Sota teràpia s’estrena aquest dijous 14 d’octubre al Teatre Auditori de Sant Cugat i farà temporada, a partir del dia 19, al Teatre Borràs.
No se n’amaguen. Sota teràpia beu de comèdies com El mètode Grönholm i Toc-Toc. D’un en treu el personatge absent que guia la sessió, de l’altra, la teràpia psicològica. Tres parelles, interpretades per Marina Gatell, Cristina Plazas, Andrés Herrera, Francesc Ferrer, Miquel Sitjar i Meritxell Huertas, se sotmeten a una teràpia grupal on una terapeuta, sense ser present a la sessió, els va donant consignes. El text de Matías del Federico, que va guanyar un concurs de dramatúrgia argentí a la cerca d’obres comercials, fa quatre temporades que es manté en cartell a Buenos Aires. Des de fa dues temporades també es pot veure a Madrid, dirigit pel mateix Daniel Veronese. Ara arriba per primer cop en català al Teatre Borràs. L’estrena, però, es farà al Teatre Auditori de Sant Cugat, que s’ha implicat també en la construcció de l’escenografia i on els actors faran una última estada d’una setmana abans d’aterrar a Barcelona. Pep Tugas, director del teatre, està convençut que “descentrarlitzar les estrenes fora de Barcelona no només és bo per Sant Cugat, sinó també per al país”.
L’obra, que transcorre en un sol espai i amb els sis actors permanentment a escena mostra “les dificultats per expressar-se en la vida i els impediments que té cadascú per ser una mica més feliç”. Per al director argentí, Sota teràpia és “pur joc”, una comèdia hilarant de ritme vertiginós on “és fàcil que el públic se senti identificat amb els personatges”. A diferència d’altres comèdies similars, però, té un final més cru “que tenyeix tot el que hem vist abans d’un color diferent”.
“El teatre és un procés comunitari”
“Sota teràpia és velocitat, intensitat, joc. Inevitablement hem de ser una família perquè si un no està al 100%, repercuteix absolutament amb la resta. Mai m’havia sentit tan responsable de despistar-me dos segons!”, explica l’actriu Cristina Plazas. Per Andrés Herrera, que ha treballat anteriorment amb Veronese, aquesta és una de les marques de la casa del director. “Té una manera de treballar que fa companyia, que tothom s’impliqui per explicar la història de manera que els egos i els individualismes quedin en un segon terme i això, en una partitura tan difícil com aquesta, es necessita més que mai”. L’argentí assegura que “tot el teatre és un procés comunitari, una maquinària poètica on cada cargol s’ha d’ajustar amb la precisió necessària perquè funcioni”.
