La poca presència de dones en la direcció i la dramatúrgia dels espectacles d’aquesta temporada ha generat nombroses crítiques a les xarxes socials, tant per part del sector (actrius, directores, gestores culturals…) com del públic. Els col·lectius Dones i cultura i Dona’m escena, que n’ha difós les dades a través de diferents gràfics, n’han estat el màxim exponent.
Si a finals de la temporada passada us vam fer un recull per reivindicar les directores d’escena que tenim el país, ara us seleccionem 14 espectacles dirigits o escrits per dones que no us podeu perdre. És la segona part de tres articles dedicats a les dones creadores, que acabarem donant-los veu per tal que puguin opinar elles mateixes de la situació en les arts escèniques.
7 DONES QUE TRENQUEN COTILLES
El Maldà aposta per una temporada plena de dones, companyies, nova creació i recuperació d’èxits. Barbes de balena n’és un bon exemple. Va ser un dels grans èxits de la temporada passada, de nova creació i amb un equip format íntegrament per dones. Mònica Bofill dirigeix Barbes de balena al Maldà, una peça amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart que recorda la figura de la doctora Dolors Aleu, la primera dona llicenciada en medicina. Amb un equip format íntegrament per dones, l’obra fa alhora un recorregut per la memòria de les àvies i besàvies i una reflexió de les cotilles que encara oprimeixen la dona d’avui.
UN HOMENATGE A LES DONES PERSEGUIDES
Durant aquestes Festes de la Mercè al Parc de la Ciutadella s’hi podrà veure Mulïer, de la companyia Maduixa, del País Valencià. Una peça de dansa sobre xanques amb dramatúrgia de Roser de Castro, direcció coreogràfica de Mamen García i interpretat per cinc ballarines que pretén investigar els límits físics amb la dansa i l’equilibri, el moviment i la poesia o la força i les emocions. És, també, un homenatge “a totes les dones que durant segles i segles d’opressió han lluitat i segueixen lluitant per mantenir viu el seu jo salvatge, i que reclamen el seu dret de ballar i córrer lliurement pels carrers i places de la nostra societat”.
AGNÉS MATEUS TORNA A LA CÀRREGA
Després d’Hostiando a M, on Agnés Mateus disparava contra tot i tothom, ara torna a la càrrega amb Rebota, rebota y en tu cara explota. Un espectacle on vol desfogar-se i cridar contra tot: el turisme, els “amics” que ara s’han convertit en polítics… I sí, també de les dones. I és que no n’ha per menys. “Les dones no ‘perdem’ la vida, a les dones ens assassinen. Comencem a dir les coses pel seu nom”, diu. Això per començar, però vol parlar també “de la nostra passivitat, de l’acció de les gents petites que està canviant el món a poc a poc o de la violència”. Només tenim clara una cosa: rebrà tothom.
UN VIATGE A LES TENEBRES DEL SISTEMA CAPITALISTA
Lluïsa Cunillé és una de les grans dramaturgues del país i és l’encarregada d’obrir temporada de la Sala Gran del Teatre Nacional. Ho fa amb Islàndia, que parteix de la història personal d’un jove islandès a Nova York per parlar d’un sistema que trontolla. Escrita just quan començava a esclatar l’última gran crisi que va sacsejar l’economia mundial, és una de les obres majors de la dramaturga.
UNA REFLEXIÓ SOBRE LA PRECARIETAT ACTUAL
L’actual autora resident de la Sala Beckett, Marilia Samper, presenta la seva última creació: L’alegria. Directora d’obres com Animals de Companyia, d’Estel Solé, Pulmons de la companyia Sixto Paz i autora de Petits Monstres, ara presenta un nou text que reflexiona sobre la precarietat i la pobresa que ens envolta i que “es troba molt més a prop del que creiem”. Una realitat crua que l’autora reflecteix “sense llàgrimes, sense sentimentalisme, centrant-se en la capacitat de lluita de l’ésser humà”.
QUÈ VOL DIR SER DONA?
Sol Picó és, sens dubte, una de les coreògrafes més reconegudes del país. Els últims anys ha treballat de manera recurrent qüestions al voltant de la dona. A We Women ha preguntat a dones de mig món què vol dir, per elles, ser dona i ho trasllada a l’escenari a través de la dansa acompanyada de les ballarines Julie Dossavi, Minako Seki i Shantala Shivalingappa.
UN CRIT CONTRA LA VIOLÈNCIA SEXUAL
L’aliança de Les Impuxibles (Clara i Ariadna Peya) amb la dramaturga i directora Carla Rovira per abordar una qüestió tan difícil de portar a l’escenari com la violència sexual va començar com un Embrió del Festival Escena Poblenou. Ara hi tornen per mostrar l’obra acabada. Aüc és un espectacle multidisciplinari poètic i contundent alhora. Sens dubte, un dels espectacles del passat Festival Grec més recomanats pels col·laboradors de Teatre Barcelona.
UNA RUTA PEL 22@
I encara una altra proposta d’Escena Poblenou: 22A de la companyia Silere, formada per Andrea Paz i Maria Capell. Després del seu pas a FiraTàrrega 2016 amb Terra condere, un site specific que posava el focus en l’espai que havia d’ocupar una presó que s’havia projectat en uns terrenys propers al poble, ara s’endinsen al barri del Poblenou. Es pregunten quin impacte té el projecte del 22@ sobre el barri i de quina manera el modifica i afecta a les seves activitats, al veïnat i al mercat immobiliari i el seu increment de preus a través d’un recorregut amb vehicles no motoritzats.
AMISTAT, AMOR I SOLITUD A TRAVÉS DE LA VIDA DE TRES DONES
Una autora contemporània, tres grans actrius i una directora cada cop més consolidada al teatre i al cinema. Sílvia Munt dirigeix Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat a Les noies de Mossbank Road, d’Amelia Bullmore. Una tragicomèdia que parla de l’amistat, l’amor i la solitud a través de diverses etapes de la vida de tres joves que es coneixen en un pis d’estudiants que es convertirà en família.
L’ESTRENA DE MARTA ARAN
L’actriu Marta Aran s’estrena com a dramaturga a La noia de la làmpada. L’obra explica la història de l’Alba, una dona lluitadora que sempre ha intentat fer-se un nom en el món artístic de l’art i que ara està en un moment decisiu de la seva carrera. I si ser dona i intentar-se fer un lloc al món laboral ja és difícil, a més té un embaràs de risc i no pot assumir totes les responsabilitats que ella voldria, per culpa del seu estat de salut. Real com la vida mateixa, que diuen.
UNA HISTÒRIA CRUEL
Tornem a El Maldà. I és que és dels pocs teatres amb una programació paritària. Victoria Szpunberg s’hi referia, de fet, a la presentació de temporada: “Els teatres públics n’hauríen d’aprendre, de la presència de dones a El Maldà”. La dramaturga recupera la seva obra La màquina de parlar, estrenada ara fa 10 anys, interpretada per Sandra Monclús, Marc Rosich i Jordi Andújar. Una història cruel i romàntica on les màquines i les emocions es fonen en una espiral d’esdeveniments al límit de l’existència. Una obra que “va tenir un impacte interessant i fora de Catalunya encara s’està representant”.
ALIANÇA CENDOYA-FARRÉ
Després de l’èxit de La Partida, Vero Cendoya presenta ara un espectacle de dansa-teatre amb text de la periodista i escriptora Natza Farré, autora del llibre Feminisme per a microones. IF (L’últim desig) és un viatge emocional on el cos i la paraula ens porten de la mà cap a un ambient sòrdid i oníric, carregat de records, flashbacks i personatges imaginaris que simbolitzen la complexitat d’un dels màxims motors vitals: el desig.
DOBLE SARAH KANE
Sarah Kane és una autora que costa veure als escenaris catalans. Aquesta temporada, per sort, hi haurà ració doble. La Sala Beckett recupera Psicosi de les 4.48, amb l’aplaudida interpretació d’Anna Alarcón, i el Teatre Nacional programa Blasted, dirigida per Alícia Gorina. Un text vigent que al seu moment va impactar de manera insòlita la societat britànica i la va convertir en una de les fites teatrals més emblemàtiques del segle xx.
CONTRA EL PATRIARCAT
The Mamzelles van guanyar el Primer Premi de la Beca DespertaLab, organitzada per la Nau Ivanow i la Sala Àtrium, amb el seu projecte més ambiciós, Màfia, una peça que posa en qüestió el sistema patriarcal a través de la història de quatre filles d’un capo de la màfia calabresa. Després de guanyar-se també el favor del públic a finals de la temporada passada, ara tornen a la Sala Àtrium amb la seva particular mala llet.
LES DONES DE MARTA CARRASCO
Perra de nadie, l’últim espectacle de Marta Carrasco omple l’escenari amb les dones que habitaven els seus espectacles anteriors. Com la Lili, una “perra de nadie” perquè, com diu la creadora, només aquell que “no és ningú i de ningú, pot arribar fins al fons de la seva intimitat”. Imatges colpidores i una música amb un paper destacat acompanyen moments d’horror i de denúncia. Però també hi ha espai per a l’humor, per als silencis i fins i tot per als moments incòmodes amb els quals l’artista interpel·la els seus espectadors.
