El Gran Teatre del Liceu estrena mundialment l’òpera de nova composició de Benet Casablancas amb el text del professor i filòsof Rafael Argullol el proper 9 de febrer. La nova producció del Liceu compta amb la direcció d’escena de Carme Portaceli, la direcció musical de Josep Pons i un repartiment excepcional amb Allison Cook com a Lea, José Antonio López com a Ram, Xavier Sabata com a Dr. Schicksal, i fins a un total d’onze solistes que es completen amb una gran presència de cor a l’escenari -més de 70 coristes- i una orquestra de 78 músics al fossat. Televisió de Catalunya enregistrarà la nova òpera i la retransmetrà posteriorment en diferit. Per la seva banda, Catalunya Música l’emetrà en directe el dia 12 de febrer.
El projecte sorgeix el 2011, quan els dos autors van col·laborar en una obra on la literatura i la música convisquessin de forma equilibrada. L’enigma di Lea és considerat un conte mític pel mateix autor, un mite que entra en confusió amb la pròpia realitat. Aquesta història és una història d’amor, encara que així mateix la història d’un secret. Segons Argullol “la portadora d’aquest secret, Lea, és una dona que, després de ser sotmesa a circumstàncies excepcionals, convertida en protagonista absoluta, deambula per l’espai i el temps, pels països i pels segles, nàufraga en l’existència, posseïda per una passió gairebé impossible de canalitzar”.
La música –encara que sempre dialogant amb l’escriptor- segueix el relat, tot donant caràcter, acompanyant i definint els personatges que es van presentant ordenadament en la seqüència escènica. L’obra s’organitza en tres parts i quinze escenes, i en principi aquestes tres parts responen, en l’estructura musical, a la idea d’exposició, scherzo i finalment «moviment lent», tal com ens explica Casablancas. Des del punt de vista sonor, cada personatge té característiques singulars que li donen caràcter: la tessitura i un tractament vocal diferent assenyalen una opció teatral.
Quant a la posada en escena, Carme Portaceli situa el primer acte en “un futur distòpic, referència visual per a qualsevol europeu del segle XXI. Un món uniforme, on tothom pensa igual, vesteix igual, com si es pertanyés a una secta de la qual, si en surts, ets un outsider immediatament i has de ser castigat i «uniformitzat». Un món de terror.” En el segon i tercer actes Portaceli fa tornar l’acció als nostres dies, a una mena de «manicomi» on hi ha els outsiders que han de ser tractats per ser com tothom. “L’essència del món distòpic ja existia al nostre present”, assegura la directora.
