Emma Vilarasau encarna un personatge vital i tenaç, protagonista absolut de l’obra “frontissa” del dramaturg irlandès Samuel Beckett, ‘Els dies feliços’, una tragicomèdia sobre la lluita i la supervivència en temps de crisi, solitud i desesperació.
Si estiguéssiu atrapats i enterrats de cintura en avall enmig del no res, us seguiríeu rentant les dents? La protagonista d’Els dies feliços, la Winnie, sí. De fet, són aquestes petites coses, rentar-se, pintar-se els llavis, posar-se el seu barret o llegir, les que sostenen la seva lluita aferrissada per sobreviure tot i estar ensorrada en un paisatge desolador amb l’única companyia d’un marit, Willie, que ha perdut pràcticament la capacitat de parla i raó.
Teatre de l’absurd, n’han dit, però el director de l’obra, Sergi Belbel prefereix donar-li una altra etiqueta: existencialista. “Beckett fa una reflexió de l’existència sense pietat i que, de tan dràstica, és còmica”, diu Vilarasau, que considera que el dramaturg crea uns personatges tan allunyats de la nostra realitat que fa més fàcil identificar-nos-hi. “Sense voler alliçonar, ens fa de mirall i ens enfronta en aquest no res en què vivim”. L’absurd és l’envoltori, no el fons.
‘Els dies feliços’ és tot un repte interpretatiu. La protagonista passa tot el primer acte enterrada de cintura en avall i, el segon, fins al coll. De fet, és per això que Belbel la considera una obra “frontissa”, perquè a partir d’aquest segon acte i en totes les seves obres posteriors Beckett abandona el moviment del cos humà i se centra en petites parts del cos. “En la trajectòria d’una actriu hi ha papers necessaris. La Winnie és sens dubte un d’aquests, i és el que li tocava interpretar a l’Emma”, assegura el director. De fet, va ser l’actriu qui li va proposar de dirigir-la i portar-la al Lliure. “Després de representar Agost i Barcelona a la Sala Gran del TNC tenia ganes de fer una cosa més petita, tornar als matisos i la proximitat del públic”, explica Vilarasau.
I de matisos no n’hi falten, al text. Hi ha més indicacions que frases i fins a 140 silencis. Beckett és extremadament detallista, acota fins i tot els segons ha de durar un so o els centímetres que s’ha de moure l’actriu. “És un constrenyement excessiu?”, pregunta Belbel. “Avui dia els directors es volen significar, mostrar el seu món propi, però amb Beckett no es pot. Si arrenques el seu món, el que fas és pervertir-lo. Nosaltres hem seguit la seva partitura fil per randa”.
Una Winnie i un Willie diferents
Malgrat tot, Belbel explica que hi trobarem una Winnie i un Willie diferents dels que hem vist fins ara perquè “un cop superes totes les traves que et posa Beckett en el text i entres al seu món, hi trobes llibertat, sobretot en els sentiments”. A més, “portem 6 o 8 anys de crisi i és impossible fer aquesta obra sense tenir-ho en compte. Cada dia hi ha més Winnies i més Willies, personatges desposseïts, desarrelats, desnonats, però ben visibles”. És per això que no han fet una Winnie innocent, sinó amb caràcter. Tot i la seva candidesa i coqueteria sap perfectament què és el que l’envolta.
Un altre dels canvis serà en l’escenografia, personatge essencial de l’obra. La famosa muntanyeta on està ensorrada Winnie prendrà vida gràcies a l’esceanògraf Max Glaenzel, que ha aconseguit convertir-la en un paisatge desolador inspirat en el planeta Mart. I és que, segons Belbel, és com serà la Terra un cop els humans la destruïm (i no queda gaire). A més, dalt de l’escenari hi haurà uns miralls que permetran a alguns espectadors veure què fa Willie, interpretat per Òscar Molina, un personatge que en tots els muntatges anteriors només apareixia al final
Més de mil entrades venudes
“Sense fer cap mena de propaganda, ja hi ha més de mil entrades venudes”, explica l’actor Òscar Molina, que assegura que en un moment com aquest en què “només preocupa el rendiment econòmic i no el contingut del teatre”, és una satisfacció. De fet, per al mes de maig només queden les entrades de les últimes files, però no us preocupeu, Belbel assegura que l’ha vist des de tots els seients i els millors, són dalt de tot.
(Text: Mercè Rubià)
