de la mateixa moneda d’un moment en el qual tot es magnifica?
Jo crec que a la comèdia no s’ha d’anar amb ànim d’ofendre’s perquè t’ofendràs. La comèdia, inevitablement, frivolitza els temes, els converteix en matèria còmica. La comèdia no té la funció de la filosofia. No pretén que creixis com a persona, que et faci pensar al detall tots els assumptes… La comèdia vol que et descollonis. Fins i tot dels temes més seriosos i més complicats. Que riguis. I per a fer-te riure, fa acudits, burla, utilitza trucs i frivolitza. Com diu Milan Kundera, entre el lleu i el greu, la comèdia clarament pertany al lleu. El problema és que, ara mateix, la comèdia, per les xarxes socials, també arriba a molta gent a la qual no li agrada la comèdia. I molt pocs ofesos són amants de la comèdia. Són dos mons que col·lisionen: gent a la qual no li agrada la comèdia amb els qui fem comèdia i compartim espai. Això genera friccions. La comèdia serveix per a treure-li importància a les coses perquè, al final, surts un dia al carrer i t’atropella un camió de les escombraries o un patinet elèctric, com ja ha passat. Vols més evidències que la vida és un acudit?
Com a català, què significa per a tu venir a actuar a Barcelona?
M’encanta. Anar a Barcelona és anar a casa i veure a la teva família. I el que opini la teva família del que fas és molt important. I vaig a la ciutat que va fer famós al paio que va fer que jo em dediqués a la comèdia que és Pepe Rubianes. Així que unes certes papallones a l’estómac sempre sents.
Trobes a faltar al Rubianes, tenint en compte l’ambient polític en el qual estem?
Tots els dies però no per l’ambient polític. Per tot. Per la seva forma d’entendre la vida, per les seves reflexions i perquè era un paio que feia la vida millor. Per això. Cada dia.
