Albert Einstein va dir allò de si vols obtenir resultats diferents, no facis el mateix. Canvia la pregunta, la mirada, els procediments. El teatre híbrid de la companyia El Conde de Torrefiel ja és canvi en essència, metamorfosi en moviment. Alterna i barreja text, coreografia, espai sonor, interpretacions teatrals i instal·lacions. La luz de un lago és, però, una potent reformulació, el canvi del canvi amb salt endavant, per a una companyia que ha fet de la inquietud, de la tremolor inquisitiva, la millor manera de qüestionar les seguretats inquisidores i inquisitorials de la realitat més fake.
Tanya Beyeler i Pablo Gisbert són El Conde de Torrefiel
Per començar, el títol. La companyia sempre els ha triat concrets. El teatre ho és. Reclama baixar les idees dels llimbs, fer-ne escenes, paraules, moviments, accions, objectes. Aquí La luz de un lago sembla tot el contrari. Suggerent, això sí. I ja que l’obra va del so, sona a logo i també a logos, conceptes antitètics que no són innocents respecte de la companyia. El Conde de Torrefiel sempre ha esparracat les historietes de la realitat social, el missatget vacu, per adoptar el pensament encarnat en la forma primordial del mite. El teatre és ritual, temps en acte, i La luz de un lago ens submergeix en les aigües fosques de la ment per l’esquer del so, a veure què hi troba. Adopta un punt de joc oníric a mig camí de l’Alícia de Lewis Carroll i del barret de copa en forma de gran pantalla governada pel conill blanc de David Lynch.
La principal diferència d’aquesta peça? Convertir el so en partitura, en columna rectora dramatúrgica. Això els ha obligat a treballar a l’inrevés. A començar per l’escenografia, concebuda amb materials bàsics, molt texturats, que primer ens instal·len en un cine. A continuar amb la partitura de sons, per com ha d’interactuar amb la memòria de l’espectador i construir allò que en una altra obra en deien La imatge interior. A partir d’aquí, entra el text, que delimita el sentit que aquells elements acumulen de forma més magmàtica. I, finalment, els intèrprets, més cossos o presències que no pas personatges. Al final, el que havia de ser un monòleg se’ls ha convertit en una altra cosa. Els sons com a fil d’Ariadna.
Més informació, imatges i entrades a:
