Daniel Anglès s’atura per mirar enrere a tres dècades de professió dins del teatre musical a casa nostra amb el concert 30 anys lluny de Broadway. Ho farà a Barcelona (10 desembre) i Manresa (13 desembre). Amb un repertori minuciosament triat per a l’ocasió, Anglès reviurà els èxits, compartirà confessions i els somnis impossibles que han marcat la seva carrera.
Daniel Anglès
Teatre Barcelona: Què hi trobarem en aquest concert?
Daniel Anglès: Hi haurà cançons que fa temps que no canto i altres que mai he fet però que em fascinen. Recupero el títol d’un concert que ja vaig fer, Lluny de Broadway, perquè sempre he tingut aquest somni i, paradoxalment, el fet de tenir-lo lluny ha estat un motor constant per a mi. Broadway és un mirall i quan hi vaig, sec a una butaca i sóc 100% espectador. De tot el que he fet en teatre musical, ser espectador és el que més em satisfà.
Des de Fun Home, ara ja fa gairebé sis anys que no puges a un escenari. Et resultarà difícil?
Cert, fa anys que no faig teatre regularment, tot i que sempre hi he estat des de darrere. Pujar a l’escenari em fa sentir una pressió i responsabilitat que amb els anys han augmentat, però alhora em reconnecta amb una part essencial de mi mateix. Quan ho faig, em sento feliç i, a més, hi ha una part de llibertat que m’aporta tornar a connectar amb el públic.
A l’espectacle hi haurà referències a Hedwig and the Angry Inch, el musical que vas protagonitzar a La Paloma l’any 2004?
Hedwig va ser una obra que va marcar un abans i un després en la meva trajectòria. Interpretar Hedwig em va fer sentir lliure com mai a l’escenari. De fet, em va fer trencar molts tabús. Per a mi, aquest personatge és com un alter ego que m’allibera totalment, així que crec que en algun moment del concert serà imprescindible que hi aparegui.
A partir de gener et veurem a Quan la vaig conèixer, al Maldà, com va sorgir la idea d’interpretar aquesta versió de Buyer & Cellar?
Gràcies a una productora britànica amiga meva amb qui vam parlar sobre Barbra Streisand i d’aquest monòleg en concret, que encara no coneixia. Quan el vaig llegir, em va encantar i vaig pensar que, algun dia, m’agradaria fer-lo. Ara aquest moment ha arribat, i el Maldà és perfecte per portar-lo a escena.
Què significa per a tu actuar en una obra de text no musical?
Té una màgia diferent, perquè en aquesta obra no canto. Més aviat connecto amb el públic des d’un lloc interpretatiu més pur, sense la protecció de la veu cantada. És un repte però m’ho estic passant molt bé en aquest format, i és interessant que molts creguin que els fets li passen al meu personatge de veritat. El text té aquest punt d’autoficció que juga amb la realitat.
Hi ha un tema recurrent en aquesta obra: el món de Broadway. És una altra manera d’homenatjar aquest univers que tant admires?
Totalment. Sembla una tonteria, però Buyer & Cellar sobre el món de l’espectacle i la gent a la que admirem. Sobre què passa quan coneixes a qui admires, si els mites se’t desmunten… Parla de coses que em sedueixen.
A més, segueixes la teva tasca en tant que director artístic del Teatre Condal. Des que t’hi vas posar, en quin punt es troba aquest projecte?
El projecte inicial era convertir el Condal en un teatre dedicat exclusivament al musical, i això continua sent un eix central. Des de l’inici, hem estrenat més de quinze musicals d’autors catalans contemporanis. Per tant, és una aposta clara per donar veu a nous talents i creacions originals, i estic content de poder ser part d’aquesta empenta per fer créixer el teatre musical en català.
Com veus actualment el teatre musical de nova creació a Barcelona?
Hi ha una cosa que m’agrada i ho he vist amb Una llum tímida o amb Artemis: comencem a saber explicar que els musicals poden ser moltes coses diferents. Són meravellosos els musicals frívols i amb molt de “brilli-brilli”, però també tots els altres. I entre els creadors noto certa obertura, per exemple, La Brutal ja brutal ja fa temps que fa musicals amb títols com La importància de ser Frank. D’acord, podem dir que és teatre amb cançons, però justament això també és un tipus de musical que connecta amb molts públics diferents.
Focus va a apostar per tu, tinc la sensació de que quan tens un títol entre mans, saps com convèncer-los per a que ho produeixin.
Focus és una empresa que aposta per la llibertat artística i l’acompanyament als projectes. Per mi, el fet que el teatre privat aposti per produccions amb vocació de servei públic és un privilegi. Al Consell de Continguts, parlem i decidim cada setmana de forma col·lectiva, sempre intentant avançar i provar coses noves. Em sento escoltat i respectat dins l’empresa. Ara estic dirigint Un sogre de lloguer al Goya, on també porto la producció artística del musical familiar El fil invisible, que és una producció de Viu el Teatre que hem programat amb Focus.
“Barcelona no ha de competir amb Madrid ni amb Broadway”
Per fi hem deixat enrere la comparativa amb Madrid?
Oblidem-nos-en. Barcelona no ha de competir amb Madrid ni amb Broadway; té una identitat pròpia i no cal que intentem replicar models. El teatre musical està a Nova York i a Londres perquè que és seu. S’ho han inventat ells. I segurament a Barcelona podem fer un musical millor que alguns dels s’han fet a Broadway. Però la nostra obsessió no ha de ser aquesta. Barcelona és diferent, nosaltres tenim una altra cosa i també hi podem aportar molt.
I en el futur, veus Barcelona amb més musicals de gran format en català?
Crec que sí, però és un procés que demana el seu temps. Amb Golfus de Roma vam encendre una guspira que ha fet que passin coses. Crec que és una medalla que ens podem posar. Ara hi ha per primer cop unes subvencions específiques per fer musicals de gran format en català que abans no hi eren. Això ens obre portes a coses que passaran en futur, espero que aviat.
Més informació, imatges i entrades:
