David Selvas dirigeix Timó d’Atenes a la Biblioteca de Catalunya, un Shakespare absolutament actual que ens mostra “un crit de dolor i ràbia enfront del sistema” amb Julio Manrique com a protagonista.
Timó és un ciutadà ric i poderós, amic de senadors, banquers i artistes, el centre de la vida social de la ciutat. És un gran amic dels seus amics, generós i mecenes de les arts. Aquesta generositat material excessiva i una nefasta gestió el porten a la ruïna i, en contra del que ell espera, els amics li giren l’esquena. A partir d’aquest moment, la seva generositat es converteix en ràbia i odi i decideix exiliar-se de la ciutat per viure al marge de tot i de tothom. Però, ironies del destí, mentre regira el terra de la seva nova llar buscant menjar, troba un maletí ple d’or…
David Selvas va començar buscant una comèdia per fer durant el Festival Shakespeare, però amb Julio Manrique ràpid van veure que “amb tot l’esforç econòmic i personal que ens demanaria fer qualsevol obra, voldríem que quan hi estiguéssim immersos tingués un sentit”. A més, ens explica, “Timó ens ofereix un paral·lelisme absolut amb el que està passant, aquest canvi sistèmic, aquest crit, aquest dolor i aquesta ràbia de Timó enfront d’un sistema i aquesta voluntat d’explosionar-lo des de dintre”. Ens trobem a la Biblioteca de Catalunya per parlar-ne.
Es diu que és un dels Shakespeare més complicats perquè està inacabat. Quines dificultats us ha portat? Heu fet algun canvi en el text original?
Les complicacions en el fons també són reptes. Ens ha portat complicacions en el sentit que s’han de prendre moltes decisions. No pots fer l’obra tal i com està escrita perquè no està acabada. Hi ha qui diu que no està acabada perquè a Shakespeare no li va interessar, perquè ja havia aconseguit el que ell buscava amb aquest experiment, i n’hi ha d’altres que diuen que no està acabada perquè no està ben feta. El que demana són sobretot decisions, explicar bé la història i buscar què vols dir amb aquest Timó. Hem retallat el text, perquè sinó duraria 3 o 4 hores, però hem respectat absolutament el text. L’únic que hi hem afegit són els fragments de la tele i la ràdio.
Timó és víctima de la necessitat de ser admirat i estimat, però això és prou motiu per què no s’adoni que els del seu voltant se n’estan aprofitant?
Tal i com ho escriu Shakespeare és com una faula i la faula té aquest punt molt més simplista: els bons són bons, els dolents són dolents i els que són enganyats són enganyats. Per buscar-li més profunditat, més humanitat i sobretot perquè el segon acte fos una veritable baixada als inferns necessitàvem que Timó se sentís traït per gent de qui ell no esperava sentir-se traït, sinó no tenia massa sentit, sobretot pel fet de portar-la a avui i voler que l’espectador s’hi senti identificat. Per tant, si no creàvem aquesta colla d’amics que es necessiten, que s’estimen, que també s’utilitzen, però que a més a més hi ha moltes altres coses, era molt difícil que aquesta traïció realment el toqués i el portés on l’acaba portant.
Timó passa de la ingenuïtat a un odi visceral contra l’ésser humà en general. No té esperances, però no ataca només el poder, està contra tothom.
Fent-lo te n’adones i et preguntes: què ha canviat en aquests 400 anys? Contra qui vols estar emprenyat si no contra l’ésser humà en general? Qui és qui provoca que torni a passar això una i una altra vegada? Crec que la seva misantropia va cap aquí, però mentre hi hagi històries com aquesta que intentin fer-nos veure que això passava fa segles i segueix passant, que qüestionen què hem fet malament i què seguirem fent malament, ja hi ha una mica d’esperança. La no esperança hi és quan no hi ha ni aquestes alarmes en la societat.
“L’or converteix el negre en blanc, el vell en jove…” diu Timó en un moment de l’obra, però ell té l’oportunitat de tornar a ser qui era, recuperar (tornar a comprar) aquells que tenia al costat i no ho fa, opta per sembrar el caos.
Sí, opta per destruir. Si hagués tornat enrere no hagués no hagués après res. Tots els grans personatges es caracteritzen per la seva complexitat, per la presa de consciència d’alguna cosa. Si no hi ha presa de consciència no hi ha viatge cap al coneixement i si no hi ha viatge cap al coneixement no hi ha profunditat. Timó fa un viatge cap a la consciència que aquesta societat de la que formava part és mentida, que és un pou de pus social i decideix que l’únic servei que pot fer a la societat és acabar amb allò i construir una cosa nova.
L’única trama important fora de Timó és la d’Alcíbades, el militar que és desterrat i també opta per la venjança. Ha estat la més difícil d’adaptar i actualitzar?
Sí, absolutament. És la que Shakespeare deixa més a l’aire i aquí és la trama més complicada. El general no apareix al primer acte, té una petita aparició i desapareix, però nosaltres l’hem volgut posar a la festa d’amics per justificar que ell no està a un altre lloc quan hi ha un follón que te cagas [manifestacions i aldarulls als carres d’Atenes], i això és el que ens ha portat més feina. A la vegada és la única forma. Qui pot destruir un sistema si no hi ha la violència? Si no hi hagués aquesta figura difícilment Timó aconseguiria el que acaba aconseguint, que sembli que en un moment potser acabarà triomfant l’esperança. Si entrés el militar de la mà de tots els desheretats i no pactés amb el senador de dintre, potser sí que hi hauria un canvi sistèmic… però pacta. Si aquí guanya Podemos o la Colau i pacten, qui es creurà que realment canviaran el més essencial?
A banda d’això, el concepte de desterrar al costat dels selfies o els graffitis, destaca.
Jo crec que hi ha una cosa que encara et deixa més fora: l’apel·lació de la violència. Actualment la violència és quelcom punible, si hi ha violència qualsevol discurs queda descartat. Evidentment a l’època de Shakespeare la violència era un mitja més, una manera més d’aconseguir les coses. Però tot i que això sigui així, ningú posa en dubte el que diu, perquè la violència s’exerceix de moltes maneres. Hi ha moltes formes de violència: fer unes obres absurdes que no calen en lloc de menjadors socials o destinar-los als nens amb exclusió social…
Violència estructural.
Sí, violència estructural que està emparada per la societat i que no és punible! Això forma part de contextualitzar les coses i no concretar-les al detall, sinó d’una forma metafòrica. M’ho estic plantejant ara, però ningú m’ha dit que se senti allunyat de l’obra per la defensa de la violència… Crec que vehiculem les coses cap a un altre lloc, contextualitzem i ens hi acostem des d’altres llocs, no només des de l’intel·lecte.
Un altre canvi és la Flàvia, que a la versió original és Flavi, un personatge masculí. Per què el vau canviar?
Timó és dels pocs personatges de Shakespeare que no té família, que no té vida íntima, no té parella. I això en Shakespeare és molt estrany, perquè normalment parla de la família i els amics. Però hi ha una rèplica en què el Flavi home li diu: “gairebé em fas torçar la meva perillosa natura”. Amb el Pomper [Sergi Pompermayer] ens va semblar que era interessant que, ja que ell és un sociòpata, que viu absolutament de cara a la galeria i que no té vida privada, si les seves tendències sexuals no fossin vistes amb bons ulls de cara en fora, si fos homosexual, ho viuria com una cosa a reprimir. Aleshores vam creure que era un bon funcionament que finalment ell, quan se’n va a l’abocador amb l’Alcíbades i la Flàvia ho vagi confessant d’aquesta manera… I hi ha part del nostre joc que està aguantat en aquesta subtilitat, tot i que potser hi hagi molta gent que no se n’adoni.
I el canvi més gros: l’abocador. Posar-lo en lloc del bosc és arriscat perquè es perd la contraposició de civilització versus naturalesa. Per què heu fet aquesta aposta?
Per Shakespeare la natura era una font de depuració. En aquella època tenien una relació molt més bestia amb la natura, però actualment ja no hi és. D’altra banda, avui dia si una persona que està fora del sistema va a viure al camp en principi no ho veuríem com una cosa dolent, al contrari. L’abocador ens connecta amb l’ara i aquí. Al cap i a la fi qui no pot menjar, menja les restes dels qui poden menjar. Ens funciona com a contextualitzador, com a metàfora: Timó pren consciència i és lliure en aquest abocador. És la gran aposta d’aquest espectacle, buscar aquesta volta. Hem anat contra text en alguns moments per poder-ho fer, però hi guanyem més del que perdem. Creiem que el públic contemporani veu més ràpidament que realment es un clochard, que viu al marge de la societat. A més, l’abocador és una font d’imatges potent. El teatre se serveix de moltes formes: la música, el vídeo, qualsevol forma artística o qualsevol manera q et serveixi per explicar una història, és una forma contemporània i que t’apropa també a la gent. Estem constantment buscant nous públics, doncs potser una forma és aquesta. Per què li hem d’explicar tot amb paraules si ho podem explicar de moltes maneres?
Selvas va crear La Brutal el 2011 per portar L’habitació blava al Teatre Romea, on Julio Manrique acabava de ser nomenat director artístic. Ara s’hi han afegit Cristina Genebat com a coordinadora de continguts i el mateix Manrique com a codirector artístic. Timó d’Atenes és la primera de les fins a 6 produccions que portaran aquesta temporada a diversos teatres: Los Esqueiters (Nao Albet i Marcel Borràs), Santa Nit (Cristina Genebat), i el cicle Tot pels diners al Teatre Lliure amb tres obres diferents. Una proposta, ens diu, per “investigar, treballar i reflexionar sobre el valor i els diners avui com a causa de la situació d’on estem”.
A La Brutal dieu que el vostre treball se centrarà en l’actor, que li toca recuperar el lloc que mai no hauria d’haver perdut. Com es materialitza això a la companyia o en un muntatge?
L’exemple és el Timó. No són ideícas del director, els actors no serveixen perquè l’espectador vegi les ideícas del director; encara que hi siguin, l’eix absolut és l’actor, que és qui finalment t’ajuda a sentir-te identificat. Penso que si molts actors ara ens dediquem a dirigir és perquè hem viscut una època en què la dictadura ha estat del director i de l’autor. Segurament de l’autor perquè s’havien tingut absolutament oblidats en aquest país i és necessari posar-nos al dia amb propostes com el T6 del TNC, o el Lliure que fa apostes molt potents però, a banda de La Kompanyia, no hi ha propostes similars amb els actors. Com que normalment els teatres estan dirigits per directors d’escena, l’aposta forta la fan amb el director i nosaltres creiem que això es pot obrir molt més, com a l’època de Shakespeare. Ell era autor, actor i director!
A la roda de premsa del Festival Shakespeare vas criticar a les institucions culturals presents que durant un temps es deixés morir el festival i s’hi destinés un pressupost de butxaca. Quina ha de ser la principal reclamació del sector teatral a la Conselleria?
El més bàsic és destinar-hi diners, perquè sinó el que està passant és que com que els que volem explicar coses seguim fent-ho, els teatres s’omplen a costa del nostre sou. Nosaltres encara, perquè penso que som uns privilegiats, però els xavals que estan sortint de l’Institut del Teatre i estan muntant companyies ho tenen molt complicat. Si mires les xifres de la temporada passada a Barcelona i mires les companyies que van anar taquilla, les sales que no van pagar la producció de l’espectacle i que van seguir cobrant el 60-40% [60% del que es recapta a taquilla per la sala, 40% per la companyia] i mires la gent que hi havia, treus el 21% d’IVA i el 10% d’autors, la pregunta la tens clara: què els devia quedar i com poden viure amb això?
Si haguéssim parat i haguéssim tancat les sales, els polítics haurien reaccionat. És cert que ara hi ha una relació més cordial amb la Conselleria, un apropament, però com que les necessitats econòmiques i el model està canviant, qui finalment està pagant o ha pagat els plats trencats és la professió. No es fan produccions com es feien abans, el Nacional ha retallat en 5 produccions, el Lliure ha retallat nosequè… És aquest el model que volem? Jo vull un país on la cultura sigui recolzada, on les esquerres no s’hagin d’excusar per invertir en cultura i això sigui una marca de país, igual que ho hauria de ser la salut i l’educació pública. Ningú s’avergonyeix que intentem tenir una escola pública potent, per què ens hem d’avergonyir de tenir una cultura pública?
Text i fotografies de l’entrevista: Mercè Rubià
