La companyia Parking Shakespeare es refugia del fred al Teatre Tantarantana per mostrar l’obra més representada de Christoper Marlowe, Eduard II, que despulla les entranyes de tot allò que envolta el poder amb un muntatge auster i uns personatges adolescents i testosterònics que han passat del drama a la tragicomèdia.
Els Parking Shakespeare són coneguts per les seves representacions de comèdies de Shakespeare al Parc de l’Estació del Nord a l’estiu. Allà han fet de la necessitat virtut i s’han adaptat a un teatre auster, on text i actors són els clars protagonistes, pràcticament sense atrezzo, escenografia o il·luminació. A l’hivern, però, canvien la comèdia pel drama i enguany, després de fer dos Parking d’Hivern passant fred a Palo Alto i la Fabra i Coats, s’instal·len al Teatre Tantarantana. “Ens hem fet grans i hem entès que a sala també podem fer el teatre que ens interessa. Els recursos hi són, però podem triar fer-los servir, o no”, expliquen. Com que són una companyia sense director, per a cada obra en tenen un de “convidat”. Aquest cop és Roberto Romei, també codirector artístic del Tantarantana, que s’ha fet seves aquestes regles d’austeritat i ha volgut jugar amb la senzillesa per presentar-nos “l’obra més contemporània” de Christopher Marlowe, Eduard II.
Igual com d’altres escriptors de l’època, se sap ben poc de Marlowe. Les estranyes circumstàncies de la seva mort amb només 29 anys fan que fins i tot s’especuli si no va simular-la per continuar escrivint amb sota el nom de William Shakespeare. Sigui com sigui, sembla força acceptat que Christopher Marlowe era espia de la reina Elisabet II, “per això l’obra es tan bona, perquè coneix perfectament els mecanismes de poder”, diu convençut Romei, que explica que l’obra “retrata tota aquella gent que està al voltant del poder, sempre amb la voluntat d’influenciar en un món on no hi ha secrets perquè està ple d’espies a un cantó i l’altre, pagats pel govern i els diversos estaments del poder”.
L’obra, que forma part de la ruta Shakespeare&Marlowe, recrea el regnat d’Eduard II, que va viure les revoltes dels seus nobles a causa de la seva relació amb Piers Gaveston i dels privilegis que li va atorgar. “Les escenes de l’obra són de 2 o 3 minuts, té un llenguatge molt ràpid i dinàmic, un estil que podria ser perfectament contemporani anglès, gens comú en el teatre elisabetià”, explica Romei. “Però també és modern perquè, a diferència de les obres de Shakespeare, no hi ha bons i dolents. Aquí tots són dolents, però no del tot. Hi ha una lluita de tots contra tots”. D’una banda, el rei i de l’altra la Cort, els representants dels poders fàctics de la societat: el financer, l’eclesiàstic i el militar. I el detonant, el fet que el rei faci passar per damunt de tots ells el seu amant, Piers Gaveston. “Els nobles lluiten contra Eduard perquè no toleren que algú de fora del cercle hi entri, volen mantenir la seva parcel·la de poder”, segueix el director, que es mostra convençut que el rebuig no es deu, en cap moment, al fet que la relació sigui entre dos homes. “És impressionant la naturalitat i l’acceptació amb la que es mostra la relació homosexual, fins i tot molt més del que es fa avui dia”. Per apropar-ho més a l’actualitat han reduït tots els actes a una hora i mitja i han eliminat una vintena de personatges, que han quedat en vuit.
NENS IDIOTES EN UN PATI D’ESCOLA
“Quan vaig preguntar-li a l’escenògraf, Roger Orra, què li havia semblat l’obra, em va dir: semblen uns nens idiotes que es barallen al pati”, explica Romei, que en tenia la mateixa visió. Així doncs, han construït una escenografia senzilla on s’emula aquest món infantil, amb un gronxador al mig de l’escenari, que representa el tron i que, és clar, és el que tots volen. “Els hem vestit a tots amb pantalons curts i n’hem rebaixat la tragèdia, li hem donat un toc d’humor, de sàtira perquè més que tràgic, és patètic”, afegeix. No volen mostrar, però, uns nens de primària, sinó més aviat de secundària, adolescents, amb la testosterona pels núvols. I és que “és una obra molt masculina, testosterònica, amb molts paral·lelismes amb avui dia, perquè el model de poder encara és molt masculí i agressiu”.
Text: Mercè Rubià
