Per Sem Pons / @semponspuig
Trans (més enllà) va omplir durant tres dies el Teatre Lliure de Gràcia la temporada passada, sota el cicle NOSaltres. Aquest any hi tornen, del 6 al 10 de març, però ho fan després d’un temps girant l’espectacle per França, des de París al Festival d’Avinyó.
Per parlar del procés de creació de l’obra, de les seves vivències i de la situació dels trans en el teatre català, he volgut reunir en una mateixa trobada a la Neus Asencio, la Clara Palau, la Sandra Soro i el Raúl Roca, quatre dels integrants de la companyia que, cada dia, puja a l’escenari per fer aquest Trans (més enllà).
D’on surt aquest projecte, com us ho vau trobar, com us vau afegir?
Clara: Per dues bandes diferents, una la del Didier Ruiz, el director, i l’altra la nostra. Ell està acostumat a un tipus de teatre testimoni. Va conèixer la mare d’un nen trans, es va interessar pel tema i va voler fer una obra amb persones trans. Cadascú de nosaltres va trobar el projecte per circumstàncies diferents. Jo a través del col·lectiu En femme. De fet, jo encara estava començant la transició. Van fer una selecció d’entre una quanta gent i vam acabar sent els escollits. I és clar, quan et proposen si vols anar al Lliure i al Festival d’Avinyó, dius, i tant, com no hi he d’anar? És un espectacle que val la pena, tot l’equip que el rodeja també, i entre nosaltres ens estimem molt.
Però no sou actors ni actrius.
Sandra: Som persones. La primera vegada que vam pujar a l’escenari, ostres… a mi em va produir angoixa, por. Però t’hi llences. Què hi ha darrere la por? L’amor. Està sent una experiència meravellosa, estem aprenent molt.
No és una ficció, parleu de les vostres experiències.
Neus: Són vivències personals, sí, el nostre camí en la transició. Volem donar llum a les persones que es troben en aquest moment, als qui tenen por, els qui tenen entorns que no ho entenen… Volem dir-los, ei, aquesta vida és només teva, l’has de viure. No tinguis por.
És un d’aquells casos en que, a la platea, et trobes a públic trans, gent que l’interpel·la el que expliqueu i us ve a veure.
Clara: Bé, sí que ens hi trobem. Però potser el públic trans és un 2% de tota la gent que ens ve a veure, no creguis. Interpel·lem a tothom. Ve gent amb curiositat, ganes d’aprendre, de descobrir. A França hem fet uns quants bolos, i hem tingut la ocasió de poder fer col·loquis després, conèixer el públic.
Quina ha estat la seva reacció?
Neus: Fantàstica. La gent baixa de la platea, et ve i et dona les gràcies per lo maca que és l’obra, i ens diuen que ara entenen noves coses, que han après molt, que els servirà per a la vida. I t’ho diuen emocionats. I jo els responc que gràcies a ells per haver vingut. És preciós, no tinc paraules per descriure tot l’amor que rebem quan fem una representació.
Clara: És que és una obra que va de trans, però no només. També parla del trànsit de les persones per la vida, i moltes persones ho reben així, i els obrim els ulls amb un missatge: sigues proactiu a la teva vida. És teva.
Raúl: Sí, ens trobem públic que t’explica vivències personals. Que et diu, “jo he adoptat un nen a Nigèria i també ens hem trobat situacions d’incomprensió”. I potser no tenen res a veure amb les nostres, però ells d’alguna manera hi han connectat. Gent que ha patit a l’escola, a la feina…
És un tipus d’espectacle, però, que no és habitual en les sales comercials. Normalment no es parla de trans, ni es dona veus a trans. Ni al teatre, ni al cinema, ni a la literatura… almenys no en l’àmbit més mainstream.
Raúl: Hi ha senyores que ens diuen “mai havia vist un trans!”.
Neus: Segur que l’havien vist, però no se n’havien adonat (riu).
Raúl: Ens hi trobem, i és maco que descobreixin coses amb nosaltres.
Neus: I és el que dèiem, que al final connecten perquè tots passem per moments transitoris a la vida, no només les persones trans. Parlem d’atrevir-se a fer les coses, a ser un mateix, a lluitar per ser com vols ser, i això li pot passar a tothom.
Un dels debats que es generen al món de la interpretació és que, precisament, seguim enquistats en la fase d’haver de presentar al món cis qui són els trans, i això limita molt les opcions dels actors i les actrius trans a fer d’altres papers que no siguin estrictament d’obres d’activisme trans. Que potser ja ha arribat l’hora que els trans feu papers on aquest tema no sigui el principal, o fins i tot que pogueu fer el paper d’un personatge cis, com és el cas de la Laverne Cox a Doubt.
Sandra: La societat és qui ens posa aquestes limitacions, totalment. Però crec que el moviment ha començat, estem avançant.
Raúl: Però si encara pinten el rei de negre! Ens falta molt per avançar.
Neus: Bé, és injust que els actors i les actrius trans ni puguin fer els papers de personatges trans, i aquest els acabin fent sempre persones cis. És que encara estem així.
Com el Paco León a La casa de las flores.
Neus: Exacte.
Al National Theatre, a Londres, han obert un càsting per a conèixer actors i actrius trans, amb la intenció de descobrir talent i poder aportar diversitat també damunt els escenaris. Però sorprèn, sembla com si fossin dos mons que no es coneixen.
Clara: És un peix que es mossega la cua. El teatre no coneix a actors i actrius trans, i els trans davant la manca d’ofertes es busquen la vida en una altra professió. A mesura que es vagin donant oportunitats així, els trans més joves potser s’hi interessen, i estudien interpretació. Però han d’haver-hi primer aquestes oportunitats. Però clar, si ara un teatre busca un actor o una actriu trans per a interpretar un paper d’una certa edat, potser no en troba cap que tingui una formació, o una experiència escènica. És complicat. Per tant, almenys, que els joves comencin ja a ocupar aquests espais, a fer carrera.
Neus: Necessitem també que el col·lectiu LGTBI s’hi posi a treballar, que a la cultura tinguem també aquesta representació.
Si els productors són homes cishetero blancs, els guionistes i dramaturgs també, els programadors també… estem vivint sota la seva perspectiva, i ells són qui prenen les decisions que ens afecten a nosaltres. I probablement no pensen en trans per a obres, o no hi pensen per a programar-les, i els qui ho fan, ho fan des de la seva mirada amb prejudicis, i potser amb poca profunditat i veritat.
Neus: Totalment d’acord. Mira el cas de Sense 8, de Netflix. Les seves creadores, les germanes Wachowski, són trans, i han fet un producte que connecta molt bé amb el col·lectiu, perquè l’entenen.
Clara: Ja és trist que haguem de fer sèries sobre trans per donar a conèixer als trans. No podem sortir a La Riera? A la resta de sèries, de pel·lícules, d’obres de teatre? Com a creador, com pots dir que parles de la realitat si ens estàs ignorant des de la teva perspectiva privilegiada?
Recentment a Barcelona també hem pogut veure Raphäelle de La Conquesta del Pol Sud, Limbo de Les Impuxibles, obres que parlen del fet trans i des de perspectives diferents. Estem canviant una mica les coses?
Clara: Sí, però encara queda feina per fer.
Trans (més enllà) va començar a caminar l’any passat al Lliure sota el paraigües del cicle NOSaltres, que tractava temes que normalment són invisibles al teatre. No sap greu que les vostres vivències formin part d’un cicle, i no de la programació regular d’un teatre?
Raúl: Ja ens vam enfadar, ja.
Sandra: Jo entenc que era una prova, volien veure com funcionava.
Clara: El problema és que eren temàtiques molt diferents, i que mereixien ser desenvolupades independentment, i que donaven molt més de sí, per parlar-ne amb més profunditat. Però la nostra proposta va funcionar molt, i de seguida ja ens van proposar tornar aquest any. Van pecar de prudents.
Neus: A França ens ha anat molt bé, això també ajuda.
Clara: Hem anat a París, a Nantes…
Sandra: Van ser prudents al principi, però ens va anar bé. Estàvem començant, i ens va servir per aprendre, per agafar energia, i ara ha arribat el moment de trencar la barrera, passar a una nova etapa en el recorregut de l’obra.
Hi ha hagut diferències entre el públic català i el francès?
Sandra: Ens han tractat molt bé a França, però aquí també.
Raúl: Però no tenim bolos encara a Catalunya ni arreu d’Espanya. I a França hem tingut molt recorregut.
Clara: I anàvem a l’expectativa, ens deien que a França el públic era caut, i al final ha funcionat molt bé, i quan acaba la funció ens aplaudeixen moltíssim.
Raúl: I quan fem col·loquis, de 300 persones del públic, se’n queden 250.
Sandra: Jo, quan tota aquesta experiència s’acabi, no oblidaré mai tot l’amor que ens ha donat la gent. Les mirades, les paraules que ens han dit. Ha estat màgic, i per mi val molt, és molt millor això que ser l’home més ric del món!
Clara: Un noi, d’uns 18 anys, va venir a dir-nos que estava impressionat pel que acabava de veure. Emocionat. Que malgrat no entendre’ns per l’idioma, havia connectat amb nosaltres per la nostra presència, per la força que teníem damunt l’escenari totes juntes. És una imatge potent.
Us ha servit fer l’obra? El procés de creació, les representacions… us han ajudat a nivell personal?
Neus: A mi particularment sí. Perquè parlo de vivències que he tingut, en ocasions molt doloroses, i explicar-les, compartir-les, m’ha ajudat a entendre la meva pròpia vida, i he convertit la ràbia en amor, i en acompanyament.
Clara: En el meu cas, m’ha servit també per a parlar-ho amb la meva parella. Portem 42 anys juntes. Jo he parlat a l’obra de coses que havien estat guardades a un calaix tota la vida, i ho he fet perquè em calia, perquè volia que altres persones que han viscut el mateix puguin tenir aquest referent, i també per quedar en pau amb mi mateixa. M’ha ajudat a créixer, a avançar. Posar paraules al teu dolor ajuda.
Neus: Molta gent no ho entén, ni el trànsit, ni l’operació. I veient l’obra descobreixen com ens sentim, el que hem viscut. I la diversitat de situacions que hi ha a l’escenari els ajuda a entendre.
No hem tingut referents trans per a saber de què esteu parlant.
Neus: Clar. De fet, nosaltres tampoc els hem tingut. El camí a l’auto-acceptació l’hem fet soles. M’he fet a mi mateixa, i crec que puc parlar per la resta de companyes.
Sandra: La missió de la humanitat, en definitiva, és transmetre valors. I potser ara nosaltres som referent per a d’altres. Trans i no trans. Que puguin dir, “què bé m’ha anat veure’t, escoltar les teves paraules, aprendre de tu”. Unim camins, persones, i els ajudem a perdre la por.
Clara: Estem en una societat també amb més mitjans que la que vam viure nosaltres de joves. L’altre dia veia un documental d’un nen trans, que explicava la mateixa vivència que havia viscut jo, la de mirar al mirall i no acabar-te de reconèixer. Però jo a la seva edat no tenia amb qui parlar, amb qui confiar. Ell ha tingut la fortuna de tenir internet, d’obrir el navegador, buscar informació sobre el que li passa i connectar amb gent amb la seva mateixa situació. Jo era un bitxo raro que em vaig menjar amb patates el que em passava, i vaig tenir-ho com el secret més ben guardat durant molts anys.
Sandra: Sí, és cert que amb alguns aspectes hem avançat, però amb d’altres… mira a Txetxènia, que electrocuten a persones pel fet de ser gais. I aquí a Espanya, i a tot arreu, políticament, a nivell de drets, estem tornant enrere.
Neus: L’única manera d’evitar tornar enrere és que tots i totes ens unim per a fer-hi front. Volem viure la nostra vida, ser feliços i només ho podem aconseguir si ens respectem i respectem les diferències, ja siguin de raça, de gènere o d’orientació sexual.
Sandra: El cervell humà necessita etiquetar, classificar, posar a la gent que coneixes en espais determinats dins seu. Si aconseguíssim trencar aquestes limitacions, aquestes barreres mentals, de veritat que seria revolucionari. Tant de bo tothom pogués experimentar-ho. Qui ho aconsegueix se sent més feliç, més enèrgic, de bon humor.
Clara: I és el que l’obra, al final, mostra. Una varietat de persones que han fet, precisament, aquest trànsit a la vida. Aquest canvi. I no parlo estrictament del trànsit de gènere, no ens qüestionem si la Neus va arribar fins a un punt o jo fins a un altre en el trànsit sexual. Parlem de les decisions que cadascú de nosaltres ha pres, les vivències que hem tingut, els sentiments i pensaments que ens han fet arribar fins aquí.
I fent joc amb el títol de l’obra… més enllà de l’obra, què hi ha?
Raúl: Ui, a l’obra li queda molta vida. Tornem a França, anirem a Berlin, a Mulhouse. I a banda, estem preparant un projecte coordinat per l’Ian de la Rosa, un altre membre de l’espectacle, que farem a la Sala Beckett, que ha creat un laboratori de gènere.
Neus: Jo vaig participar a Desayuna conmigo 360º, una web sèrie de l’Ivan Morales, amb l’Àlex Monner. La Sandra i jo, a banda, ens hem apuntat a fer un curs d’interpretació a Complot Escènic.
Clara: I a mi m’ha dut més a l’activisme social, per exemple. A seguir coneixent gent, fent xerrades, i donant-nos a conèixer.
