Ara mateix hi ha dues companyies catalanes que triomfen més a fora que aquí. Una és La Veronal, que aquest Grec recupera Opening night, i l’altra és El Conde de Torrefiel. Igual que La Calòrica o La Ruta 40, la companyia de títol nobiliari és una més de les que van néixer arran de la crisi econòmica del 2008. Creada el 2010 per Tanya Beyeler i Pablo Gisbert, que curiosament es van conèixer treballant per a La Veronal, El Conde de Torrefiel és, segurament, una de les companyies independents amb més projecció internacional de la seva generació.
Tanya Beyeler i Pablo Gisbert, fundadors de la companyia
Les seves obres es caracteritzen per l’experimentació amb el text, un humor corrosiu, una gran plasticitat escènica i l’ús habitual de recursos coreogràfics per bastir discursos reflexius més pròxims al gènere assagístic o a les arts plàstiques que a les posades en escena més clàssiques. Avantguardistes, experimentals o postdramàtics són adjectius que els escauen. Actualment, són una de les companyies recurrents als festivals d’arreu d’Europa i de Llatinoamèrica.
N’hi ha prou amb un exemple: enguany van participar per cinquena vegada al Sâlmon, el festival d’arts vives de Barcelona, on van presentar l’última part de la tetralogia Ultraficción, el cicle d’obres que els han ajudat a desenvolupar Una imagen interior, el muntatge que oferiran aquest estiu al Teatre Lliure de Montjuïc en el marc del Festival Grec.
Escena de ‘Ultraficción nr.3’. Imatge: Nerea Coll
L’espectacle reflexiona sobre els conceptes de realitat i ficció i s’ha creat a partir de les quatre propostes del cicle iniciat el juliol del 2021 al Festival de Santarcangelo (l’Emília-Romanya) amb Ultraficción nr. 1 / Fracciones de tiempo. Al Grec de l’any passat, al Macba, vam poder veure Ultraficción nr. 2 / Los buenos modales, i a l’octubre es va presentar a València Ultraficción nr. 3 / Complicidad de materiales anónimos, dins del Festival de Tardor Russafa Escènica. Aquest febrer, el Santa Mònica va acollir Ultraficción nr. 4 / Working class, l’última creació del cicle, en el marc del Festivla Sâlmon.
A la primera proposta van experimentar amb el text, a la segona van aprofundir en la partitura de moviments i en la interacció amb diferents dispositius sonors i digitals, a València van fer un taller d’investigació amb alumnes de diversos centres d’ensenyament d’arts escèniques i al Santa Mònica van reflexionar sobre el treball amb estudiants d’arquitectura de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la UPC.
Escena de ‘Una imagen interior’ el nou muntatge de El Conde de Torrefiel
Un ampli procés de creació que conclou amb Una imagen interior, espectacle que es veurà a Barcelona després de la seva estrena a Viena i del seu pas pel Festival d’Avinyó i el Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les, coproductors de la proposta juntament amb el Grec, el Festival d’Automne de París i una corrua de centres i festivals europeus on també trobem el Centro Cultural Condeduque de Madrid. I és que des del 2016, El Conde de Torrefiel estrena abans fora d’Espanya que aquí: Viena, Brussel·les, Zuric, Ginebra, Lisboa, Frankfurt o Atenes gaudeixen abans de les seves obres que Barcelona o Madrid.
Més informació i entrades a:
