Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Makovski posen veu, moviment i música a les dones que van patir la Guerra Civil i el franquisme al TNC amb Només són dones. Al Teatre Akadèmia, Anna Estrada dirigeix Troianes 15, una versió de l’obra de Jean-Paul Sartre que mostra la violència contra les dones en la postguerra.
MÍRIAM ISCLA, SOL PICÓ I MAIKA MAKOVSKI, UN TRIÒLEG A LES PRESONS FRANQUISTES
Les dones són les grans oblidades de les guerres. Invisibilitzades per enemics, marits i companys de lluita, absents als llibres d’història i cròniques periodístiques. Neus Català ha explicat repetidament que fins que Montserrat Roig no va anar-la a trobar per recuperar el testimoni de les dones als camps de concentració, mai ningú no se n’havia preocupat. I el que és pitjor: els mateixos homes presoners negaven l’existència de camps de concentració exclusius per a dones, fins i tot que hi hagués dones preses. Aquest dimarts, Neus Català, l’última supervivent catalana de Ravensbrück, ha complert 100 anys, i ja en fa molts que alça la veu i que juntament amb altres dones ha aconseguit mantenir viva la memòria. Però no per donar a conèixer la seva història concerta, sinó perquè aquesta serveixi per donar a conèixer l’infern que van viure milers i milers de dones. La mateixa raó que ha portat Carmen Domingo a escriure Només són dones, una peça que vol rescatar de l’oblit les dones que van viure la Guerra Civil i el començament del franquisme.
L’obra, que enllaça tres monòlegs basats en històries reals i dos totalment ficcionats, vol mostrar que el ventall de dones que van acabar a les presons de Franco era molt gran. I és que, per Domingo, que porta anys recuperant i estudiant testimonis de l’època, sovint (i sobretot els primers anys de postguerra) se les posava a la presó pel simple fet de ser dones, “por putas y chorizas”. Així, el text recull les vivències de tres dones empresonades: una catòlica condemnada per la implicació política del marit, la d’una política conscient i organitzada, i la d’una jove miliciana, impetuosa però menys reflexiva, tot i que “dintre de cada dona hi ha moltes dones, i cap relat és fidel al 100% a una única història”. Per completar el relat, també hi apareix la que fou una nena de Rússia, una d’aquelles criatures que van enviar a l’exili sense la família i que, en tornar, no sabien ni què ni d’on eren, i una néta que vol recuperar els óssos de la seva avia, encara avui desapareguts.
Míriam Iscla posa veu a aquestes dones acompanyada per Maika Makovski, que ha optat per una música “humana, no política i orgànica” per complementar els textos sense aturar la dramatúrgia, i Sol Picó, que expressa el dolor a través del moviment, convertint el seu cos en l’extracció de totes les dones. “Més que monòlegs, el que fem és un triòleg“, diu l’actriu, “el recolzament entre les tres és constant: on no arriba la paraula, el moviment i la música completen el dibuix i van clavant petits punyals”. I és que la història és la que és, crua, dura, real, però “és important recuperar la memòria històrica, perquè en aquest país no s’ha fet justícia”, recorda la directora, Carme Portaceli, que ha volgut construir un espectacle que inevitablement mostra aquest dolor i la realitat, però que fuig del drama i, a més, mostra l’esperança que tenien aquestes dones en la seva lluita i la immensa solidaritat que hi havia entre elles.
Carmen Domingo, però, ha procurat que Només són dones no sigui un relat “guerracivilista”, perquè està convençuda que en d’altres països que han viscut guerres i dictadures, la violència i la repressió cap a les dones ha estat la mateixa. Ho diuen ben clar les oenagés especialitzades en conflictes: les guerres vulnerabilitzen les dones, les fan més susceptibles a patir abusos sexuals, violacions, tortures, patir malalties psicològiques i enfrontar-se a embarassos amb més risc de complicar-se.
LES DONES COM A TROFEU DE GUERRA
La història de la Manorama, una dona índia violada brutalment fins la mort davant la seva família per diferents soldats, va ser el detonant perquè Anna Estrada es decidís a portar a escena una versió de Les Troianes de Jean Paul-Sartre, que alhora versionava l’obra d’Eurípides. Una peça que parla del paper de la dona a la postguerra, del paper al que se la relega, on les protagonistes, les dones de Troia, són repartides com a trofeus de guerra per ser esclaves i concubines dels vencedors. I és que, si bé “qualsevol guerra és devastadora per totes les parts afectades, en totes, a banda de les atrocitats i la barbàrie que l’ésser humà és capaç de provocar, a les dones se les pot humiliar, se les viola i se’ls pren la veu sistemàticament”, diu Estrada.
La dramaturga està convençuda que “com a societat ens cal una reflexió profunda del que està passant amb la violència de gènere, aquest comportament encara massa arrelat i present en totes les societats”. I això és el que pretén Troianes 15, “reflexionar sobre el valor que donem a la dignitat, veu i opinió de la dona al s.XXI”. En aquesta versió, doncs, ens trobem en un país mediterrani, l’any 2015, en un campament de presoneres proper a una platja, amb dones i nens. Ramon Bonvehí, Queralt Casassayas, Anna Estrada, Stephane levy, Magda Puig i Lavinia Vila donen vida als personatges després d’un procés de creació a través de la percepció, amb l’exploració i desenvolupament dels recursos sensorials i els efectes que això produeix l’actor a escena, una recerca pràctica característica de la companyia La Pell.
Text: Mercè Rubià
