Que el teatre musical sempre ha buscat font d’inspiració externa és una certesa des dels seus orígens, quan als anys 30 els musicals de Broadway van deixar de ser un seguit de números musicals amb esquetxos intercalats i van passar a tenir argument, com les òperes de la vella Europa.
D’on sortirien, a partir d’ara, les històries per escriure els llibrets? Doncs com passava també amb les òperes, els musicals no eren més que adaptacions escèniques de novel·les, relats i, principalment, grans obres de la literatura clàssica, sobretot si ja eren conegudes. No oblidem que el teatre musical és un entreteniment de masses. Com el cinema.
Precisament per això Hollywood també fa servir la mateixa tàctica, perquè, si el públic ja coneix el títol (o com a mínim li sona), ja queda resolta una part —una bona part— de la campanya publicitària.
Els orígens
Però durant molts anys va ser, en realitat, Broadway qui va inspirar Hollywood, i quan un espectacle musical o de text funcionava a Nova York, la pantalla gran s’encarregava posteriorment de continuar esprement l’èxit del títol. Show boat (1952) o Porgy & Bess (1959), passant per Kiss me Kate (1953) o Guys & dolls (1955) són algunes de les primeres adaptacions d’èxits del teatre musical al cinema.
No és fins a la segona meitat del segle XX que la inspiració esdevé més recíproca i Broadway també comença a fixar-se en els grans títols del cinema (musicals o no) per la mateixa raó per la qual ho feia amb els èxits de venda literaris: la popularitat.
Així doncs, si mai algú lamenta (?) que avui en dia els espectacles musicals es basen sempre en pel·lícules, els podeu recordar que ja als anys 60 Bob Fosse va convertir Las noches de Cabiria (Fellini, 1957) en el musical Sweet charity (1966), i que poc després Burt Bacharach va posar música a Promises, promises (1968), espectacle que va traslladar a escena l’exitosa pel·lícula L’apartament (Billy Wilder, 1960).
No cal ni dir que mestres indiscutibles del gènere han trobat inspiració directa en títols cinematogràfics: Somriures d’una nit d’estiu (Ingmar Bergman, 1955) va ser A little night music (1973) amb Stephen Sondheim, i Alan Menken va convertir el film La botiga dels horrors (Roger Corman, 1960) en el musical de culte dels 80.
I sí, d’acord, malgrat totes les referències històriques, ningú pot negar que al llarg dels darrers 20 anys tant Broadway com el West End han viscut un boom de grans musicals inspirats en pel·lícules, amb Disney posant en marxa la seva implacable maquinària des que van aterrar a la cartellera amb The beauty and the beast (1994) i seguint amb cops d’efecte (i de taquilla) com el que el cineasta Mel Brooks va propinar amb The producers (2001) o l’aclaparador èxit que va obtenir Hairspray (2002). Èxits que engresquen la resta de productors a capbussar-se en els catàlegs de les grans cases cinematogràfiques. Fins i tot l’MGM es va posar a fer teatre amb Legally blonde (2007) o Dreamworks amb Shrek (2008).
Ara que ja hem acceptat que una pel·lícula, o fins i tot una sèrie de televisió, pot resultar igual d’inspiradora que una novel·la a l’hora de crear un musical, també cal acceptar, és clar, que el pes visual d’un film i, sobretot, la seva banda sonora pot marcar molt més —i pràcticament de manera inevitable— tota la reinterpretació creativa de l’espectacle.
La clau de tot plegat és fins a quin punt els productors d’un musical demanaran a l’equip creatiu que recreïn a escena tot el que passa a la pantalla, gairebé fotograma a fotograma, o bé els deixaran carta blanca per allunyar-se tant com vulguin del cel·luloide original, a fi d’aconseguir el millor resultat escènic possible.
Sabem que al gran públic li agrada més reconèixer que conèixer, però una bona adaptació és la que en cap moment et fa enyorar la pel·lícula. És només aleshores quan triomfa el llenguatge escènic, quan sap recrear a escena allò que coneixem però hàbilment esquiva la comparativa. The lion king (1997) o SpongeBob SquarePants: The Broadway musical (2016) són magnífics exemples de com sorgeix una nova estètica, genuïnament teatral, a partir de referents visuals de la pantalla.
I si nosaltres com a espectadors fem un examen de consciència sincer, què preferim? Sortim més satisfets com més elements del film reconeixem a escena?
Gaudiríem igual de Singing in the rain (1983) si els creadors de la versió teatral haguessin prescindit de la icònica imatge del fanal i la pluja? O si a The bodyguard (2012) no sonés en cap moment l’I will always love you? L’efecte corprenedor de veure volar davant teu Billy Elliot (2005) al so de Txaikovski és exclusiu del teatre o de com irromp a escena el taxi groc entre els ballarins de Fame (1995), evocant la imatge del videoclip d’Irene Cara.
Alguns exemples recents
Tots aquests són exemples que aquests dies podeu comprovar per vosaltres mateixos a la cartellera de Barcelona, però si voleu recórrer el camí a la inversa, és a dir, veure en cinema adaptacions d’èxits recents del teatre musical també teniu novetats on triar: des del remake de West side story (2021), que suposa la primera incursió de Spielberg en el cinema musical, fins a estrenes com Tick, tick… Boom! (2021), debut també en la direcció cinematogràfica de Lin-Manuel Miranda, que trasllada a la pantalla el musical de Jonathan Larson i alhora aprofita per homenatjar l’univers de Broadway dels darrers anys. I a propòsit de Lin-Manuel Miranda, no deixeu escapar la pel·lícula basada en el seu primer èxit, In the heights (2021), estrenada als cinemes durant l’estiu però ja disponible a les plataformes.
Aquest desembre també comprovarem si l’adaptació al cinema de Dear Evan Hansen (2021), un dels musicals més premiats i aplaudits per la crítica, fa justícia als elogis de l’espectacle original o si, com tot sembla indicar, acabarà sent un altre intent fallit com fa un temps ho va ser Cats (2019). Tot el contrari que l’adaptació del musical Everybody’s talking about Jamie (2021), un film que pel camí no perd ni un bri de tota l’emoció i la força reivindicativa que té a escena la història d’aquest adolescent que somia ser drag-queen.
Per Christian Machío / @Christianmachio
