Per JORDI SORA
Diuen sentir-se molt satisfets amb la nova creació Set of sets que s’estrena al Sismògraf i que arribarà al Mercat de les Flors del 26 al 29 d’abril: “estem arriscant bastant” ens expliquen al Graner, on han fet residència creativa: “no en el sentit de perill físic, clar! sinó del compromís, la complicitat que suposa la coreografia”. Estan exhaustes: porten tot el dia assajant, avui en especial els solos que apareixen aquí i allà en la peça. Malgrat que es tracta bàsicament d’una obra coral per a set intèrprets i on també ballen Maria Campos i Guy Nader. “Ser dins -ens explica Guy- sempre és més complicat; de manera que ha calgut tenir estones per fer una ullada més allunyada, separar-nos una mica del procés creatiu. Maria i jo hem anat fent torns per fer aquesta mirada més externa.”
Coneixereu la companyia per una imatge que us deu haver retornat al cap de tant en tant si vau veure la seva darrera producció gran presentada a Barcelona: TTTTTT (Time Takes The Time Time Takes): un enorme engranatge d’un rellotge que reproduïen amb els cossos al final d’aquell espectacle. Alta precisió, com si d’un mecanisme es tractés, que requereix de compenetració de grup en les repeticions del moviment. Interessats per la qüestió del pas del temps, la lògica constant que hi porta associada i les conseqüències que provoca a nivell dinàmic, fan un salt endavant: “el més destacable, per nosaltres, és la consolidació d’un llenguatge coreogràfic propi. Ha crescut, s’ha intensificat, ha desplegat noves idees.”
FOTO: Alfred Mauve
Set of sets respon a la idea del temps infinit. I al seu torn, les divisions que es poden traçar al seu interior: cada segon, cada petit fragment que queda gravat en el gest minúscul, imperceptible, amb el qual es consolida el conjunt d’instants que defineixen una vida. Surt en la conversa una altra lloc des del qual es pot llegir la peça: la d’un univers inclòs en un altre, més extens, helicoidal, un laberint de complexitat inimaginable. Un dels ballarins ho recrea amb tenacitat: des d’un nucli central, al voltant del qual es desenvolupa l’expansió dansada de la resta.
Aquesta constel·lació d’àtoms en sincronia entre ells només és possible amb un elenc d’alta qualitat interpretativa. “No ha resultat fàcil perquè són extraordinaris intèrprets, i el treball que plantegem s’allunya dels grans moments solistes. Havíem de trobar la manera de compartir una mateixa gramàtica, una escriptura de moviment unitària, al mateix temps que fèiem destacar l’excel·lència de cadascú.” Amb ells, el directe de la música de Miguel Marín composada per a l’ocasió i amb qui han col·laborat anteriorment: “tenim molta sort perquè la seva implicació en escena és la d’un altre cos en vibració”. Juntament amb l’escenografia, simple, evocadora, d’una netedat expressiva que cuiden amb cura perquè vol ser un element fonamental: evocarà en l’espectador aquell sentit del viatge espiral en el temps. On un darrer element hi entra en joc: la gravetat.
Efectivament, la relació dels cossos amb l’espai no es podria entendre sense el paper que hi juga la força que ens subjecta i ens permet mantenir-nos drets. Una variable, en certa mesura contrària al desplaçament cinètic, que condiciona les capacitats dels ballarins. En la repetició, cíclica i coordinada d’infinites accions amb altres persones que també són en moviment, s’hi estableix un diàleg de contraris, d’oposicions, que tendeix a zero. Una paradoxa que parla per igual de la condició efímera de la dansa, com la de la pròpia existència.
