Per Gerard Guerra i Ribó / @Gerard__GR
Sovint parlar d’òpera resulta una mica estrany, sorprenent o desesperançador per a les persones que no coneixen (gaire) el gènere. A diferència del teatre (en totes les seves manifestacions), l’òpera (que també és teatre!) sol tenir una pàtina com de cosa incomprensible, difícil o fins i tot inaccessible. Com tots els tòpics, tenen una part de raó però també de mentida. I des d’aquestes línies, espero que a partir d’avui podré explicar-me amb prou claredat perquè es vegi que més enllà dels tòpics, l’òpera és una manifestació artística tan interessant i emocionant com qualsevol altra. Només cal tenir les ganes de descobrir-la.
Però, és clar, si aquesta prevenció o dificultat ja passa amb l’òpera, si us parlo de sarsuela sembla que la situació és encara més complexa. “Sarsuela? -direu-. Però això no és allò que s’escoltava a la ràdio fa cinquanta anys mentre les nostres àvies cosien o cuinaven?” Efectivament, la sarsuela està molt integrada al bagatge cultural d’una determinada generació del país, sobretot de classe popular, que durant molts anys va tenir aquest gènere com a música de fons de la seva vida quotidiana.
Què és la sarsuela?
I exactament què és la sarsuela? Tot i que va néixer al Barroc vinculada al palau d’on pren el nom, la sarsuela moderna és un gènere de música dramàtica, com l’òpera, però se’n diferencia bàsicament en tres aspectes. Primer, la clara intenció de compondre per a un públic popular. Segon, i conseqüència d’aquest primer, la llengua dels llibrets solia ser el castellà (o el català!), perquè el públic entengués l’argument (perquè, en canvi, les òperes solen ser en italià, alemany o francès). I tercer, l’òpera sol tenir recitatius cantats i musicats, en canvi els de la sarsuela són parlats, com passa als “singspiel” alemanys (per exemple, La flauta màgica de Mozart) o les anomenades “opéra-comique” franceses (un gènere dramàtic que deriva dels vodevils). En resum, la sarsuela combina fragments parlats en què es fa avançar la història que s’explica mitjançant el diàleg (el que se’n diu recitatiu) amb moments de cant líric en què un personatge (o un grup de personatges, o el cor) expressa algunes emocions que es deriven del diàleg que s’acaba de produir (igual que passa en òpera, de fet).
A nivell musical, la diferència entre sarsuela i òpera és, grosso modo, molt poca, perquè tots dos gèneres busquen l’excel·lència musical i temàtica. Tot i això, dins la sarsuela del segle XIX i XX se sol distingir dues categories: l’anomenada “género chico” i, per oposició, el “género grande”. La primera, nascuda en un context de dificultats econòmiques, sol ser una obra més reduïda pel que fa a cantants i músics i acostuma a tractar temes costumistes o quotidians amb la clara voluntat d’entretenir, a més de tenir una durada més breu, cosa que permetia que el públic pagués una entrada més barata. El “género grande”, en canvi, sol ser més llarga i aspira a tractar temes de més transcendència (tot i que no sempre). I d’entre els títols més destacats d’aquesta segona categoria hi ha Doña Francisquita, una sarsuela composta per Amadeu Vives (1871 -1932) i estrenada l’octubre de l’any 1923 primer al Teatro Apolo de Madrid i dos mesos després al Teatre Tívoli de Barcelona, en tots dos casos amb molt d’èxit.
L’argument de ‘Doña Francisquita’
Doña Francisquita és considerada una de les sarsueles més importants. El llibret va ser fet a quatre mans entre el dramaturg asturià Federico Romero i l’escriptor madrileny Guillermo Fernández-Shaw. L’argument, que està basat en la comèdia La discreta enamorada, escrita per Lope de Vega el 1604, explica la història dels inicis amorosos entre Fernando i Francisquita. Fernando és un estudiant que festeja amb Aurora, una actriu còmica orgullosa i frívola, fins que un dia coneix a Francisquita, amb qui ràpidament percep una bona connexió. Però resulta que Matias, el pare de Fernando, vol casar-se amb la mateixa noia, cosa que complica la situació per al seu fill. Animat pel seu amic Cardona, Fernando es declara a Francisquita abans que ho faci el seu pare, que, estupefacte, acaba decantant-se per Aurora. Finalment, i després d’uns quants embolics propis de les comèdies de costums amb aire de vodevil, Fernando i Francisquita esdevindran parella i Matias es quedarà amb un pam de nans, perquè serà Cardona qui tindrà una cita amb Aurora.
En aquesta obra se’ns presenta un retrat del Madrid romàntic d’una forma poètica, acolorida i amb molta vivacitat, motiu pel qual també se sol considerar una òpera còmica de gran qualitat. Musicalment, Vives va aconseguir crear una partitura en què l’ànima popular del Madrid del 1840 llueix en tota la seva esplendor, amb números musicals molt populars i coneguts pel públic, com la «Canción del ruiseñor», una peça típica del repertori de soprano lleugera, o la romança per al tenor «Por el humo se sabe donde está el fuego».
Per acabar, potser convé dir que la producció que presenta el Liceu, dirigida per Lluís Pasqual, vol ser atemporal i moderna, quelcom que, tot i trair el llibret original, pot ser un gran al·licient d’aquesta producció que, a més, està encapçalada per dos cantants especialitzats en aquest tipus d’obres líriques, el tenor Celso Albelo i la soprano Maria José Moreno. És una de les millors ocasions per descobrir el gènere.
