Don Pasquale de Donizetti, una de les obres més representatives de l’òpera bufa i considerada per molts una de les millors juntament amb Il Barbieri di Siviglia, donarà el tret de sortida de la temporada artística al Gran Teatre del Liceu. La producció, estrenada a l’Opéra de Parisel 2018, compta amb la direcció de l’italià Damiano Michieletto i la batuta musical de Josep Pons i estarà en cartell fins al 9 d’octubre.
Una crítica a la societat del segle XIX
La història d’aquesta òpera se centra en la figura de Don Pasquale, un vell i ric abar que ha decidit casar-se i buscar un hereu perquè està decebut amb el seu nebot, qui en comptes d’acceptar un matrimoni per interès ha apostat per casar-se amb Norina, una jove vídua. A partir d’aquí comença una esbojarrada situació en la que el vell protagonista, a punt de tornar-se boig, acabarà acceptant els sentiments dels seu nebot.
L’òpera original de Don Pasquale no és tan sols una història còmica sobre el comportament del ric protagonista, és també una crítica al context sociocultural del s. XIX, en concret, a idees antigues com els matrimonis pactats. Una obra amb aires renovadors a favor de l’emancipació femenina amb un important missatge de fons tan vàlid a l’època de l’autor com a l’actuaitat: els canvis són inevitables i cal ser flexible quan s’esdevenen, un avís tan necessari el 1843 com avui dia. Per posar a escena tot això Michieletto ha apostat per una estructura minimalista que actúa com a metàfora de com Don Pasquale, de mica en mica, ho va perdent tot mentre que Norina i el seu estimat van guanyant espai, llibertat i futur.
Don Pasquale és un títol principal del bel canto italià i això significa que la melodia brilla a totes les escenes de l’òpera. Aquesta expressió melòdica tan inusual comptarà amb Carlos Chausson, en el rol titular, Andrzej Filonczyk, Carles Pachón, Xabier Anduaga o Sara Blanch i Serena Sáenz.
Donizetti i l’òpera bufa
Tot i que Gaetano Donizetti va escriure diversos títols còmics durant la seva carrera, entre els quals clàssics com ara L’elisir d’amore i La fille du régiment, l’òpera bufa no va ser la seva especialitat ni tampoc la seva preocupació principal. Com a compositor romàntic, Donizetti va donar el seu màxim en les tragèdies ambientades a l’edat mitjana, un entorn perfecte per exaltar passions a través de les seves melodies.
El 1943, quan Donizetti ja vivia el seu darrer període artístic, l’òpera bufa ja no era l’expressió de la moda del moment, sinó un estil que més aviat reculava; les últimes grans obres de l’estil còmic italià només van destacar fins la darreria del XIX, amb el Falstaff de Verdi i la breu Gianni Schicchi de Puccini. Tanmateix, l’estil còmic era vàlid per a una posar de manifest temes que feien capficar a Donizetti: l’afirmació de l’ànima romàntica i el desig d’emancipació de l’individu, i especialment de la dona, i és que a Don Pasquale, la malgrat el nom, molts consideren a Norina com a protagonista.
Gaetano Donizetti (Bergamo, 1797-1848)
L’òpera bufa venia de la commedia dell’arte, una mena de teatre de carrer que des del Renaixement servia per ridiculitzar els vicis i els arquetips socials, i Donizetti es va inspirar en els personatges típics, com Pantalone –el vell remugaire–, Colombina –la jove espavilada i plena de gràcia– o Arlecchino –el jove embolicador– per teixir la trama de la història.
L’òpera bufa italiana del XVIII era de mena costumista i lleugera, una comèdia d’embolics amb criats impertinents i sense gaire aprofundiment. Donizetti, però, partia d’una línia més evolucionada, que havia iniciat Mozart, que va aprofitar l’estil humorístic per posar en dubte l’ordre jeràrquic del seu temps o exposar el costat fosc de l’ànima humana. Gaetano Donizetti (Bergamo, 1797-1848) pertany a aquesta línia avantguardista, ja que més enllà de les situacions còmiques i la música refrescant, es va endinsar decididament en l’esperit romàntic, revolucionari i transgressor, per aconseguir una obra cabdal de l’humor i de la crítica social.
Més informació, imatges i entrades a:
